Promeses de no pactar

Dissabte vinent, 15 de juny, es constitueixen els nous consistoris municipals que han sortit de les eleccions del passat 26 de maig. A Olot, la sorpresa va ser el resultat quantitatiu més que no pas el qualitatiu. Ningú amb qui n’he parlat s’esperava que JuntsxCat guanyés amb majoria absoluta tot i donar com a molt probable que guanyés les eleccions. Com ningú no s’esperava que ERC quedés clavada als 5 regidors i que el PSC aguantés els 3 que tenia. Tot això ha fet que a la ciutat, i en general a tota la comarca, no haguem viscut el neguit i les corredisses de les negociacions d’altres ciutats de Catalunya per bastir pactes d’investidura i de govern.

Vivim una època de política tan polaritzada i el sistema de partits està tan fragmentat i tan poc estabilitzat que el tema estrella de les eleccions municipals ha estat la disponibilitat a pactar investidures i governs. La fractura de la repressió ha contribuït a la polarització i a l’abrandament a l’hora de rebutjar a priori alguns pactes.

Totes les proclames d’abans de les eleccions han durat fins que els resultats i els regidors de que disposa cadascú ha posat a prova allò promès i ha aparegut el pragmatisme per proclamar que la política és pacte i que no cal renunciar a res; que cal aprofitar les oportunitats de governar; que, al cap i a la fi, es pretén ser l’alcalde de tots i no només dels propis votants, etc... Que és una manera indirecta de dir que l’objectiu de la política és obtenir el poder i si per aconseguir-ho cal passar per algun tràngol de mal explicar, es pot donar per bo.

 Així, les declaracions maximalistes, de matís en matís, van quedant en no res, i veiem com van sortint pactes multidireccionals que només es poden entendre en el context local i que es contradiuen amb els d’altres localitats. En algunes poblacions els partits independentistes prefereixen pactes ideològics a pactes nacionals; en altres busquen el pacte amb els de sempre, en nom de la governabilitat i l’estabilitat; i en altres poblacions veiem amb cert estupor com partits d’esquerres no tenen cap escrúpol a acceptar els vots de partits de dreta per poder governar. Com sembla que veurem a Barcelona on dreta i esquerra espanyolistes no tenen grans inconvenients a pactar o a trobar alguna mena d’acord per evitar que la capital de Catalunya tingui un alcalde independentista. Per ells, i per l’estat espanyol, és molt millor que Barcelona tingui un govern que durant 4 anys ha demostrat superficialitat i inoperància que no pas cedir aquest símbol a qui va ser el més votat.

La conseqüència de tot plegat és que el mapa del poder a Catalunya no s’assemblarà al mapa dels vots tant com en el temps de les majories absolutes, de l’autonomisme acatat per tots i del quasi bipartidisme. I acabarem de veure-ho clar quan uns dies després veurem la traducció d’alguns acords municipals en els consells comarcals i diputacions.

I tindrem una altra mostra que les promeses electorals no es fan per complir-les sinó per guanyar les eleccions.

Article publicat el 12 de juny de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat