Memòria de la dictadura argentina (1976-1983) a Còrdoba.-

Per a mi, la dictadura argentina era un record llunyà. En algun racó de la memòria hi havia els noms de Videla, Viola o Galtieri i les seves fotos en blanc i negre. Especialment del primer, un home sec i amb bigoti negre sota un nas gros, amb cara de mala llet potenciada per l’uniforme i la gorra de plat.  Aquells records, barrejats amb les primeres manifestacions de les Mares i Àvies de la Plaza de Mayo i tot un seguit de flaixos amb imatges de militars als carrers i noms com ESMA, “vols de la mort”, etc.. varen venir de cop al visitar l’Archivo Provincial de la Memoria a Córdoba.

És un edifici petit, situat en un carreró que surt de la Plaza San Martín, just al centre de la ciutat, entre el Cabildo i la Catedral. Aquella comissaria es va convertir el 1976 en un centre de detenció clandestí que era, a la província de Córdoba, una de les primeres baules de la cadena del terrorisme d’estat que acabaria amb la desaparició forçada de milers de persones. Un total estimat de 30.000 a tota l’Argentina. Trenta mil persones que, en la majoria de casos varen ser literalment segrestades al carrer, a casa seva o a la feina per grups de persones sense identificar i  fortament armades que es desplaçaven en cotxes sense matrícula per no deixar rastre.

Els segrestats a Córdoba eren traslladats d’entrada a  aquesta comissaria, coneguda com a  D-2, que actuava com a Central d’Intel·ligència i on eren interrogats amb violència per tal d’obtenir dades que permetessin ampliar el radi de la repressió i arribar a més persones. Les diligències eren registrades amb meticulositat i els segrestats havien d’estar asseguts, en silenci i amb els ulls embenats en un passadís estret que era conegut com “el tramvia” perquè tenia bancs a cada paret. Només els treien les benes per fer les fotos

per la fitxa. Es conserven alguns negatius en els quals es pot veure que les persones que estan al costat de la persona fotografiada, tenen els ulls embenats. És una imatge terrorífica. Terror que s’amplifica amb la informació dels plafons on s’explica que hom podia ser detingut, torturat i després desaparèixer per sempre més, simplement per anar a denunciar un segrest. Cartes sol·licitant informació de persones segrestades adreçades als governants, sol·licituds d’informació...tot era arxivat sense resposta o respost sense donar cap informació real que ajudés a trobar les persones desaparegudes.

L’edifici té també un pati, on es passava els segrestats un cop s’havia decidit què se’n faria: alliberar-los o mantenir-los en captiveri. Des d’allà es podien sentir les campanes de la catedral com marcaven el ritme de les persones lliures i el de la seva fatalitat.

Aquell centre de detenció clandestí avui és un museu petitó, que es veu mancat de recursos, però que és tossudament mantingut perquè mai ningú oblidi, ni banalitzi, el que el període de la dictadura argentina i especialment el bienni 1976-1978 va suposar. Hi ha una petita sala on es recullen els llibres que la dictadura va prohibir aquells que la Junta Militar considerava que anaven contra la unitat nacional i la idea d’homogeneïtat cultural, social, religiosa, de comportament sexual, etc. Es varen organitzar cremes públiques de llibres marxistes, anarquistes, anti-patriòtics, escrits per homosexuals, contraris a la religió catòlica, etc. Es varen arribar a prohibir llibres infantils perquè tenien “fantasia il·limitada” (La torre de cubos, de Laura Devetach).

Els segrestats que no eren alliberats eren traslladats a un dels Centres Clandestins de Detenció, Tortura i Extermini. Aquest nom tan esgarrifós és absolutament descriptiu de les activitats que hi

tenien lloc i és com es coneixen avui els 515 (cinc-cents quinze) centres d’aquest tipus que hi havia a Argentina. El més famós dels que hi havia a Córdoba és el conegut com La Perla, a la localitat de Malagueño, a escassos 20 km de Córdoba. Mentre va funcionar, entre els anys 1976 i 1978, es calcula que hi varen estar segrestades i en complet aïllament unes 2500 persones, de les quals només en varen sobreviure 187. Posteriorment, es va convertir en un quarter militar i es va aprofitar per fer desaparèixer els rastres de la seva antiga funció. Des de fa uns anys és un centre de memòria que es pot visitar.

El centre és un conjunt d’edificis al mig d’un descampat; a l’entrada principal, garites i torres de vigilància, avui abandonades. Tot i que es fan visites guiades es pot seguir un itinerari marcat; cada estança té plafons explicatius.

La visita comença a les oficines on els segrestats eren rebuts i torturats d’entrada per obtenir informació. La brutalitat era tanta que encara avui, alguns dels antics despatxos estan precintats esperant que hi hagi recursos per poder fer anàlisi d’ADN de les restes de sang que creuen poder-hi trobar.

Durant la seva reclusió els segrestats estaven obligats a romandre estirats en llits, tapats amb mantes i en silenci. Només a les dutxes i lavabos podien mantenir breus diàlegs i intercanviar alguna informació.

Els garatges de camions eren utilitzats tant per a la reparació dels automòbils que es farien servir en els segrestos, com també de sala de tortures. Els testimonis narren el sadisme d’alguns militars fent servir elèctrodes.

Avui, en aquestes sales hi ha exposicions d’art contra la tortura i la dictadura i en defensa dels drets humans; en una habitació, coneguda com la sala de l’”escrache”, hi ha les biografies amb noms, cognoms i fotografia de les persones implicades en els segrestos i tortures i les penes que se’ls varen

imposar. A l’Argentina hi ha hagut, des del restabliment de la democràcia, una important lluita en contra de la impunitat d’aquells que varen cometre crims i varen participar en el terrorisme d’Estat.

Els segrestats podien estar setmanes o mesos en aquests condicions fins que, de forma aparentment arbitrària o sense que encara es conegui la lògica de la decisió eren alliberats (la immensa minoria) o traslladats. Trasllat era l’eufemisme utilitzat per dir que serien executats, normalment afusellats. Després els cossos eren enterrats en fosses comunes o llençats a pous.

Molts encara no s’han trobat. Com al programa “Nacht und Nebel” (nit i boira) de l’Alemanya nazi, l’objectiu era que mai ningú, ni familiars ni amics, sabessin res del que havia passat amb aquells que es feien desaparèixer per sempre més.

En el que eren les cuines i menjadors de La Perla, avui hi ha exposicions sobre alguns dels objectes que s’han pogut conservar d’alguns segrestats i la seva història, sempre colpidora i dolorosa; i altres sobre els judicis als responsables d’aquesta tragèdia i sobre els moviments de lluita contra la dictadura que existien en aquell moment.

Quasi dues hores després d’haver arribat a La Perla, en marxàvem amb el cor encongit, caminant més poc a poc de com hi havíem arribat i molt més en silenci.

(Més fotos al meu compte d’instagram: josepferres)