diumenge, 8 d’octubre de 2017

Aquests dies d'Octubre



Sempre m’havia imaginat que el dia que guanyéssim el referèndum sentiria una alegria desfermada. Tot i ser poc eufòric, somniava una barreja d’emocions en la qual predominaria l’alegria i la felicitat. Em veia envoltat de persones enmig d’una joia col·lectiva i podia preveure alguna llagrimeta per la victòria.
En canvi, aquest diumenge passat, la ràbia i la tristesa varen arribar a entelar la victòria. Les llàgrimes hi varen ser però eren provocades per les imatges de violència desfermada que va haver-hi a tants llocs del país.
Crec que va ser un sentiment comú a tot el país i sort en vàrem tenir de l’aturada de país del dimarts per poder deixar anar tota l’emotivitat continguda. El 3 d’octubre ens vàrem reconèixer com a poble un altre cop. Aturar la feina ens va donar espai per reposar mentalment, per posar les emocions a lloc, per parlar i compartir unes hores amb els nostres conciutadans i per recordar que malgrat la violència policial, vàrem guanyar el referèndum per la independència de Catalunya. Feia només 48 hores i semblava que ens n’haguéssim oblidat, horroritzats com estàvem per tantes històries de tanta gent com va patir la bestialitat d’aquells que varen venir contra nosaltres carregats d’odi i degudament alliçonats, retinguts com saltvatgines durant setmanes i deixats anar com els lleons al Colosseu romà, amb ganes de fer mal. Aquest dimarts passat, arreu de Catalunya, amb rècords històrics de participació a totes les manifestacions i concentracions convocades, vàrem rebutjar la violència però també vàrem recuperar l’orgull de la victòria, quan ho teníem tot en contra. Tot, excepte nosaltres mateixos.

En els dies següents, amb un nou període de calma, han començat a sortir propostes que voldrien apartar el govern de Catalunya del mandat del 27-S i de l’1-O: la declaració de la independència. Uns ens diuen que la participació no ha estat suficient per donar fortalesa i legitimitat a l’aplicació del resultat; altres, que cal afegir el canvi en el mecanisme de votació a la  manca de garanties que hi va haver en el referèndum. Tots semblen voler ignorar que els unionistes varen cridar al boicot electoral i que els seus partidaris s’hi varen afegir amb força entusiasme i irresponsabilitat; i que la manca de garanties és l’excusa dels que des del moment zero varen menystenir el referèndum i varen fer el possible perquè no tingués les garanties a les quals hauríem d’estar acostumats.
Ara, algunes veus suggereixen mediació i una segona volta del referèndum per la independència, ara acordat. Malgrat la suposada bona fe d’aquestes propostes, a l’altra banda ningú no accepta la mediació i no diuen mitja paraula sobre un nou referèndum. Com sempre. A més la manifestació unionista d’avui els ha fet pujar la testosterona nacional fins a límits letals per a la intel·ligència política.
Donada la situació, l’única sortida possible és la Declaració d’Independència i l’inici d’un procés negociador amb l’estat espanyol que necessitarà de mediació internacional. Però la mediació s’ha de fer necessàriament des de la posició de proclamació de la República Catalana perquè un cop iniciat el conflicte per la sobirania nacional, fer un pas enrere posaria en perill de mort a la nostra nació. Cal seguir, com fins ara, el pla previst fins a assolir la sobirania plena amb una mediació que serveixi per negociar els termes i els terminis de la separació.
Pels que demanen la convocatòria d’un segon referèndum, aquest hauria de ser només per ratificar la independència i també des de la sobirania plena de Catalunya. En cap cas hauria de ser amb una autonomia catalana ocupada policialment, amb l’economia intervinguda, la fiscalia desfermada contra càrrecs electes i líders polítics, i amb el Tribunal Constitucional permanentment de guàrdia contra qualsevol iniciativa legislativa catalana. Un nou referèndum s’hauria de fer des de la certesa del que la República Catalana ofereix, per esvair els dubtes que han donat protagonismes als famosos “indecisos” si és que encara en queda cap. Pe això caldria la retirada de les forces d’ocupació espanyoles, la cessió a la Generalitat de tots els tributs i impostos de l’exercici 2016 a l’estil del sistema basc, l’anul·lació de totes les sentències judicials i l’aturada de totes les accions policials i de la fiscalia per raons polítiques, la dimissió de tota la cadena de comandaments responsables de la violència de l’1 d’octubre i investigació judicial completa dels fets violents, observació i mediació internacional durant el període de transició amb capacitat decisòria i d’arbitratge. Naturalment, la pregunta hauria de ser la mateixa, el resultat vinculant i caldria garantir la participació dels catalans de l’exterior sense cap mena de coacció ni de dificultat imposada.
Quina de les dues parts creieu que diria que no a aquestes condicions?
No defallim. Aquest octubre de 2017 estem escrivint la nostra història.
Goodbye Spain

Cap comentari:

Publica un comentari

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!