Votar amb el cap, amb el cor, amb els peus

Com el 2015, ha tornat el debat sobre les bondats de la llista única independentista per afrontar les eleccions autonòmiques imposades per l’Estat espanyol .

El debat ha estat més curt que fa dos anys perquè un dels partits principals va manifestar quasi des del primer moment la seva voluntat de presentar-se amb una llista pròpia. A partir d’aquí comença el debat sobre quina de les opcions ofereix més possibilitats de victòria.

En teoria política es diu que el vot té dos efectes: el mecànic i el psicològic. L’efecte mecànic està determinat pel sistema electoral,. En aquest cas, és matemàticament cert que a igual nombre de vots una candidatura unitària obté un major (no gaire més) número de diputats que si aquests vots estan dividits entre 3 candidatures. Per exemple, si el 27S els mateixos vots que varen obtenir JxSi i la CUP per separat, haguessin anat a una candidatura única aquesta hauria obtingut dos diputats més que els 72 que varen treure per separat: 1 per Barcelona a costa del PP; i un altre a Girona a costa de CSQP. Total 74 diputats, que incrementarien la majoria al Parlament però que no resulten una diferència aclaparadora.

L’efecte psicològic és el que acaba determinant el sentit del vot i es basa en la valoració que cadascun dels votants fa sobre les possibilitats d’èxit de les diferents candidatures.

Els defensors de la llista unitària argumenten que una sola candidatura encapçalada pel President Puigdemont, que incorporés els presos polítics catalans  i que tingués com a principal objectiu la implementació de la República Catalana, donaria un missatge d’unitat al món que, en cas de guanyar les eleccions també en vots, podria resultar decisiu. Aquells que insisteixen, per segona vegada, en caure en l’error de presentar aquestes eleccions com a plebiscitàries ho veuen com la prova definitiva de la voluntat dels catalans.

En canvi, es considera que la possibilitat de votar diferències candidatures independentistes elimina les possibles reticències que els votants més “expressius” puguin tenir pel fet que la candidatura unitària incorpori membres de partits tradicionalment rivals i ideològicament molt allunyats. Al mateix temps, al no tractar-se d’un “front independentista” votants no estrictament sobiranistes podrien optar per alguna de les opcions perquè s’hi sentin representats ideològicament.

Per dir-ho amb exemples, possiblement votants ideològicament molt fidels a la CUP podrien tenir reticències a votar una llista unitària amb el PdeCat; i a l’inrevés, igualment. En canvi, una llista de la CUP pot atraure votants no estrictament sobiranistes que es sentissin atrets per la possible implementació de polítiques d’esquerres; una llista d’ERC podria atraure també votants del centre-esquerra de l’òrbita del PSC i comuns. La zona ideològica del centre-dreta té més dificultats per créixer, però en teoria una llista del PdeCat podria atraure votants no estrictament sobiranistes que varen optar per l’abstenció el 27S.

Alguna pega hi ha d’haver en aquesta teoria: la pressió de l’independentisme dificultarà que cap de les 3 candidatures amagui la seva proposta per la República Catalana, si és que cap pretengués fer-ho.

Aleshores, els independentistes podem votar amb el cap o amb el cor però a qualsevol de les 3 llistes, esperant que després de les eleccions hi hagi acords que permetin reprendre el camí estroncat ara fa un mes, el 27 d’octubre.

I si perdem, només ens quedarà votar amb els peus i considerar, com el President Puigdemont, l’exili.

Article publicat el 23 de novembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Després de dues setmanes d’escriure l’article, l’estat espanyol ens va donant cada dia més raons per anar a votar. Mantenir a la presó el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents d’Òmnium Jordi Cuixart i el president dimitit de l’Assemblea Jordi Sànchez és una altra mostra de la cooperació necessària entre govern, fiscalia i Tribunal Suprem per a la repressió de l’independentisme. Els poders legislatiu, executiu i judicial que en un estat de dret haurien de mantenir-se separats i controlar-se per garantir els drets de la ciutadania s’han convertit en la Cooperativa del 155. El govern del PP que presumia que amb l’aplicació de l’article 155 es limitaria a restablir l’ordre constitucional, aprofita l’avantatge que li dóna la usurpació del poder polític a Catalunya per laminar les institucions catalanes i carregar-se alguns dels avenços que la Generalitat havia aconseguit: tancament de les delegacions a l’exterior i acomiadament del seu personal; amenaça de retornar les obres de Sixena, legalment comprades, a Espanya; amenaça sobre el sistema educatiu i els mitjans de comunicació públics catalans, etc..

Amb el panorama que ens esperaria si guanyessin els partits unionistes, sense cap mena de dubte que caldria votar amb els peus.

Ànims i derrotem-los primer a les urnes i després al carrer i arreu fins la independència.

El martell i els claus

Bernard Baruch (inversor, filantrop, estadista i consultor polític. 1870-1965) va dir que si l'única eina que tens és un martell, tots els problemes et semblaran claus.

No és gens estrany, doncs, que un govern espanyol ple d’advocats de l’estat i llicenciats en Dret cregui que el “problema català” es pugui resoldre mitjançant l’aplicació estricta de la llei.

Aquests dies hem vist el punt culminant de l’ús d’aquesta eina amb el judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, acusats de desobediència greu i prevaricació per haver organitzat el procés participatiu del 9N del 2014 tot i haver rebut ordres del Tribunal Constitucional d’aturar totes les accions organitzatives relacionades.

En aquest judici s’han començat a posar les cartes damunt la taula i hem pogut veure les posades en escena que poden acompanyar-nos els propers mesos. Per una banda, el govern espanyol ens ensenya part del seu poder, amb un públic fidelíssim a primera fila que gaudeix veient com els seus contrincants polítics són jutjats i, alhora, exerceix un control subtil sobre el Tribunal. Què hi feia si no, la Fiscal en Cap de Barcelona asseguda just darrera els acusats?. I perquè, si no era perquè hi jugava un paper que anava més enllà de ser una simple  espectadora, desafiava somrient als ciutadans que esperaven fora del TSJC?

D’altra banda, el món sobiranista  ha entès que l’activisme, la pressió, és una eina vàlida per fer política. La processó de Mas, Ortega i Rigau des del Palau de la Generalitat fins el TSJC volia ser una imatge de l’èpica de la resistència. La convocatòria de la ciutadania va ser un èxit i la demostració que els independentistes segueixen podent ser mobilitzats quan cal.

A les acusacions de supeditació de la justícia al govern espanyol, aquest ha reaccionat amb pantalles de fum. Les detencions d’ex-dirigents de CDC en la operació Pika, que va acabar amb la posta en llibertat pràcticament immediata de quasi tots els detinguts, tenien per objectiu instal·lar en el subconscient col·lectiu que el judici pel 9N era un cas més de lluita contra la corrupció.

Altres accions com les primeres condemnes pel cas Gürtel o la imputació de l’ex director de Banc d’Espanya Fernández Ordóñez  o fins i tot la sentència pel cas Noos tenen l’objectiu de demostrar que la justícia “és igual per a tothom”i i desmentir l’evidència que el judici pel 9N és un judici polític.

Una evidència que és fa encara més clara si ens adonem que les accions judicials només es varen iniciar un cop el govern espanyol va ser conscient de l’èxit del 9N. Fins aleshores només menyspreu.

I amb la contradicció que el Tribunal Constitucional adverteix que no es pot acusar de desobediència el President del Govern (tot i no haver fet cas de 34 sentències del mateix Tribunal Constitucional) perquè per això se li haurien d’haver transmès les ordres de manera reiterada.

Catalunya és un clau que el govern espanyol vol resoldre a cops del seu martell, el martell del jutge, que el vol fer entrar per la cabota. Vista la incapacitat política, encara haurem de pensar que tenim sort que el govern espanyol estigui replè de juristes i advocats de l’estat, i no de militars.

Article publicat el 23 de Febrer de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot

Les vertaderes amenaces a la UE

Aquests darrers dies, un parell de fets ens haurien de fer rumiar amb la fortalesa de la democràcia al món.

La mort de Fidel Castro va aixecar alguns microdebats sobre la qualitat democràtica de les democràcies tradicionals contraposant-la al model castrista de socialisme que governa Cuba des de fa quasi 60 anys. Pels que creiem que la democràcia requereix tant de l’existència d’eleccions regulars i a les quals es puguin presentar en igualtat de condicions partits diferents al del govern, juntament amb l’existència de llibertats civils, religiosa, de premsa, etc.  es va tractar ben bé d’un debat minúscul perquè cap d’aquestes condicions es donen actualment a Cuba.

Els altres fets han tingut lloc a Europa, amb el continuat augment de les expectatives d’èxit electoral dels partits d’extrema dreta. El candidat ultradretà a la presidència d’Àustria va obtenir el 46% dels vots, una proporció massa elevada per pensar que és una derrota definitiva. Al mateix temps, a França, el Front Nacional sembla que tindrà possibilitats reals de guanyar les eleccions presidencials.

Però Àustria i França són només els casos més actuals. Podem afegir-hi Holanda, Hongria i Alemanya. Al Regne Unit, pel seu sistema electoral, la presència de l’UKIP és residual.

Ens hauria de fer pensar perquè aquestes formacions tenen tant d’èxit dins de la Unió Europea (al nostre país, de moment tenim sort). L’extrema dreta es fa un lloc als parlaments nacionals brandant la bandera anti-UE culpant-la de la pèrdua de sobirania nacional (que abans havien cedit prou de grat a canvi dels beneficis que el mercat conjunt ofereix) per regular problemes que malèvolament intenten vincular, com ara l’atur i la immigració o els refugiats.

I ens hauria de fer pensar sobretot perquè la llibertat en el món està en retrocés. Només el 46% dels països del món es poden considerar lliures (tenen règims democràtics i gaudeixen de llibertats), la resta tenen majors o menors restriccions en el procés democràtic i/o en les llibertats dels seus ciutadans.

El continent europeu, independentment de la pertinença a la Unió Europea, és el continent amb major percentatge de països lliures: un 86% dels països ho són (segons Freedomhouse.org). Europa constitueix el major conjunt de països lliures del món, amb fronteres comunes amb països en els quals les llibertats van en retrocés com Turquia i Rússia i amb una riba mediterrània  oposada on només Tunísia (amb molts altres dèficits) està considerat com a país lliure.

ara.cat

Amb aquesta visió, com és possible que tants ciutadans europeus estiguin disposats a perdre llibertats personals i col·lectives donant la oportunitat de governar a l’extrema dreta? Quina és la magnitud de la por que ha accionat els ressorts que tan bé saben manipular aquests partits? I sobretot, perquè els partits tradicionals d’arrel democràtica, d’esquerra i de dreta, no són capaços de neutralitzar-los de forma efectiva i definitiva?

La UE ha estat la garantia de pau i estabilitat democràtica a l’Europa de després de la Guerra Freda tot i haver tingut sempre moltes febleses (només cal recordar el lamentable paper durant la Guerra dels Balcans) però ara es troba davant el desafiament més gran de la seva història: que els seus membres no se’n vagin per retornar a l’autoritarisme i torni la inestabilitat al continent.

Això sí que és una amenaça real per la UE i no la independència de Catalunya, que serà construïda de forma democràtica i respectant les llibertats de tothom.

Article publicat el 7 de Desembre de 2016 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot