Operació UFO: pujada a l'Uritorco

Després de l'èxit del dia abans, ens plantejàvem una excursió una mica més exigent: pujar al Cerro Uritorco. Aquesta muntanya és famosa a l'Argentina, i suposo que a Sudamèrica, perquè diuen que desprèn una energia especial que permet, a les persones especialment sensibles a aquestes coses, d'entrar en una mena de comunió espiritual amb la Terra. També hi sovintegen els aficionats als OVNI perquè la fama és que se n'hi han vist.

Nosaltres, menys espirituals, ens vàrem llevar prou aviat per inaugurar l'esmorzar de l'hotel i agafar el cotxe cap a  Capilla del Monte que és on hi ha l'Uritorco.

Les dues hores de camí varen ser, altre cop, de neguit per la por que la boira no ens deixés fer la nostra excursió. No vàrem tenien tanta sort com el dia abans i el dia no s'obria per molts càntics que fes la Júlia.

A l'arribada a Capilla del Monte vàrem anar directes a la oficina d'informació per veure com anava l'excursió i quin grau de dificultat tenia. Informació molta però no gaire coherent: 4 hores de pujar i 3 de baixar, però un esportista ho pot fer en una hora però si només estan acostumats a caminar pel carrer i pel shopping doncs potser no arriben a dalt; us heu d'afanyar perquè a les 3 fan baixar a tothom però quan sigueu a baix sobretot aneu a fer el Paseo del Zapato...

El que vàrem fer va ser anar a comprar entrepans per dinar al centre de la població, concretament a la Calle Techada que és efectivament un carrer cobert per un sostre metàl·lic de l'alçada aproximadament d'un pis. Passar-hi en cotxe fa un efecte una mica estrany perquè si es cobreix un carrer deu ser per protegir del temps als vianants, però deu ser com a tot arreu, que els cotxes han expulsat als ciutadans dels carrers.

Seguint les indicacions del senyor de l’oficina de (Des)informació vàrem trobar el camí de la base de l'Uritorco. Sabíem que anàvem bé pels diferents negocis relacionats amb esoterisme, ufologia i altes paraciències que anàvem trobant.

L'Uritorco és propietat privada i això vol dir que cal pagar per aparcar (100 $ per vehicle) i per pujar (250 $ per cap, 200$ amb carnet d'estudiant). També cal omplir una fitxa personal amb dades

personals de salut. I després de tot el tràmit i de les advertències es pot començar a pujar per un caminet que comença suau i es va fent molt dreturer.

És un camí a voltes eixorrancat i quasi sempre de mala petja, amb pedres que sobresurten i que no

deixen posar el peu pla a terra. La pujada és d'uns 6 km i 1000 metres de desnivell. En el recorregut hi ha 6 zones de repòs abans d'arribar al cim.

Ja en els primers trams, la pujada va seleccionant els més joves i àgils, dels que tenen més edat i més cansalada. Entre els primers uns joves cordovesos un dels quals no va callar en tota la pujada, estada al cim i tota la baixada. Prim com un fideu, no devia tenir melsa ni l’esforç li va treure l’alè.

Tot i anar proveït d'un bastó fet d'una branca, proporcionat amablement per l'empresa ben aviat vaig

quedar endarrerit del nostre grupet però tot i així vaig anar atrapant a gent (amb més anys o més cansalada, o les dues coses) que havien sortit abans que nosaltres. Feia una sensació estranya perquè la boira s'anava enfilant per la muntanya i la viabilitat s'anava escurçant. En teoria, si la situació metereològica es complicava fos per la boira o per una pluja persistent "algú" ens avisaria i ens faria recular.

A  la 5ena zona de repòs hi ha un refugi on és possible passar la nit (suposo que és quan hi deu haver més ovnis...). El guarda ens va dir que a partir d'allà i després d'una ziga-zaga en pujada, hi havia un tram amb pendents del 40%. Vaig imaginar un angle recte, una línia que el partia en dues meitats des del vèrtex, en vaig treure una llesca....i em va caure l'ànima als peus.

Bé, mica en mica i enmig de la boira, cap amunt desitjant que el guarda fos exagerat però va resultar ser força exacte...mentrestant, la boira es va esvair i va sortir un sol espaterrant que mica en mica em

va anar rostint la closca.

El darrer tram de pujada és el pitjor perquè no hi ha un camí ben traçat sinó que cal anar-se'l fent per les roques. No arriba a ser una grimpada, s'assembla mes a pujar escalons molt alts i gens uniformes. Jo ja feia estona que patia pels genolls preveient que a la baixada se'm convertirien en una mena de mousse de cartílag. Però al final vàrem arribar al cim. Els joves i àgils, lleugerament sufocats; els grans amb un bon gruix de cansalada, suats i exhaustos. Tots, sorpresos que les 4 hores previstes haguessin estat poc més de dues.

Recuperat l'alè, tocava dinar i fer fotos. I després ja, admirar el paisatge: els llacs, les ciutats i els camps a baixa de tot; les altres muntanyes al nostre voltant; els ovnis, enlloc.

Fetes les darreres fotos de record, tocava baixar i adonar-nos que potser havia estat una sort que hi
hagués boira a la pujada perquè si haguéssim vist el desnivell que havíem de pujar potser ens hauríem mig acollonit. Esta clar que el nostre nivell d'expertesa és poc més que inicial.

Per baixar vàrem tardar el mateix que per pujar i al cap de poc ja ens vàrem trobar el guarda del refugi que pujava com una sageta cap el cim per fer baixar a tothom a les 3 en punt i tot seguit alguns excursionistes massa agosarats per fer la sortida amb nens que, reculaven sense haver pogut acabar l'excursió.

Mentre arribàvem al refugi vàrem poder veure el vol de diferents còndors, amb el coll de plomes blanques ben visible.

Un cop a baix, a vora el rierol, s'havien instal·lat una bona colla de paradetes amb artesania hippie i objectes esotèrics que pretenien fer quatre calerons. Si haguessin venut Reflex encara haurien fet alguna venda.

Cop de cotxe fins a Capilla del Monte on ens vàrem acabar de refer amb una cervesa ben freda per anar comentant les incidències de la pujada i baixada i algunes discrepàncies sobre l'enquadrament de les fotos...

Tot seguit cap a Cordoba per un camí diferent del de l'anada, resseguint les carenes en comptes de seguir el curs del riu. Dutxa i sopar ràpid que les cames i esquenes ho reclamaven: una milanesa (carn arrebossada) i un matambre a la pizza varen fer el fet.