Iran torna a sortir a les noticies perquè sembla que hi ha un moviment important; els perses es tornen a revoltar contra el govern. Bé, almenys una part del poble iranià vol canvis i surt al carrer i és brutalment reprimit i massacrat per la policía i milicians al servei del govern d’Ahmadinejad. De totes maneres, trobo molt recomanable l’article de fa uns dies d’en Jordi Llaonart a l’AVUI, on exposa molts matisos sobre la situació actual a l’Iran i que, com sospitava, queda una mica allunyada de la informació bonista que ens arriba dels diaris i les teles. I és que massa sovint la nostra europeïtat tendeix a una mena de maniqueisme estrany: qui protesta contra el dolent, ha de ser bo per força. I molta por em fa que no és ben bé això perquè al Khamenei ningú no el qüestiona. Però bé, l’anàlisi internacional no és ben bé el meu fort per això procuro recordar la vegada que vaig anar a Iran.
Fa 5 anys, per feina, vaig passar uns dies a Teheran. Els esdeveniments d’aquests dies me’ls han tornat a la memòria. Fem-ne 5 cèntims. Vaig volar a Teheran via Istambul. Afortunadament tothom anava prou net. El vol era nocturn i quan per l’altaveu ens varen anunciar que faltava poc per aterrar, un munt de dones de diferents edats, abillades a l’estil occidental, amb texans, camisetes de tirants etc...es varen aixecar en direcció al lavabo i varen tornar abillades a l’estil iranià: amb bates monocolor i hijab.
Jo no duia visat i em vaig adreçar a la oficina de la policia per fer-me’l allà mateix. Policies, bruts i deixats em varen mirar amb mala gana perquè els destorbava de mirar un partit de futbol de la lliga italiana en l’enorme televisor de pantalla plana que tenien dins l’oficina. Un cop estampat i pagat, vaig anar al control de passaport. La dona que hi havia, vestida completament amb un hàbit negre que només li deixava al descobert l’òval de la cara, em va mirar amb autèntic odi. Ves a saber què representava jo per ella. Al vestíbul de l’aeroport, un enorme mural de Khomeini i una inscripció que deia, més o menys “la vestimenta islàmica és per protegir els drets i la dignitat de les dones”. Tota una declaració de principis. Però el cert és que l’època dels grans murals arreu de la ciutat ja havia passat i nomé en vaig trobar un.
Els dos dies següents varen ser de feina. En el trajecte de l’hotel a la fàbrica el meu acompanyant m’alliçonava de com d’extraordinari era ser iranià: allà tot era millor, més bo, més gran i més barat que a cap altre lloc del món. A més, ells no eren uns fanàtics com per exemple els Emirats Àrabs on era impossible escapolir-se de les hores d’oració i calia anar a la mesquita encara que això suposés deixar la feina. Jo escoltava, assentia i feia alguna exclamació que esperava que fos prou assertiva.
Les autopistes de Teheran anaven encimbrollades de cotxes que passaven a un pam perquè la única manera de poder circular és deixar l’espai mínim entre cotxes i convertir els 4 carrils en sis. Evidentment les vores eren plenes de minúsculs tallers de reparació.
L’hospitalitat iraniana em va sorprendre des del primer moment. A l’arribar a la fàbrica em varen fer entrar dins un despatx i em varen oferir te i “our delicious”, unes pastes molt dolces, fruita, etc...tots asseguts al voltant d’una taula; jo menjant sense gana i la resta (8 ó 10) mirant-me menjar...gent encantadora orgullosa de pertànyer al pais que era “the enemy number 1 of the USA”; preocupats pel que ells creien que la premsa ens explicava d’ells i que tenien claríssim que era mentida; amoïnats perquè creien que a Europa pensàvem que tots els iranians eren terroristes. Gent culta i educada que potser no varen entendre en 3 dies com fer factors de conversió però que arribaven a la mateixa conclusió i resultat fent servir altres viaranys que per a mi eren tan obscurs com els meus càlculs per a ells. Gent sens dubte religiosa que passaven tothora el rosari entre els dits i proclamaven pertànyer a una mena de “lliga del bon mot”, i que em varen tractar com a un amic.
