La Crida Nacional per la República

Des del 2012 ençà, Catalunya ha viscut un terratrèmol polític rere l’altre. El nostre sistema de partits ha variat de forma substancial i hem vist com  es desfeien federacions, com desapareixien partits històrics i com en naixien de nous. La clivella política independència/unió ha estat clau en aquesta transformació. La correlació de forces també ha variat de forma impensable i avui no podem dir que al Parlament de Catalunya hi hagi cap partit hegemònic; ni sembla que n’hi pugui haver cap fins que el conflicte amb l’Estat no es resolgui.

El darrer moviment és el de la Crida Nacional per la República, que es defineix com un moviment polític que vo aglutinar persones de diferent ideologia per tenir prou força per implementar la República,  encara que alguns partits han dit que no s’hi senten cridats i altres han dit clarament que no s’hi sumaran. El concepte d’unitat, políticament romàntic, és reclamat quasi també des de l’inici de l’independentisme modern per aquells ciutadans que tot i participar activament, no militen en cap partit.

L’intent de crear moviments ciutadans transversals per assolir la independència té prou precedents

històrics com per exemple els diversos moviments polítics que varen liderar la independència a les Repúbliques Bàltiques. En un context on no existia cap altre partit polític que no fos el Partit Comunista, articular la lluita política a l’entorn d’un moviment ciutadà va ser un sistema eficient. Quan, assolida la independència, aquests moviments es varen transformar en partits polítics varen fer el primer pas cap a la seva desaparició perquè les diferències ideològiques, ajornades fins aleshores, varen fer insostenible la cohesió interna i impossible la seva continuïtat. El resultat va ser el naixement de múltiples partits polítics.

Crear un moviment d’aquest tipus quan ja existeix un sistema de partits és un projecte molt més complicat.

La Crida Nacional també s’ha volgut veure com l’intent de fer un partit pro-independència hegemònic a l’estil del SNP (Scottish National Party). Les diferències són importants perquè l’hegemonia del SNP a Escòcia es deu principalment al sistema electoral majoritari que només dona representació al partit més votat en cada circumscripció i representa un estímul molt important per evitar la fragmentació política. En un sistema electoral proporcional com el nostre, les possibilitats de tenir representació en les eleccions són molt més elevades i per tant els incentius per a la unitat són molt menors.

No és un front, no és un SNP català...aleshores, què és? Segurament és massa aviat per dir-ho però banalitzar i menystenir aquest intent de fer un moviment polític unitari més enllà d’una coalició electoral és massa fàcil i segurament seria un error. El repte serà que la Crida Nacional sigui vista sense dubtes com la continuació de cap altra cosa que no sigui la lluita per la República de forma eficaç, directa i sense gaires dilacions. I això passa per renovar tant les formes d’organització com per trobar lideratges capaços d’obtenir un consens molt ample.

Article publicat el 26 de juliol de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat