Inspirem. I respirem.

Com més aviat ho acceptem millor per tots plegats. Divendres 27 d’octubre de 2017 no es va proclamar la República Catalana sinó que a més, les institucions catalanes varen renunciar a defensar-se. No estem per tant, com deia  en Jordi Graupera, en un terreny en disputa ni en un “estat fallit” sinó que Catalunya és un autonomia intervinguda econòmicament i políticament pel govern espanyol i ocupada policialment.

Inspirem i respirem.

Això és així perquè el nostre Govern no ha complert l’encàrrec que els catalans li vàrem donar el 27 de setembre de 2015 en aquelles eleccions que havien de ser les darreres autonòmiques. Ara ens diuen que la promesa era arribar fins la fita on estem però tots havíem entès que calia anar una mica més enllà; i que les famoses Estructures d’Estat que s’estaven preparant i els famosos decrets legislatius que divendres j estaven a punt de publicar, serien una realitat quasi immediata a la proclamació de la República i crearien un mínim cap de pont per poder resistir les envestides de l’estat espanyol.

Doncs ningú no havia fet la seva feina, ningú no ho havia supervisat i ningú havia avisat de que la situació era aquesta.

Inspirem i respirem.

No vull dir que fos fàcil, però el compromís era aquest. No valen tampoc excuses com la suposada escassa majoria favorable a la independència; l’esgotador “encara no som prou” repetit insistentment. No és argument la resposta agressiva, violenta i repressiva del govern espanyol. No són excuses perquè aquestes dades les teníem o les suposàvem des de fa anys: la dificultat d’independitzar-se sense violència i de forma democràtica d’un estat democràtic a la UE és coneguda de fa anys; sabíem també que no hi ha unanimitat a favor de la independència en la població catalana; i era imaginable la reacció de l’estat espanyol en ple (Rei inclòs) per tot allò que són i per tot allò que hi tenen a perdre.

Inspirem i respirem.

Encara que el 27d’octubre, molta gent estava preparada per passar un parell de dies a Barcelona defensant el Parlament i la Generalitat, la consigna va ser “balleu i celebreu-ho” i amb inconsciència, o potser amb alleujament, la celebració va deixar pas al desconcert quan vàrem veure que tothom acatava les ordres de Madrid. Amb més o menys celeritat però tothom.

La incipient República Catalana no es volia defensar malgrat els CDR que s’havien organitzat arreu del territori. Es va voler rebutjar una confrontació (tan pacífica com vulguem) però que havia d’existir per fer prevaldre una legalitat damunt l’altra.

No, no hi havia estratègia per després del referèndum. Potser tota l’estratègia es basava en que ni tan sols hi hagués referèndum. Ara s’entén millor la consigna de buscar la foto fent cua davant els col·legis electorals amb les paperetes (impreses a casa) a la mà.

Inspirem i respirem.

No, que Puigdemont hagi marxat a Bèlgica acompanyat d’altres consellers no és una jugada mestra ni un exemple de magnífica estratègia. És una sortida endavant, improvisació que de rebot pot donar una bon resultat perquè la imatge del President “exiliat” preveient un judici injust a Espanya, on l’estat de dret deixa d’existir per reprimir l’independentisme, pot ajudar a millorar el resultat esdevenint una icona del mantra independentisme=democràcia. Pot ajudar a explicar la secessió de Catalunya com a causa justa i a internacionalitzar les accions legals contra ell.

Inspirem i respirem.

No, les autonòmiques del 21 de desembre no seran unes eleccions constituents ni plebiscitàries. No seran constituents perquè no les ha convocat el govern català (republicà o mig-republicà) sinó el govern espanyol; i no seran plebiscitàries perquè no hi ha acceptació de les dues parts perquè ho siguin i per la presència d’un tercer bloc (els comuns) que no es posicionen respecte de l’eix polític nacional.

Seran unes altre autonòmiques, probablement amb un resultat molt semblant a les del 27S. I amb l’amenaça de repetir, si és que s’acaba retirant, l’aplicació de l’article 155. I no, a Europa no llegiran el resultat de manera diferent de com varen llegir els del 27S. Com a màxim ens veuran resilients, però no n’esperem gaire res més.

Inspirem i respirem.

Aleshores, ens preguntem, què és el que caldria fer?. En primer lloc cal guanyar les eleccions amb una majoria parlamentària favorable a la independència el més ampla possible. No hi haurà temps de fer gaires filigranes amb les llistes i la seva composició. I aquí pot haver-hi baixes significatives en peces tan importants i simbòliques com alguns dels independents més notables que anaven a la llista de JxSi. Però sí que caldrà filar molt prim en la composició del govern perquè no hi hagi persones poc compromeses o amb massa dubtes.

Continuarem donant suport als partits o coalicions independentistes que es presentin a les eleccions, que cal que ho facin amb un programa independentista. Si això implica represàlies contra aquestes candidatures, aleshores sí que el camí hauria de ser el boicot actiu a uns comicis que serien completament il·legítims. Més del que ho són ara pel fet de ser imposats per l’estat espanyol.

El nou govern haurà de saber reprendre el camí en el punt que el vàrem deixar el 27 d’octubre. I per això caldrà astúcia i menys somriures. Caldrà continuar amb les mobilitzacions al carrer i sense deixar el civisme, ser més coratjosos. Potser tots plegats haurem de ser menys gandians i més ferms. Menys menjaflors i més decidits. Amb menys confiança cega i sense contrastar i amb més control de fites i terminis.

Amb el suport de la societat civil organitzada i amb un govern i parlament decidits, acabarem la feina. Perquè la independència és un problema de fet, no de dret.

No m’ha agradat gens escriure aquesta entrada perquè el que jo preveia la setmana passada era escriure sobre el dia que el Parlament va proclamar la República Catalana i com, igual que alguns milions de catalans, em vaig sentir immensament feliç i emocionat. Encara que hagi durat tan poquet ha valgut la pena. I malgrat com sóc de crític respecte a com han anat les coses, ni em desanimo ni m’arronso. Només deixo la meva ingenuïtat de banda.

Inspirem i respirem. Inspirem i actuem!