Un pas endavant: Reagrupament.

Sempre, des dels 18 anys i ja en fa una colla, he votat ERC. Sempre més o menys convençut i sempre amb una mica de recança; la recança de votar allò que s’apropava més al que jo pensava però que no acabava de ser ben bé “allò”. Al 2003 em vaig ben engrescar amb el missatge d’en Carod, amb l’èpica que començava a aparèixer, amb el desacomplexament independentista amb el qual jo també vivia. La deriva cap a l’aspecte social, el fet de relegar la independència a un segon terme, a un objectiu llunyà i indefinit en el temps (quant fa que ningú parla del 2014?)...no em va convèncer; menys encara quan mica en mica la denominació va passar a ser només “esquerra”, de forma volguda...Tinc amics d’ERC, i sempre els ho deia “poseu davant de tot el que per mi és secundari”; sempre he cregut en un país independent configurat com una república parlamentària; les proclames de “independència i socialisme” que es llencen des d’altres opcions em feien una enorme angúnia perquè mai no he cregut que aquestes dues coses hagin d’estar necessàriament vinculades.
Finalment algú ha dit en veu alta i clara el que jo pensava i m’he adonat del munt de persones que estem d’acord en que el primer és el que anomenem “eix nacional” i que després ja vindrà la resta: quan tinguem la independència decidirem què coi volem ser. Finalment, una organització fixa la prioritat de forma clar i decidida. I és per això, que ha arribat el moment que jo també faci un pas endavant: perquè sento que és el que cal que faci per treballar per la independència i perquè puc fer-ho sense sentir-me tenallat per debats que desenfoquen. Per això m’he fet membre de Reagrupament.
Aquest dissabte 20 de juny a Olot es va fer l’Assemblea constituent de Reagrupament a La Garrotxa. Mentiria si us digués que érem molts. Però tot ésser viu comença a partir d’una llavor, d’un nucli reduït que va creixent i es va estenent. I aquesta és la nostra voluntat, la decisió i l’objectiu que uneix a gent molt diversa: la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. I encara que el més probable és que no ens en sortim a la primera, donarem mostra de la nostra perseverança i tenacitat. Perquè ara som els que no volem viure de la política els que fem el pas, som els que volem treballar per la Independència des del Patriotisme i la Dignitat.
unionista, ni tan sols federalista: sóc independentista.