Sardana de corpus

Avui a Olot s’ha ballat la Sardana de Corpus. És una tradició que no he trobat gaire documentada als llibres que tinc a casa. Trobo a “OLOT:imatges per a la memòria. La festa. Vol VI. “ aquesta cita: “…la Sardana de Corpus es balla a la Plaça Major després que els Gegants han executat la seva típica dansa. Les parelles, en comitiva i presidides per les autoritats locals, entren i surten de la plaça al so d’un pausat galop d’entrada, resseguint el cercle humà que només deixa lliure l’espai central. Les dones, com és de consuetud, duen a la ma un petit ram de flors. La cobla, com cada any interpreta Adéu Vila d’Olot, una sardana que, a més de ser una evocació de la vila d’uns altres temps, forma part dels sentiments d’olotinisme més entranyables i profunds”.
El cronista s’oblida de dir que a Olot és obligat que el ball dels gegants el toqui la cobla d’Olot, La Principal d’Olot, perquè les vegades que s’ha provat amb una cobla de fora el resultat ha estat força desastrós.
El primer cop que vaig anar a la Sardana de Corpus va ser fa un munt d’anys. Devia tenir 16 anys acabats de fer i feia poc que ballava a les colles Aura del Tura i Ressó del Pirineu (quins noms!!). La pobra i malaguanyada Rosa Gardella (e.p.d.) em va demanar si hi volia anar amb una amiga seva i qui li podia negar res a aquell terratrèmol de noia? Tímid com una mala cosa, em vaig trobar de parella amb la Remei i vaig fer un trist paper incapaç de gairebé adreçar-li cap paraula ni quasi mirar-la. Un paper ben galdós.
L’any següent ja vaig anar-hi amb una parella amb qui tenia, i tinc, més confiança i la cosa va ser força més distesa. Hi devia anar un parell d’anys més com a màxim. Un gran dia que aprofitàvem per estrenar la roba d’estiu, quan encara hi havia dies assenyalats per estrenar-ne i fins i tot a l’estiu calia dur almenys una caçadora primeta. Sort que la sardana és curta (21 de curts i 59 de llargs) i això permet que la suada no sigui espectacularment escandalosa.
Aquell temps, les colles sardanistes fèiem el gruix de dansaires; avui també n’hi havia però força menys. Autoritats (amb l’alcalde i Sra al davant), membres d’Òmnium i l’Orfeó, i una colla “d’independents” ens hem trobat a ¾ de dotze a can Trinxeria per sortir en parelles, les noies i dones amb un ramet a la ma, en comitiva encapçalada per dos macers de l’Ajuntament cap a la Plaça Major. En el recorregut, poca gent però que repassaven de valent les indumentàries esperant, sense cap mena de dubte, veure l’estrella de la diada( si algun olotí o olotina llegeix això ja sabrà sense cap mena de dubte qui vull dir).
Arribats a la Plaça i amb una vergonya important, entrem mentre sona el passant “Airosa”.Inevitable comprovar si hi ha cares conegudes però sense tenir clar si en vull veure o no. Un cop ben posats i mesurades les distàncies perquè cal que hi capiguem tots i, si pot ser, sense que calgui ballar amb els braços gaire oberts i aixecats, toca el flabiol i comencem a ballar. El salt comença al temps 49 i molt pocs saltem. Les autoritats ...bé, uns amb més gràcia que els altres mantenen el tipus fins el final. Un cop s’acaba la darrera tirada, dubtes de si cal cridar el “visca” o no. Malament. Jo el crido però no era el moment. S’ha de fer després de la repetició.
Aplaudiments i suor. Tornem a sortir en comitiva i cap a l’Hospici on prenem un bon vermut de cava i canapès més o menys merescut però que s’ha posat de...nassos.