Sempre m’havia imaginat que el dia que guanyéssim el referèndum sentiria
una alegria desfermada. Tot i ser poc eufòric, somniava una barreja d’emocions
en la qual predominaria l’alegria i la felicitat. Em veia envoltat de persones
enmig d’una joia col·lectiva i podia preveure alguna llagrimeta per la
victòria.
En canvi, aquest diumenge passat, la ràbia i la tristesa varen arribar a
entelar la victòria. Les llàgrimes hi varen ser però eren provocades per les
imatges de violència desfermada que va haver-hi a tants llocs del país.
Crec que va ser un sentiment comú a tot el país i sort en vàrem tenir de l’aturada
de país del dimarts per poder deixar anar tota l’emotivitat continguda. El 3 d’octubre
ens vàrem reconèixer com a poble un altre cop. Aturar la feina ens va donar
espai per reposar mentalment, per posar les emocions a lloc, per parlar i
compartir unes hores amb els nostres conciutadans i per recordar que malgrat la
violència policial, vàrem guanyar el referèndum per la independència de
Catalunya. Feia només 48 hores i semblava que ens n’haguéssim oblidat,
horroritzats com estàvem per tantes històries de tanta gent com va patir la
bestialitat d’aquells que varen venir contra nosaltres carregats d’odi i
degudament alliçonats, retinguts com saltvatgines durant setmanes i deixats
anar com els lleons al Colosseu romà, amb ganes de fer mal. Aquest dimarts
passat, arreu de Catalunya, amb rècords històrics de participació a totes les
manifestacions i concentracions convocades, vàrem rebutjar la violència però també
vàrem recuperar l’orgull de la victòria, quan ho teníem tot en contra. Tot,
excepte nosaltres mateixos.
En els dies següents, amb un nou període de calma, han començat a sortir
propostes que voldrien apartar el govern de Catalunya del mandat del 27-S i de
l’1-O: la declaració de la independència. Uns ens diuen que la participació no
ha estat suficient per donar fortalesa i legitimitat a l’aplicació del resultat;
altres, que cal afegir el canvi en el mecanisme de votació a la manca de garanties que hi va haver en el
referèndum. Tots semblen voler ignorar que els unionistes varen cridar al
boicot electoral i que els seus partidaris s’hi varen afegir amb força
entusiasme i irresponsabilitat; i que la manca de garanties és l’excusa dels
que des del moment zero varen menystenir el referèndum i varen fer el possible
perquè no tingués les garanties a les quals hauríem d’estar acostumats.
Ara, algunes veus suggereixen mediació i una segona volta del referèndum
per la independència, ara acordat. Malgrat la suposada bona fe d’aquestes
propostes, a l’altra banda ningú no accepta la mediació i no diuen mitja
paraula sobre un nou referèndum. Com sempre. A més la manifestació unionista d’avui
els ha fet pujar la testosterona nacional fins a límits letals per a la intel·ligència
política.
Donada la situació, l’única sortida possible és la Declaració d’Independència
i l’inici d’un procés negociador amb l’estat espanyol que necessitarà de
mediació internacional. Però la mediació s’ha de fer necessàriament des de la
posició de proclamació de la República Catalana perquè un cop iniciat el
conflicte per la sobirania nacional, fer un pas enrere posaria en perill de mort
a la nostra nació. Cal seguir, com fins ara, el pla previst fins a assolir la
sobirania plena amb una mediació que serveixi per negociar els termes i els
terminis de la separació.
Pels que demanen la convocatòria d’un segon referèndum, aquest hauria de
ser només per ratificar la independència i també des de la sobirania plena de
Catalunya. En cap cas hauria de ser amb una autonomia catalana ocupada
policialment, amb l’economia intervinguda, la fiscalia desfermada contra
càrrecs electes i líders polítics, i amb el Tribunal Constitucional permanentment
de guàrdia contra qualsevol iniciativa legislativa catalana. Un nou referèndum
s’hauria de fer des de la certesa del que la República Catalana ofereix, per
esvair els dubtes que han donat protagonismes als famosos “indecisos” si és que
encara en queda cap. Pe això caldria la retirada de les forces d’ocupació
espanyoles, la cessió a la Generalitat de tots els tributs i impostos de l’exercici
2016 a l’estil del sistema basc, l’anul·lació de totes les sentències judicials
i l’aturada de totes les accions policials i de la fiscalia per raons
polítiques, la dimissió de tota la cadena de comandaments responsables de la
violència de l’1 d’octubre i investigació judicial completa dels fets violents,
observació i mediació internacional durant el període de transició amb
capacitat decisòria i d’arbitratge. Naturalment, la pregunta hauria de ser la
mateixa, el resultat vinculant i caldria garantir la participació dels catalans
de l’exterior sense cap mena de coacció ni de dificultat imposada.
Quina de les dues parts creieu que diria que no a aquestes condicions?
No defallim. Aquest octubre de 2017 estem escrivint la nostra història.
Goodbye Spain
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!