diumenge, 18 de novembre de 2018

Pintura groga



L’acció d’Arran,d’abocar un parell de pots de pintura groga a l’entrada de l’edifici on viu el jutge Pablo Llarena ha aixecat una polseguera increïble. Sobretot perquè des de la premsa espanyola s’ha criminalitzat aquesta acció i se l’ha qualificat com a terrorista al mateix temps que s’anomenava heroi a un jutge mediocre i incompetent (si fem cas a les valoracions que alguns col·legues seus espanyols i europeus en fan).
Però des de l’independentisme de , diguem-ne, ordre s’ha fet massa via a condemnar l’acció dient que desacredita el moviment republicà i a negar aquest tipus d’accions com a representatives o legitimes.
Abocar pintura a l’entrada d’un edifici, o fems davant l’entrada d’uns jutjats, potser no és el súmmum de l’elegància però no es pot qualificar d’una acció violenta. És una actuació que entraria precisament dins de l’activisme no-violent. Ningú no va prendre mal, no es varen causar danys irreparables a la propietat privada. En canvi es va manifestar de forma clara i inequívoca el rebuig a una persona que, emparada per l’Estat i la seva pròpia incompetència, utilitza el seu poder per coaccionar l’independentisme.
O potser es pensa el jutge Llarena que pot retenir com a ostatges a les persones que varen liderar de forma democràtica i pacífica el moviment republicà i que l’aplaudirem quan vagi a treballar, a ordir nous i complicats al·legats en contra de Catalunya? És que no tenim dret a demostrar-li el nostre rebuig? És que ens poden obligar a fer-li vassallatge?
Tots aquests personatges que abusen del seu poder legal per sobrepassar la legalitat i legitimitat, per coartar la democràcia, per vetar candidatures a la Presidència de la Generalitat basant-se només en mentides haurien de sentir el rebuig de la majoria de catalans cada segon de la seva vida. Un rebuig no violent, per descomptat, però palpable. Un rebuig si convé silenciós però inconfusible.
El mateix dia de l’acció, Pilar Rahola se n’exclamava  a TV3 i citava la frase apòcrifa de Voltaire “No estic d’acord amb vostè però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho”. Una mica més i m’explota el cap. Com podem dir això davant de l’abús de poder? Us imagineu a Churchill dient-ho a Hitler? A Companys dient-ho a Franco? Cada cop que deixem actuar al feixisme, autoritarisme si voleu, en nom de la llibertat d’expressió correm el risc que s’ho agafin al peu de la lletra i ens prenguin la llibertat i la vida.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!