Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Argentina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Argentina. Mostrar tots els missatges

dimarts, 27 de juny del 2017

Córdoba: àpats i passejades




Segur que si ens parlen de Córdoba, la majoria de nosaltres pensarem en la ciutat andalusa famosa per la mesquita. Segur que si ens parlen de fer una viatge a l’Argentina, la majoria de nosaltres no pensarem en Córdoba.
Jo m’incloc en aquesta majoria però les circumstàncies de la vida han fet que tingués la oportunitat de viatjar fins a Córdoba, ciutat argentina i capital de la província del mateix nom.
A cap català el sorprendrà que no hi hagi cap vol directe entre Barcelona i Córdoba. Potser no tindria gaire sortida però com que mai hi ha vols directes enlloc...
Després de 13 hores de vol fins Buenos Aires i un altre de poc més d’una hora, emboirat per la son i el cansament vaig aterrar (bé, jo i tots els altres passatgers) al minúscul aeroport de Córdoba. Sense pesos ni cap lloc per canviar euros, un remis (taxista) em va cobrar 20 € per dur-me a l’hotel. Val a dir, que el trajecte invers me’n va valer 12 al cap d’uns dies. Però bé, el turista calcula sempre respecte el seu origen: a Europa un trajecte des de qualsevol aeroport et pot costar més de 20 €.
Quan arribo a l’hotel després d’un viatge llarg en avió, el que em ve més de gust és una dutxa llarga que em tregui la flaire de l’avió, una bona afaitada que em torni l’aspecte habitual i canviar la roba arrugada i rebregada; per això vaig estar tan feliç quan la recepcionista em va dir que fins les 2 del migdia (i eren les 10) no podia entrar a l’habitació i que no, no hi havia cap habitació a punt perquè em pugués dutxar i canviar de roba. Molt feliç. Tant que vaig estar a punt d’apel·lar al viatge des de la Madre Pàtria. Va ser només un momentet de feblesa.
Al cap de poca estona ja voltava amb la Júlia per la ciutat. El primer de tot, un esmorzar en un cafè a tocar de la Plaza San Martín. Tots els cafès tenen “promos” i “combos”, de manera que deu ser molt excèntric demanar la carta. Jo havia esmorzat a les 3 del matí, just abans d’aterrar a Buenos Aires o sigui que estava afamat però amb seny nomes vaig prendre un “jarro”, una “media luna” i un “criollo”. És a dir un got de cafè amb llet, un croissanet i una mena de panet petitó, semblant a pasta fullada.
Un tomb pel centre i una visita a la D2 (veure l’entrada anterior, sobre la dictadura argentina) ràpida però impactant i finalment va arribar l’hora de poder-me dutxar. Sembla mentida com canvia l’estat d’ànim una bona ensabonada amb aigua calenta. Canvia tant que ja vaig estar a punt pel primer tast de cuina argentina: una parrillada a “diente libre” a La Parrilla de Raúl. Pels carnívors amb remordiments, una tragèdia: buffet d’amanides per trencar el glaç i tot seguit el festival de carn. Mica en mica, ben cuita i al punt, amb una crosteta cruixent i l’interior ben tendre: vacío, entrama, costilla, morcilla, chorizo, cerdo a la cerveza..i chinchulines (budells). Amb una ampolla de Malbec, vàrem quedar ben tips i satisfets fins que el flaco (el cambrer, que era pràcticament bidimensional) ens va aclarir que “diente libre” volia dir que mentre demanéssim ens anirien portant carn. Calia amortitzar i encara vàrem fer lloc a un altre tall de vació i costilla. El flaco, lluny de l’entusiasme, em despistava amb els seus “bueeno”  cada cop que demanàvem alguna cosa. Es veu que allà cal interpretar-ho com un “d’acord” o “molt bé” i està lluny de l’aire desmenjat que a mi em semblava percebre.
Una passejada llarguíssima per Córdoba va ajudar a pair la fartanega carnívora. La Biblioteca de la Facultat de Dret; els voltants de la Plaza San Martín; l’església dels Capuchinos (una mica pastitx); la Plaza España on a l’arquitecte se li va escapar de posar una àliga franquista en un baix relleu; el Parque Sarmiento, amb una piscina espectacular però buida perquè era la tardor i un parc d’atraccions una mica decadent i tronat però que tenia la seva gràcia; el Patio Olmos, un shopping que per extensió dóna nom a una de les zones més transitades de Córdoba, creuament de les avingudes Vélez Sarsfield, Hipólito Yrigiyen i el Bulevard San Juán, ple de bars de moda i jovent. El rovell de l’ou.
