Plop!

Aquest mes de juny ha fet 6 anys que el Tribunal Constitucional va declarar anticonstitucional 17 articles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que els catalans havíem aprovat en referèndum feia “només” 4 anys.

Un més després, el juliol de 2010, començava el cicle de manifestacions més nombroses de la història de Catalunya i l’independentisme començava a créixer fins que el setembre del 2015, fa gairebé un any les candidatures independentistes de Junts pel Si i la CUP assolien per primer cop la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Però en una societat tan poc polititzada com la nostra almenys fins aleshores, com va ser possible passar de les reivindicacions autonòmiques a demanar la independència? Com és possible que una sentència faci créixer les manifestacions de l’Onze de Setembre des de les 100.000 persones fins 1,8 milions?

Deixin-m’ho comparar altre cop amb la transició a la democràcia de la RDA. La primera imatge que ens ve al cap és l’enderrocament del Mur de Berlin però abans va haver-hi altres moments crucials: les Manifestacions dels Dilluns de Leipzig. Cada dilluns milers d’alemanys es manifestaven a Leipzig demanant que el règim més sanguinari del bloc soviètic permetés la transició a la democràcia. Al principi eren pocs, però lentament el nombre de persones va anar augmentant fins a ser realment massives; després al cap d’un temps, els ciutadans varen deixar d’anar-hi.

L’estudi posterior d’aquelles manifestacions han conclòs que el seu èxit es va deure a la incorporació de persones “normals”, poc polititzades, a les manifestacions. Quan els radicals varen prendre el discurs, es manifestants es varen evaporar.

Plop.

Avui, veiem a Catalunya un cas semblant. Els ciutadans normals, els poc polititzats, que sempre s’havien mantingut al marge d’aquells Onze de Setembre radicalment minoritaris on es cridaven consignes contra Espanya varen començar a organitzar unes manifestacions tan diferents que els crits de “boti, boti..” eren silenciats i on els crits eren sempre a favor de tothom i mai en contra de ningú ni de res.

Una idea comuna sobrevolava l’ànim: només la independència és important; és imprescindible que hi hagi unitat en aquest objectiu; no podem caure en els antics errors que ens varen dividir; ho farem bé; compte amb els polítics, els hem d’ajudar i empènyer perquè no dubtin, que no defalleixin.

Avui, quan pensàvem que tot ens anava a favor i només es calia ser prou intel·ligents políticament  i emocionalment, correm el risc  que el projecte que havíem bastit entre tots pel país, acabi en no-res perquè el discurs nacional es vol diluir en el clàssic conflicte de dretes i esquerres.

Tornem a llocs comuns, transitats per la història europea i la política comparada: quan el poble s’ha mobilitzat, alguns volen prendre’ns el discurs i desvirtuar-lo. Mutar-lo.

L’exemple de Leipzig, que va marcar l’inici d’un canvi en les teories de la mobilització de masses, pot repetir-se a Catalunya.

Plop.

(Article aparegut a la secció Barboterum del setmanari La Comarca d'Olot el 29 de juny de 2016)