CDC ha mutat en PDC

Avui CDC ha mutat en el Partit Demòcrata Català. De moment, i a falta de veure com aquest mes de juliol acaba d’evolucionar aquesta mutació amb les eleccions de la directiva, em sembla un pas més en la reconfiguració del sistema de partits catalans.

Ja s’ha anat parlant de com ha estat de letal el procés per algunes formacions polítiques: el trencament primer de CDC i UDC, i la partició d’aquests en dos trossets més: UDC i Demòcrates de Catalunya.

Al PSC varen ser els primers de tenir trencadisses: Ernest Maragall va ser el primer de sortir-ne i formar NEC (Nova Esquerra Catalana) un partit més interessant per la onomatopèia que res més i que va acabar confluint en MES (Moviment d’Esquerres) juntament amb Marina Geli et alter. També hi va haver l’escissió dels Avancem, el 2012.

Totes aquests esqueixos sobiranistes del PSC han acabat anant a la casa mare del centre-esquerra català: ERC.

Tot i que la refundació de CDC apareix com una necessitat impulsada per diferents factors (renovar lideratges, redimir pecats passats, redefinir-se ideològicament després del divorci amb UDC...) el naixement del PDC vol aglutinar les diferents opcions de centre-dreta i concentrar en aquest nou partit (o, de moment, deixem-ho en noves sigles) totes les forces polítiques en aquest espai ideològic, amb l’adhesió excessivament entusiasta de Reagrupament. Encara que això suposi l’absorció o eliminació via homonímia de Demòcrates de Catalunya.

Entrem en un nou moment polític que ja pensa en la post-independència: la força centrífuga de l’inici del procés s’inverteix i comença a ser centrípeta per començar a definir el nou espai polític majoritari a Catalunya. Els dos grans partits centristes (ERC i PDC) es concentren pensant en la post-independència deixant fora de joc partits petits sobre-representats a les institucions.

A l’esquerra, la lluita encara continuarà entre CUP (que també els ha anat d’un pèl de no esberlar-se) i la troupe dels Comuns; amb un PSC que aguantarà fins el final abans de reconvertir-se, amb l’avantatge que el nom ( i l’Iceta) els aguantarà el canvi d’Estat.

A la dreta, el buit.­