Informe del talp sobre el 19O.

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.

Informe del “Talp olotí” sobre el 19O

Hola Jefe!

Lus ils escric aquest informe des d’un locutori pakistanès de Barcelona perquè, per raons que més tard lis uls explicaré encara no he pogut tornar a Olot.

Com li deia en el darrer informe, me les he enginyat per anar-me guanyant la confiança de la bruixa...vull dir de l’Ermessenda. No rigui, jo tampoc sabia que això fos un nom i no una marca de magdalenes. Doncs bé, amb el meu encant natural, vaig convèncer l’Ermi (és com li dic jo, tot i que ella diu que millor que li digui Senda. També em diu que com li torni a dir “cari” em fotrà un gec d’òsties.) de baixar junts a la mani de la Plaça Catalunya. De fet, no m’ho ha dit fins aquest matí tot remugant no sé què d’un fuet penjat. No ho he entès gaire perquè ahir vaig estar repassant el manual anti-separatista fins molt tard, acompanyat d’una ampolla de Soberano.

Abans de penjar m’ha donat una consigna clara, amb una veu tallant: “res de parafernàlia! Camiseta groga i prou!”. Tenia només mitja hora per aconseguir una camiseta groga.

Buidant caixes a les golfes he trobat una camiseta del Cadis FC que vaig comprar aquell cop que tota la colla (en Dani, en Roca i jo) vàrem baixar fins allà veure en Nacho. He arrancat l’escut amb unes tisores i he tapat els estrips amb 4 tires d’esparadrap vermell, improvisant una senyera just damunt el cor. Impactant!

Amb horror també he vist que el dorsal deia “Er Pisha”. Una nit de Barbadillo desinhibeix fins a límits sorprenents. Amb tires de cinta americana he modificat el dorsal per empatitzar amb la jornada. Només se m’ha acudit posar “Això è can Pixa”.

El més fotut ha estat que d’aleshores ençà, el Soberano i la mala vida han fet encongir la camiseta i he quedat més embotifarrat que en Joan Clos quan  ballava samba amb en Carlinhos Brown.

Amb una estelada per capa he pujat al cotxe i cap a recollir l’Ermi. Per sorpresa meva , no havia vingut sola, sinó que l’acompanyava una iaia ninja de l’ANC. Totes dues anaven amb l’uniforme groc i quan he arribat, també han quedat grogues de la sorpresa. Sabia que el meu uniforme i el meu vehicle groc les deixarien patidifuses. No tothom pot presumir de tenir un autèntic Seat Fura de color groc canari. Més ANC, impossible.

Sense dir res han pujat al cotxe. La iaia al davant, pel meu desconsol. L’Ermi, darrera, no treia la vista del mòbil i teclejava sense parar. Ens informava sobre com estava anant el dia a Barcelona i s’impacientava dient “amb aquesta carraca arribarem a misses dites”. D’alegria he dit “també fan missa de campanya? No ho sabia”. Ai...aquelles misses de campanya que fèiem als campaments de la OJE!

Quan hem arribat a Barcelona hem fet cap a la Plaça Catalunya. Elles han volgut que les deixés a la vora i amb un “ja ens trobarem” han arrencat a pas lleuger mentre jo he hagut d’anar a aparcar a la quinta forca. Estava desorientat però ha estat fàcil: només em calia seguir la gent vestida de color groc i que duien estelades.

Amb les empentes dels meus mitxelins comprimits, m’he anat apropant al centre de la Plaça. I aquí he trobat la primera prova del finançament il·legal: uns voluntaris venien xapes  a canvi de la voluntat. Jo els he donat els 50 cèntims que duia a sobre i els he demanat el recibu. No només no me l’han donat sinó que a sobre se me n’han rigut a la cara mentre em feien copets a la mà als mitxelins.

Dins la plaça hi havia gent. A veure, les coses com siguin, que lo cortés no quita lo valiente: hi havia molta gent. Però vaja, jo trobo que estàvem menys apretats que el dia que ballen els gegants a la Plaça Major. O sigui que, ja es pot fer una idea de la proporció.  Suposo que l’Alicia i la Llanos ja ens donaran les xifres exactes; ara no ens refiarem de les que doni la organització i, encara menys, del meu nas.

Just quan acabava de dir la meva frase desmoralitzadors de nivell 8 “Molt dir ara és l’hora, però no comencem mai puntuals!” he vist la trampa número 2, que aquests paios de l’ANC ja havien fet servir a la uve: unes lones de color groc corrien per la plaça per tapar els espais buits. Hauria fet una foto però tenia les mans ocupades fent-me baixar la camiseta que se m’havia arromangat fins les aixelles per la pressió mitxelinesca.

I finalment, la notícia que creia definitiva i que augurava  que no només l’independentisme s’ha desinflat sinó que ens dóna la victòria. Si jefe, hem vençut!! Ells mateixos han dit ben clar que volien tornar a ser uns bons espanyols. La jerifalta major ho ha dit ben alt i clar: volem unitat! I la gent que hi havia al voltant, tota la plaça, les 500 ó 1000 persones que hi devia haver, ho han corejat una bona estona: unitat, unitat, u-ni tat!. Com nosaltres quan diem “mejor unidos”.

Aquí he arribat al deliri i he començat a saltar i fer bots cridant “Unitat! Per fi heu vist la llum! Cantem un Te Deum”. Les persones que m’envoltaven han anat deixant espai a les meves expansions. Però mica en mica, els crits d’independència m’han anat tornant altre cop a la realitat. La unitat que reclamaven no era la nostra. No tornaven a la “una, grande y libre” que és el nostre far. Nooooo. Ells demanaven la unitat dels partits polítics perquè això que anomenen “el procés” anés endavant. I per si em quedava cap mena de dubte, el discurs de la Forcalleda (no feia de cuinera aquets dona?) ha acabat de reblar el clau.

Haurem de treballar molt, Jefe, i ja caldrà que a Madrid es treballin bé el D. i Ll. Jo puc provar de crear el caos si en Roca m’hi ajuda però cal acció a nivell mes elevat.

Ah..per si l’interessa l’Ermi m’ha enviat un SMS (encara no tinc whatsapp) dient-me que tornaven a Olot amb uns amics. Decebut i un pèl moix i banyabaix (no sé com es diu en espanyol, bajicuerno?) me n’he anat a buscar el Fura però la grua se l’ha endut i no tinc diners per recuperar-lo. Només un parell d’euros per enviar-li-lus-lis-el informe.

Quan torni a casa li passo els tiquets.

Ps: penjo que això s’acaba però acabo de rebre un SMS de la iaia ninja que diu “Téns un melic molt bonic”.

 El topo olotense