Altres passejades ens varen dur cap a Güemes, el barri una mica més bohemi, amb parades d’artesania ateses per hippies dels que ja no es veuen per aquí i que mantenen la llegenda de l’aversió al xampú, parades d’objectes vintage amb diferents graus d’atrotinament i botigues una mica més xic i força més cares, bars dins de patis amb happy hour tot el vespre, mainada espellifada demanant alguna moneda, i un aire general de relaxament al qual sens dubte que ajuda el consum massiu de hierba mate. Allà unes cerveses, de litre, tot prenent la fresca un pèl excessiva abans d’agafar gana per un sopar de mollejas (lletons) de vedella, provoletta i bife de chorizo a Las Chilcas, un restaurant força pijo amb cambrers estil madrileny, vestits d’almirall i més antics que el restaurant, de clientela fixa i taxis amb comissió. El menjar, de primera; i el Malbec, també. Ens va rematar el dinar d’entrepà que havíem fet al Condorito.
O la passejada fins dalt de tot de l’avinguda 25 de Mayo, tot buscant el restaurant Los de Villlalpando on tastaríem la cuina salteña: locro, humitas en chala i empanades que varen deixar en un record llunyà la parrillada del primer dia. La tornada ens va dur a la Biblioteca Vélez Sarsfield on sabíem que venien llibres a preu de saldo i que vàrem trobar tancada. Just anàvem per marxar que va sortir un senyor que ens va explicar que feien obres i estaven pintant, però que si volíem entrar podíem fer-ho. Una altra mostra de l’amabilitat cordovesa. La biblioteca tenia un aire caòtic, amb les lleixes mig tapades amb papers i els llibres apilonats per tot arreu i amb els pintors voltant cap aquí i cap allà, tot xiulant (per poder ser mestre pintor cal passar un examen de xiular, perquè és imprescindible per pintar recte i no deixar marques enlloc). Un ambient fascinant que vàrem arrodonir comprant uns quants llibres per cadascun. La passejada va continuar fins travessar el riu pel Puente Sarmiento. Als murs de contenció vora el riu, uns murals recorden la Guerra de les Malvines
amb un to ultradretà que feia una mica d’angúnia i que es sumava al sentiment de tristesa que m’havia deixat la visita al D-2. Mala cosa quan el patriotisme és l’excusa per l’autoritarisme. Mala cosa quan la democràcia no barra el pas al feixisme.
La resta de viatge ja està explicat a les altres entrades anteriors. Recordar només dos altres àpats memorables. Un cabrit al forn que es podia menjar amb cullera, de tendre que era, a un restaurant situat a la quinta forca del centre i que es diu, com no podria ser d’altra manera, Los Cabritos. Hi
vàrem arribar amb un taxi que la Júlia va haver de guiar perquè ni enteníem què ens deia el taxista, amb un accent tancadíssim, ni ell sabia com anar-hi. Menjador enorme i pràcticament buit, amb cambrers desvagats i tirant a mandrosets per haver de servir a un parell de gallegos. Una tornada llarguíssima amb la certesa del darrer sopar a Córdoba.
I encara me’n deixo alguns de més ”senzills” com les milaneses (carn arrebossada), o els lomitos (uns entrepans de bistec amb tots els mateixos condiments que un ianqui posaria en una hamburguesa: ou, beicon, salsa, enciam, tomàquet...), o el matambre a la pizza, on la base de pa d’una pizza margarita es substitueix per un bon tall de matambre... o un restaurant japonès on l'únic peix que hi havia era  salmó...
Però l’endemà, després de voltar una miqueta per San Martín, Deán Funes i els carrers del voltant ens vàrem regalar un dinar al República. Un restaurant de cuina creativa, d’estil europeu, que passa per ser del milloret de la ciutat. A l’àtic d’un hotel boutique, l’alegria de veure un “benvinguts” pintat a la paret junta amb molts altres idiomes, al costat d’un chill-out al voltant d’una piscina minúscula. El República té una dotzena mal comptada de taules ben agençades i amb una col·lecció de vins de Mendoza que semblava força notable. L’ànima em va caure als peus quan el cambrer ens va dir que al migdia no feien el menú degustació que feia 3 dies que ensumava. El soroll de l’ànima, i alguna cosa més, caient al terra i la meva cara de decepció devia commoure’ls i ens en varen improvisar un que almenys ens va deixar fer un tastet de tots els plats del menú del migdia, maridats amb una colla de vins.

