63.961 memòries restituïdes

Dimecres 29 de juny el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei que declara la nul·litat dels judicis franquistes perpetrats entre 1938 i 1978 per part primer de l’Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación i després per l’Auditoria de la IV Regió Militar. Aquesta llei suposa el reconeixement que les 63.961 persones que varen ser jutjades a ran de la ocupació militar de Catalunya per part de l’exèrcit franquista i fins el final de la transició, varen ser jutjades de forma il·legal i condemnades injustament.

Molta gent pot dubtar de si després de tants anys, tot plegat té importància perquè la llei és simbòlica i no implica res més que la restitució de l’honor i de la memòria d’aquells que varen ser condemnats per tribunals militars en judicis col·lectius, on només existia un dret a la defensa precari exercit per advocats militars que es limitaven, en el millor dels casos, a demanar clemència per unes sentències que avalava el propi Caudillo.

Doncs té una importància cabdal per tots aquells que hem tingut un pare, un avi, o un oncle empresonat o afusellar; en té per totes les famílies que després del final de la Guerra Civil no només varen veure com s’enfonsava tot un mon sinó que a més es varen veure abocades durant anys a la misèria perquè qui podia dur un jornal a casa estava empresonat o havia estat afusellat; en té per totes les famílies que durant anys varen haver de viure marcades pel senyal de “rojos”; en té per tots aquells que creiem que la democràcia s’ha de fonamentar en el rebuig frontal a qualsevol forma d’autoritarisme. Té importància perquè els símbols són essencials perquè són el que ajuden a construir una ànima col·lectiva pel país.

Han hagut de passar 40 anys perquè un Parlament autonòmic hagi fet el pas que el Congreso de los Diputados no ha gosat fer encara. I el pas ha estat per unanimitat, fins i tot el PP i Ciudadanos hi ha votat a favor. Amb recança i incomoditat però ho han fet. Reconec que em va sorprendre positivament que el diputat del PP fes una condemna clara i oberta de la dictadura franquista a l’inici del seu discurs. Llàstima que hagués de deixar peixet pels seus votants en forma de diatriba contra Companys i la República.

Malgrat els anys, comencem a fer net. Una neteja que caldria haver fet amb la transició si no hi hagués hagut tanta covardia, tants interessos curt-terministes per bescanviar oblit per amnistia. Amnistia per tothom, pels que havien lluitat contra els franquistes i pels que havien perseguit, empresonat i torturat als lluitadors antifranquistes; oblit pels que havien comès crims contra la democràcia i també per les seves víctimes. Un oblit que molta gent (polítics i alguns historiadors) diuen que només es podrà rescatar quan hagin passat 100 anys d’aquella monstruosa tragèdia. Aleshores, quan no quedi viu cap dels protagonistes, podran fer erudició asèptica i, allunyant-se dels milers d’històries individuals, construir un relat nou.

Però hi som a temps de no deixar perdre la memòria; som a temps de retenir-la i conservar-la per poder-nos emocionar amb tants centenars d’històries repetides que relaten anys de presó, la por cada nit per la crida dels que serien afusellats, la impotència dels condemnats injustament, la tristesa de les famílies, l’odi dels vencedors...

Ningú ha de sentir-se culpable pel que varen fer els seus pares o avis però potser arriba el moment de mirar-nos als ulls i explicar-nos-ho. Sense rancúnia i sense ànim de venjança però sense oblidar.

Fins aleshores el meu respecte i admiració per totes les persones que lluiten per mantenir la memòria i que han ajudat que 63.961 persones tinguin un petit reconeixement al nostre país. Fer un país nou, també és això.