Una anècdota il·lustrativa: jo estava d’esquena a un reactor d’acer inoxidable de potser 2000 litres de capacitat i a l’operari que el netejava se li va escapar la tapa dels dits, que va caure damunt la boca de càrrega amb un soroll de mil dimonis. Espantadís de mena, vaig fotre un bot d’espant. Ells, enriolats em deien “ja et pensaves que t’havíem posat una bomba?”.
La visió que els iranians que jo vaig tractar tenien de nosaltres era una mica curiosa. Patien per si en els 3 dies que vaig passar allà trobava a faltar l’alcohol i m’insinuaven que “everything is available” dins les llars iranianes. Molt estressats per la pressió que la constant vigilància de familiars, veïns, policia exerceix sobre qualsevol activitat, vivien contínuament alerta a ser censurats per qualsevol cosa que fessin, diguessin o bé no fessin o no diguessin.
Amb un 70% de la població més jove de 30 anys, puc imaginar una societat al caire de l’esquizofrènia col·lectiva, on el règim islamista es deu justificar almenys en part en la necessitat dels setantes de fer el canvi i derrocar el règim de la família Pahlavi, mentre que aquesta majoria de la població no deuen saber ni de què els parlen.
Les dones. Molt guapes, les més joves anaven molt maquillades (era també història el llençar-les àcid a la cara com en els primers dies del règim) i el hijab el duien posat de manera que deixava tot el serrell i la part superior del cap al descobert, i les bates (també de llargada variable) deixaven veure les bambes i els texans. A l’hotel, entraven per reunions al hall dones elegantíssimes amb vestits “islàmics” negres, plens de lluentons . Sorprenent. però això es va acabar amb Ahmadinejad i tot va quedar a mig camí entre el que jo vaig veure aquells dies i l’inici de l’era Khomeini. Clar que també hi havia les altres dones, més grans, vestides completament de negre com la del control de passaports de l’aeroport ,que giraven cua quan em veien a venir i es tapaven la cara quan m’hi creuava al carrer i no podien recular.
Posteriorment, vaig llegir “La gran guerra per la civilització” de Robert Fisk i vaig quedar impressionadíssim del patiment del poble iranià. Realment, porten anys i anys de mala sort amb els seus governants, i amb la història. No són només els 30 anys de règim teocràtic; la interminable guerra amb Irak....
Encara que sigui pel record d’aquells 4 iranians que vaig conèixer i per l’impressionant sabor dels festucs que hi vaig comprar desitjo de tot cor que se’n surtin.
Fa 5 anys, per feina, vaig passar uns dies a Teheran. Els esdeveniments d’aquests dies me’ls han tornat a la memòria. Fem-ne 5 cèntims. Vaig volar a Teheran via Istambul. Afortunadament tothom anava prou net. El vol era nocturn i quan per l’altaveu ens varen anunciar que faltava poc per aterrar, un munt de dones de diferents edats, abillades a l’estil occidental, amb texans, camisetes de tirants etc...es varen aixecar en direcció al lavabo i varen tornar abillades a l’estil iranià: amb bates monocolor i hijab.
Jo no duia visat i em vaig adreçar a la oficina de la policia per fer-me’l allà mateix. Policies, bruts i deixats em varen mirar amb mala gana perquè els destorbava de mirar un partit de futbol de la lliga italiana en l’enorme televisor de pantalla plana que tenien dins l’oficina. Un cop estampat i pagat, vaig anar al control de passaport. La dona que hi havia, vestida completament amb un hàbit negre que només li deixava al descobert l’òval de la cara, em va mirar amb autèntic odi. Ves a saber què representava jo per ella. Al vestíbul de l’aeroport, un enorme mural de Khomeini i una inscripció que deia, més o menys “la vestimenta islàmica és per protegir els drets i la dignitat de les dones”. Tota una declaració de principis. Però el cert és que l’època dels grans murals arreu de la ciutat ja havia passat i nomé en vaig trobar un.