I havent dinat, un taxi cap a l’aeroport amb un taxista que em va posar al dia de la delinqüència cordovesa que jo ni havia flairat de lluny. Que llarg se’m va fer el trajecte sentint-lo repetir un cop i altre com la nit abans l’havien atracat a punta de pistola i li havien pres tot el que havia guanyat en 12 hores; i com al matí havia vist els atracadors al centre i havia baixat del taxi i els havia atonyinat fins que havia arribat la policia; quants anys els podrien caure per robatori a ma armada, possessió il·lícita d’armes, estafa (no li havien pagat la carrera), etc, etc...sort que em costava tant d’entendre’l que cada vegada semblava una història nova. I sort que no em varen explicar que tot això podia passar el primer dia, potser m’hauria acollonit però crec que no hauria perdut la gana.....

(algun foto més a instagram: @josepferres

diumenge, 21 de maig del 2017

Memòria de la dictadura argentina (1976-1983) a Còrdoba.-





Per a mi, la dictadura argentina era un record llunyà. En algun racó de la memòria hi havia els noms de Videla, Viola o Galtieri i les seves fotos en blanc i negre. Especialment del primer, un home sec i amb bigoti negre sota un nas gros, amb cara de mala llet potenciada per l’uniforme i la gorra de plat.  Aquells records, barrejats amb les primeres manifestacions de les Mares i Àvies de la Plaza de Mayo i tot un seguit de flaixos amb imatges de militars als carrers i noms com ESMA, “vols de la mort”, etc.. varen venir de cop al visitar l’Archivo Provincial de la Memoria a Córdoba.
És un edifici petit, situat en un carreró que surt de la Plaza San Martín, just al centre de la ciutat, entre el Cabildo i la Catedral. Aquella comissaria es va convertir el 1976 en un centre de detenció clandestí que era, a la província de Córdoba, una de les primeres baules de la cadena del terrorisme d’estat que acabaria amb la desaparició forçada de milers de persones. Un total estimat de 30.000 a tota l’Argentina. Trenta mil persones que, en la majoria de casos varen ser literalment segrestades al carrer, a casa seva o a la feina per grups de persones sense identificar i  fortament armades que es desplaçaven en cotxes sense matrícula per no deixar rastre.
Els segrestats a Córdoba eren traslladats d’entrada a  aquesta comissaria, coneguda com a  D-2, que actuava com a Central d’Intel·ligència i on eren interrogats amb violència per tal d’obtenir dades que permetessin ampliar el radi de la repressió i arribar a més persones. Les diligències eren registrades amb meticulositat i els segrestats havien d’estar asseguts, en silenci i amb els ulls embenats en un passadís estret que era conegut com “el tramvia” perquè tenia bancs a cada paret. Només els treien les benes per fer les fotos
per la fitxa. Es conserven alguns negatius en els quals es pot veure que les persones que estan al costat de la persona fotografiada, tenen els ulls embenats. És una imatge terrorífica. Terror que s’amplifica amb la informació dels plafons on s’explica que hom podia ser detingut, torturat i després desaparèixer per sempre més, simplement per anar a denunciar un segrest. Cartes sol·licitant informació de persones segrestades adreçades als governants, sol·licituds d’informació...tot era arxivat sense resposta o respost sense donar cap informació real que ajudés a trobar les persones desaparegudes.
L’edifici té també un pati, on es passava els segrestats un cop s’havia decidit què se’n faria: alliberar-los o mantenir-los en captiveri. Des d’allà es podien sentir les campanes de la catedral com marcaven el ritme de les persones lliures i el de la seva fatalitat.
