divendres, 16 d’agost de 2019

Investidura. Coalició. Estabilitat. Misteri



Podria ser que aquesta setmana1 i després de quasi tres mesos després de les eleccions Espanya tingués, finalment, govern. Les dificultats per poder formar govern si no s’obté majoria absoluta és el resultat de la concepció espanyola de la democràcia i de la obsessió de tenir-ho tot lligat i ben lligat a l’inici de la transició.
En aquell moment es volia un sistema bipartidista, amb una alternança periòdica en el govern entre un partit d’esquerres i un partit conservador. Fins el disseny del sistema electoral es va fer pensant en aquesta estabilitat i donant un avantatge a la opció conservadora. La por a la inestabilitat política va pesar més que el principi democràtic de que tots els vots han de valer igual.

En aquella l’època ningú no es podia imaginat un sistema de partits tan fragmentat com l’actual i, de fet, la idea ha durat quasi 40 anys. El mateix que la dictadura, curiosament.
La classe política espanyola veu tan malament la possibilitat dels governs de coalició que fins i tot el líder del PP aconsella a Sánchez que quan governi modifiqui la constitució per tal que, com passa a Grècia, el partit que guanyi les eleccions rebi un bonus de 50 diputats extres que li permetin consolidar una posició de domini. Un cas ben oposat és el de Suïssa on la constitució garanteix un govern federal de coalició quasi perenne dels 4 partits principals, que és una altra manera de buscar l’estabilitat política i evitar els ensurts que podria donar la voluntat popular desitjosa d’un canvi.
Fins avui Espanya no ha tingut mai cap govern de coalició i amb la poca tradició de consens, qualsevol cosa que no fos una majoria absoluta s’ha vist com a signe de feblesa i d’inestabilitat. Veure el diàleg i la capacitat d’arribar a acords com una feblesa ens diu molt  de la maduresa política de la societat espanyola.
Les negociacions per poder bastir un govern de coalició, o de cooperació, entre PSOE i Unidas Podemos no han estat basades en la confiança i en la recerca de punts en comú, en la similitud de polítiques i en els acords per una legislatura llarga sinó tot el contrari: només hem sentit a parlar de vets a persones i a posicionaments ideològics, i de càlculs electorals
Només la renúncia de Pablo Iglesias a entrar en el govern, i la d’ Unidas-Podemos a defensar el diàleg amb Catalunya semblaria que ha aplanat el camí al primer govern de coalició de la història d ‘Espanya, malgrat el durs retrets en el discurs del candidat que semblava voler un vot en contra.
Però segueix sent un misteri la possibilitat, que en aquests moments ja estarà desvetllada, que els partits independentistes catalans al Congreso es plantegin de facilitar la investidura de Sánchez amb una abstenció. Tot un misteri posar les coses fàcils a un candidat que nega la condició de presos polítics als líders independentistes ostatges de la repressió, que no ha esmentat a Catalunya en el seu discurs inicial i que té acòlits que es vanten que no els trucaran  ni en l’últim segon.
I a canvi de no-res.
1.         Setmana del 22 de juliol de 2019
Article publicat el 25 de juliol de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!