Els dos dies següents varen ser de feina. En el trajecte de l’hotel a la fàbrica el meu acompanyant m’alliçonava de com d’extraordinari era ser iranià: allà tot era millor, més bo, més gran i més barat que a cap altre lloc del món. A més, ells no eren uns fanàtics com per exemple els Emirats Àrabs on era impossible escapolir-se de les hores d’oració i calia anar a la mesquita encara que això suposés deixar la feina. Jo escoltava, assentia i feia alguna exclamació que esperava que fos prou assertiva.
Les autopistes de Teheran anaven encimbrollades de cotxes que passaven a un pam perquè la única manera de poder circular és deixar l’espai mínim entre cotxes i convertir els 4 carrils en sis. Evidentment les vores eren plenes de minúsculs tallers de reparació.
L’hospitalitat iraniana em va sorprendre des del primer moment. A l’arribar a la fàbrica em varen fer entrar dins un despatx i em varen oferir te i “our delicious”, unes pastes molt dolces, fruita, etc...tots asseguts al voltant d’una taula; jo menjant sense gana i la resta (8 ó 10) mirant-me menjar...gent encantadora orgullosa de pertànyer al pais que era “the enemy number 1 of the USA”; preocupats pel que ells creien que la premsa ens explicava d’ells i que tenien claríssim que era mentida; amoïnats perquè creien que a Europa pensàvem que tots els iranians eren terroristes. Gent culta i educada que potser no varen entendre en 3 dies com fer factors de conversió però que arribaven a la mateixa conclusió i resultat fent servir altres viaranys que per a mi eren tan obscurs com els meus càlculs per a ells. Gent sens dubte religiosa que passaven tothora el rosari entre els dits i proclamaven pertànyer a una mena de “lliga del bon mot”, i que em varen tractar com a un amic.
Una anècdota il·lustrativa: jo estava d’esquena a un reactor d’acer inoxidable de potser 2000 litres de capacitat i a l’operari que el netejava se li va escapar la tapa dels dits, que va caure damunt la boca de càrrega amb un soroll de mil dimonis. Espantadís de mena, vaig fotre un bot d’espant. Ells, enriolats em deien “ja et pensaves que t’havíem posat una bomba?”.
La visió que els iranians que jo vaig tractar tenien de nosaltres era una mica curiosa. Patien per si en els 3 dies que vaig passar allà trobava a faltar l’alcohol i m’insinuaven que “everything is available” dins les llars iranianes. Molt estressats per la pressió que la constant vigilància de familiars, veïns, policia exerceix sobre qualsevol activitat, vivien contínuament alerta a ser censurats per qualsevol cosa que fessin, diguessin o bé no fessin o no diguessin.
Amb un 70% de la població més jove de 30 anys, puc imaginar una societat al caire de l’esquizofrènia col·lectiva, on el règim islamista es deu justificar almenys en part en la necessitat dels setantes de fer el canvi i derrocar el règim de la família Pahlavi, mentre que aquesta majoria de la població no deuen saber ni de què els parlen.
Les dones. Molt guapes, les més joves anaven molt maquillades (era també història el llençar-les àcid a la cara com en els primers dies del règim) i el hijab el duien posat de manera que deixava tot el serrell i la part superior del cap al descobert, i les bates (també de llargada variable) deixaven veure les bambes i els texans. A l’hotel, entraven per reunions al hall dones elegantíssimes amb vestits “islàmics” negres, plens de lluentons . Sorprenent. però això es va acabar amb Ahmadinejad i tot va quedar a mig camí entre el que jo vaig veure aquells dies i l’inici de l’era Khomeini. Clar que també hi havia les altres dones, més grans, vestides completament de negre com la del control de passaports de l’aeroport ,que giraven cua quan em veien a venir i es tapaven la cara quan m’hi creuava al carrer i no podien recular.
Posteriorment, vaig llegir “La gran guerra per la civilització” de Robert Fisk i vaig quedar impressionadíssim del patiment del poble iranià. Realment, porten anys i anys de mala sort amb els seus governants, i amb la història. No són només els 30 anys de règim teocràtic; la interminable guerra amb Irak....
Encara que sigui pel record d’aquells 4 iranians que vaig conèixer i per l’impressionant sabor dels festucs que hi vaig comprar desitjo de tot cor que se’n surtin.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!