Quan no hi ha acord a la primera.

Més de la meitat del temps de la meva jornada laboral l'ocupen les reunions de tota mena. 

Hi ha reunions de tota mena, amb persones molt diferents i amb objectius molt diversos. Tant que a vegades el vertígen de passar d'un tema a un altre és una mica dragoncanià.

Com sempre, l'actitud és vital. Hi ha persones que s'han preparat la reunió i n'hi ha que hi arriben disposats a improvisar, o a passar desapercebuts. N'hi ha que lideren la reunió i n'hi ha que es limiten a escoltar i a prendre nota. També n'hi ha que no fan ni una cosa ni l'altra i es pregunten (imagino que ho fan!) què coi hi foten allà.  Alguns hi són perquè es suposa que hi han de ser i altres hi són perquè realment cal que hi siguin. Hi ha persones que fan propostes i n'hi ha que veuen problemes arreu.

Hi ha reunions importants en les quals cal prendre decisions importants i de gran impacte i hi ha reunions que podrien no fer-se perquè el tema és menut com un gra de mill.

Al nostre país, aquesta setmana han començat reunions importants d'importància trascendental pel futur de Catalunya; reunions que haurien de definir amb precisió el nou full de ruta un cop passat i superat el 9N. Malauradament el soroll mediàtic, amplificat milers de vegades a cop de Twitter i a ritme de tertúlia radiofònica, transmet la idea de disenció.

Encara que sembli sorprenent en un país habitat per gent que al més petit tort proclama l'estripada de carnet, la idea d'unitat i d'unanimitat segueix essent molt valorada. I és per això, que com que no hi ha hagut una entesa a la primera, s'ha engegat el plany del "no anem bé", que retransmeten en directe els xarlatans de l'unionisme.

Per variar, discrepo. Si una cosa he après de la "meetingmania" en la que visc immers és que als millors acord s'hi arriba després de dissentir, de discutir amb fermesa i transparència les posicions i opinions, de debatre amb passió dades, escenaris i horitzons. El consens pel consens, pot conduir a prendre males decisions. Almenys, aquelles que són importants

Per això, no m'esvero gens quan sento que les primeres reunions del President Mas amb els altres líders polítics catalans no han arribat al teòric bon port que tots desitgem. Dels debats que vindran, de les negociacions, de la passió i de la raó en sortirà un acord molt millor perquè serà més sòlid. Més equilibrat. Més ponderat. Un acord del qual qui en formi part, se'l sentirà més propi i es veurà més recolzat per defensar-lo.

Un bon acord pel nostre futur.

Perquè... entenc que també es donen dues condicions indispensables: la voluntat de voler arribar a un acord i la capacitat d'escoltar l'altre. No?

Ens en sortirem i ho farem bé! 

Goodbye Spain.