La setmana passada, el HC Miquel
Buch va expressar públicament la seva indignació perquè el Gobierno de España
havia decidit que en el repartiment de l’estoc de mascaretes, a Catalunya li
tocarien 1.714 milers d’unitats. A qualsevol català amb certa consciència
nacional, li va semblar que la xifra no podia ser fruit de la casualitat sinó
de l’humor negre i la prepotència d’algun funcionari espanyol, que a hores d’ara
encara deu riure per sota el nas, tot i que es mereixeria ser fulminat de les
seves funcions.
A la indignació del HC Buch,
varen seguir les rèpliques de polítics socialistes, comuns i els seus corifeus.
De totes, em va cridar l’atenció una que ho justificava dient que la xifra era
el resultat del repartiment atenent a la població de Catalunya; posem un 22,5%
de la població si agafem la dada de població publicada al web de l’Idescat (https://www.idescat.cat/) 7.619.494. Segons
aquesta persona, el mateix percentatge s’havia aplicat a la resta de Comunitats
Autònomes.
Si això fos cert, qualsevol
persona amb 2 dits de seny hauria decidit que el percentatge fos un altre i així
evitàvem fer burla de l’any que els catalans tenim més al cap. Però la
temptació devia ser massa gran.
De totes maneres, el fet m’ha fet
recordar una anècdota de quan estudiava Químiques. Devia ser el curs 1983-84, segon
de carrera, pràctiques de Química al que aleshores era el Col·legi Universitari
de Girona ubicat on avui hi ha la Casa de Cultura de la Diputació de Girona (https://casadecultura.org/). Els mitjans
aleshores eren precaris i, per si nou en recordeu, faltava ben bé una dècada
per l’aparició
Aleshores no eren tan abundants
però no calia ser un col·leccionista o numismàtic per tenir-ne, o sigui que vàrem
regirar butxaques i moneders fins que en vàrem trobar una. No recordo
exactament com anava el procediment però es tractava de dissoldre la moneda amb
un àcid (probablement àcid nítric) i fer una determinació volumètrica del contingut
de coure. Obviant totes les mesures d’higiene i seguretat actuals, perquè
aleshores no n’hi havia) esmorzàvem al laboratori tot feinejant i pipetejàvem
amb la boca, que consideràvem molt més precís que no pas fer servir una d’aquelles
peres de goma que vèiem absurdes. Aquell dia la combinació croissant i
pipetejar amb la boca, va donar com a resultat que unes quantes crostes varen
anar a parar dins del matràs on hi havia en Franco dissolt (si més no en efígie)
amb el consegüent i imparable panxot de riure. Ja no vàrem pas poder continuar
i vàrem avortar la pràctica.
De totes maneres, calia lliurar
el resultat i vàrem fer el mateix que el que justificava la quantitat de
mascaretes per Catalunya. Ens vàrem passar una bona estona a la Biblioteca buscant el contingut teòric
en coure d’una moneda de pesseta, que vàrem trobar al cap d’una bona estona, a
l’Enciclopèdia Espasa- Calpe (avui la cerca al Google ha tardat 0,52 segons).
Amb el valor teòric exacte[1]
vàrem decidir que calia que ens desviéssim una mica i vàrem fer tots els
càlculs en sentit invers. Pràctica aprovada i confessió feta quasi 40 anys
després, crim prescrit.
Doncs això és el que el sòmines
que justificava el número de mascaretes va fer: equilibris numèrics. I el que
no va fer qui va avalar la distribució va ser posar-hi seny, sinó arrodonir el
valor i, de pas, arrodonir també el 155 sanitari.
Les casualitat no existeixen; i
la numerologia o la càbala, necessiten experts i no ximples.
[1] Segons “1937-2002: Principio y
Final de la Peseta Fiduciaria” del Dr. D. Rafael Feria, Director General Fundación
Real Casa de la Moneda, el contingut en coure de les pessetes de coure que
duien un 1 a l’anvers (creu) era del 90 %.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!