Viaranys

Fa una colla d’anys en un curs d’”intel·ligència emocional a l’empresa”, un dels professors dissertava sobre com les persones passen per sobre de les regulacions fent ús del sentit comú i del seny. Ho il·lustrava amb un exemple que tots nosaltres hem vist infinitat de cops: les dreceres que el pas de dotzenes, centenars de persones passant-hi cada dia han fet sobre algunes zones verdes de pobles i ciutats. El seu raonament era molt senzill: qui havia pensat els accessos s’havia equivocat i no els havia posat on calia, on haurien estat realment útils, de manera que ciutadans havien fet el seu propi viarany.
En això pensava aquests dies que el món polític està absolutament capgirat per la consulta d’Arenys. El govern d’aquí diu que no és el camí, el d’allà diu que és una bestiesa i que no és legal ni vinculant (com si a, no ho sabéssim i, b, ens importés). I no s’adonen que els catalans estem fressant el nostre camí al marge dels que ells ens han preparat. Cal trobar molts més camins al marge del que tenen previst per nosaltres. Cal innovar en política.
Goodbye Spain.