Aquell centre de detenció clandestí avui és un museu petitó, que es veu mancat de recursos, però que és tossudament mantingut perquè mai ningú oblidi, ni banalitzi, el que el període de la dictadura argentina i especialment el bienni 1976-1978 va suposar. Hi ha una petita sala on es recullen els llibres que la dictadura va prohibir aquells que la Junta Militar considerava que anaven contra la unitat nacional i la idea d’homogeneïtat cultural, social, religiosa, de comportament sexual, etc. Es varen organitzar cremes públiques de llibres marxistes, anarquistes, anti-patriòtics, escrits per homosexuals, contraris a la religió catòlica, etc. Es varen arribar a prohibir llibres infantils perquè tenien “fantasia il·limitada” (La torre de cubos, de Laura Devetach).
Els segrestats que no eren alliberats eren traslladats a un dels Centres Clandestins de Detenció, Tortura i Extermini. Aquest nom tan esgarrifós és absolutament descriptiu de les activitats que hi
tenien lloc i és com es coneixen avui els 515 (cinc-cents quinze) centres d’aquest tipus que hi havia a Argentina. El més famós dels que hi havia a Córdoba és el conegut com La Perla, a la localitat de Malagueño, a escassos 20 km de Córdoba. Mentre va funcionar, entre els anys 1976 i 1978, es calcula que hi varen estar segrestades i en complet aïllament unes 2500 persones, de les quals només en varen sobreviure 187. Posteriorment, es va convertir en un quarter militar i es va aprofitar per fer desaparèixer els rastres de la seva antiga funció. Des de fa uns anys és un centre de memòria que es pot visitar.
El centre és un conjunt d’edificis al mig d’un descampat; a l’entrada principal, garites i torres de vigilància, avui abandonades. Tot i que es fan visites guiades es pot seguir un itinerari marcat; cada estança té plafons explicatius.
La visita comença a les oficines on els segrestats eren rebuts i torturats d’entrada per obtenir informació. La brutalitat era tanta que encara avui, alguns dels antics despatxos estan precintats esperant que hi hagi recursos per poder fer anàlisi d’ADN de les restes de sang que creuen poder-hi trobar.
Durant la seva reclusió els segrestats estaven obligats a romandre estirats en llits, tapats amb mantes i en silenci. Només a les dutxes i lavabos podien mantenir breus diàlegs i intercanviar alguna informació.
Els garatges de camions eren utilitzats tant per a la reparació dels automòbils que es farien servir en els segrestos, com també de sala de tortures. Els testimonis narren el sadisme d’alguns militars fent servir elèctrodes.
Avui, en aquestes sales hi ha exposicions d’art contra la tortura i la dictadura i en defensa dels drets humans; en una habitació, coneguda com la sala de l’”escrache”, hi ha les biografies amb noms, cognoms i fotografia de les persones implicades en els segrestos i tortures i les penes que se’ls varen
imposar. A l’Argentina hi ha hagut, des del restabliment de la democràcia, una important lluita en contra de la impunitat d’aquells que varen cometre crims i varen participar en el terrorisme d’Estat.
Els segrestats podien estar setmanes o mesos en aquests condicions fins que, de forma aparentment arbitrària o sense que encara es conegui la lògica de la decisió eren alliberats (la immensa minoria) o traslladats. Trasllat era l’eufemisme utilitzat per dir que serien executats, normalment afusellats. Després els cossos eren enterrats en fosses comunes o llençats a pous.
Molts encara no s’han trobat. Com al programa “Nacht und Nebel” (nit i boira) de l’Alemanya nazi, l’objectiu era que mai ningú, ni familiars ni amics, sabessin res del que havia passat amb aquells que es feien desaparèixer per sempre més.
En el que eren les cuines i menjadors de La Perla, avui hi ha exposicions sobre alguns dels objectes que s’han pogut conservar d’alguns segrestats i la seva història, sempre colpidora i dolorosa; i altres sobre els judicis als responsables d’aquesta tragèdia i sobre els moviments de lluita contra la dictadura que existien en aquell moment.
Quasi dues hores després d’haver arribat a La Perla, en marxàvem amb el cor encongit, caminant més poc a poc de com hi havíem arribat i molt més en silenci.
(Més fotos al meu compte d’instagram: josepferres)