Els Miserables (no és el musical, és un drama)

Per si us en quedava cap dubte, cada dia que passa és més obvi que existeixen persones miserables. Segur que tots coneixem algú que considerem miserable per la manera mesquina i aprofitada com ens ha tractat de forma continuada o puntual. Aquests rai, que els podem treure de la nostra vida i descobrim que ja no tenen cap influència en nosaltres.

En canvi hi ha autèntics miserables, cucs amb suposada ànima, llimacs de dues potes que deixen un fastigós rastre de bava llefiscosa per on passen, que tenen poder. Que manen i que de forma més o menys directa influeixen en la nostra vida i no els podem foragitar amb un “passa enllà!”.

Miserables són els manaires que diuen que la constitució no permet fer ni un referèndum ni una consulta. Miserables mentiders que amb majoria absoluta al Congreso de los Diputados, podrien si volguessin canviar qualsevol article de la constitució. O la Cambra Legislativa no serveix precisament per legislar , fer o canviar lleis?

Miserables, els líders de la oposició que recepten reformes de la Constitució sense esmentar mai quin article canviarien ni cap altre objectiu que no sigui marcar una diferència en e fons inexistent.

Miserables, els líders polítics catalans que ho fien tot a un canvi polític a Espanya com a garantia de major llibertat per Catalunya escampant la bona nova que “aquests sí que ens ho arreglaran”.

Miserables, els ministres espanyols que escampen mentides per fer recaure sospites sobre els sobiranistes.

Miserables, els contraris a la independència que no troben cap argument diferent dels feixistes i que hi comparteixen manifestacions, àpats i copes.

Miserables, els que argumenten que les despeses del 9N, o per qualsevol acte sobiranista, podrien haver servit per solucionar “problemes reals”; com si la dependència de l’Estat Espanyol no fos un problema ben real.

Miserables, els polítics que pressionen diaris perquè publiquin mentides i miserables, els directors de diaris que sabent-se impunes pels “Servicios prestados”, publiquen mentides.

Miserables, els que contraposen lleis i democràcia; que perverteixen el sentit de tot plegat, dient que votar és antidemocràtic i oblidant que la legitimitat  històricament sempre s’ha obert pas sobre la legalitat.

Miserables, els que prediquen violència física, legal i econòmica contra Catalunya perquè estan buits d’arguments i es saben perdedors d’un debat serè i amb dades.

Miserables, els que declamen que prohibir el “nou 9N” és defensar els catalans.

Miserables, els que menteixen a la TV amb supèrbia i cinisme; satisfets d’haver declamat el reguitzell d’insídies davant una audiència perplexa i un entrevistador astorat per la senyora barra.

Miserables, tots els que amagats darrera la impunitat que els dóna el sistema espanyol desposseït de la separació de poders, menteixen, amenacen i  coaccionen als que només volem ser ciutadans d’un país millor que el que ells i la seva misèria ens ofereixen.

Goodbye Spain, quedeu-vos els vostres miserables i feu-ne el que vulgueu. Aquí ja n’estem tips i farts.