Compte, cada vot compta.

La bel·ligerància del govern espanyol contra el referèndum provocarà algunes dificultats per poder votar. Els catalans que viuen a l’estranger només ho podran fer si estan prèviament inscrit al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior. Quan fa uns mesos es va crear aquest registre, el govern espanyol va prohibir que se’n fes difusió i, per tant, existeixen reserves sobre l’èxit que pugui tenir.

Tampoc es podrà votar per correu perquè no es pot comptar amb la col·laboració de Correos de España.

També és altament improbable que la llei de vot electrònic que fa unes setmanes va aprovar el Parlament pugui ser utilitzada en el referèndum. Aquest sistema podria haver estat la solució perquè els catalans residents a l’estranger poguessin votar en un referèndum transcendental per la nostra nació. Fins i tot hauria estat un sistema bo per aquells que no renuncien a una sortida de cap de setmana, pels que estan de viatge per feina aquell dia, pels que estan malalts o simplement pels que no els ve de gust anar fins el col·legi electoral, o moltes altres circumstàncies que avui fan que un nombre important de ciutadans no puguin votar. El vot electrònic les hauria resolt i hauria ajudat a que la participació fos més elevada i que el nombre de vots afirmatius fos més gran.

Per tant, el sistema de participació pràcticament únic serà el vot presencial i caldrà deixar la innovació per més endavant, quan tampoc no ens calgui la col·laboració del govern espanyol per poder participar electoralment.

En tots els casos d’acció col·lectiva hi ha la figura dels anomenats free-riders (en català serien els genets lliures però el nom és massa èpic i potser els escau més el de paràsits), persones que no participen de l’acció col·lectiva però que en canvi gaudeixen dels beneficis que se’n deriven. En el cas del referèndum podrien ser tant aquelles persones que poden decidir no anar a votar perquè creuen que no ve d’un vot, com els que no ho fan perquè donen per descomptada la victòria de la seva opció preferida. Per exemple, la derrota en el referèndum sobre el procés de pau a Colòmbia es va atribuir des d’alguns sectors a aquest fenomen.

En el referèndum de l’1 d’Octubre no hi haurà un límit de participació per no incentivar el boicot en forma d’abstenció i és molt probable que els contraris a la independència de Catalunya vagin a votar de forma molt més important que no preveuen els partits polítics que representen aquesta opció al Parlament de Catalunya.  També és molt possible que CSQP acabi cridant a la participació, encara que sigui al darrer moment, perquè no poden ignorar que això els dóna un rèdit electoral molt més important que cridar al boicot.

Amb aquest escenari, és important cridar a la responsabilitat dels ciutadans perquè siguin conscients del valor que té cadascun dels vots individuals i facin un esforç addicional per poder votar.

Fa tant de temps que els catalans no votem en un referèndum (el darrer va ser l’any 2006 per validar l’Estatut d’autonomia, i va acabar com va acabar) que podem confondre-ho amb unes eleccions on el valor de cada vot depèn d’altres factors. En el cas del referèndum, la opció guanyadora és simplement la que obté més vots entre el “Si” i el “No”. Els vots en blanc no es tenen en compte en el resultat.

És fàcil veure, aleshores, que en un cas extrem (i extremadament improbable) seria possible obtenir un empat. D’aquí la importància de cada vot. No fos cas.

Article publicat el 21 de setembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Esmena: l’amic Joan Torres em va fer adonar de la meva pèssima traducció de freee-riders. Una traducció literal seria els “viatgers que no paguen” és a dir “els gorrers”

Post-scriptum: l’empat va quedar molt lluny. Malgrat la sàdica brutalitat policial, el SI a la independència va guanyar clarament el referèndum de l’1 d’octubre. Una victòria que era difícil de celebrar veient com varen anar les coses a tantes poblacions de Catalunya.

Avui, 15 dies després de la victòria, sembla que no ens recordem de que vàrem guanyar potser perquè encara no hi ha hagut una proclamació formal de la independència. El conflicte segueix obert i els independentistes han substituït l’eufòria per un grau variable de desconcert que depèn de la fe en aquesta suposada nova estratègia que ens ha de dur a la culminació del procés. Sense pressa, això si.