Després de la suada fins tornar a Montgó només falta carregar-se la bici a coll i pujar els tres pisos per les escales. Esbufegant encara, una dutxa d’aigua fresca a la terrassa sense perill que ningú em pugui veure i un esmorzar magnífic a la fresqueta de quarts de deu del matí, tot llegint el diari i procurant que les atzagaiades dels polítics bocamolls i les bestieses dels periodistes poca-traça de guàrdia no tornin a accelerar el ritme cardíac. Ràpidament, sense perdre gaire temps, untada de crema protectora i cap a la platja. Tot un ritual: ombrel·la; bossa amb tovalloles, diaris, llibres, pales i pilotes, ampolla d’aigua glaçada; cadira i coixí inflable. Ah, i ulleres de sol i un barret que protegeixi la meva closca de les insolacions.
La platja de Cala Montgó deu fer uns 200 metres de punta a punta i una quarta part, aproximadament, està ocupada per allò que optimistament se n’anomena “serveis”. ÉS a dir, lloguer de patins, caiacs, entrades de barques, etc. Menció a part la zona de lloguer de gandules i paraigües que pretenen donar un aire de “Beach Club” i que a mi més aviat em regira. Després d’anys de discussions, més o menys contundents i de trucades als tècnics de turisme de Torroella finalment les gandules es situen a la distància que ordena la Ley de Costas: 6 metres. Això pot semblar anecdòtic però aquí té la seva importància: a primera hora del matí el públic de la platja està format majoritàriament per famílies amb nens petits que aprecien especialment poder-se posar prop de l’aigua per poder vigilar com la mainada juga a l’aigua, aprofitant la poca fondària que hi ha. Afegiu-hi que, els que ja tenim la mainada grandets, també volem aprofitar que prop de l’aigua s’hi està molt més fresc. Doncs si aquests 200 metres estan ocupats per “serveis” obliga a estrènyer-se i a estar en una proximitat que per alguns esquerps de mena com jo és ben poc engrescadora.
Col·locades les tovalloles a una distància prudent de les altres, posem-hi dos metres, i clavada la ombrel·la, toca partida de pales. Hi ha diferents maneres de jugar-hi: la competitiva, que consisteix en pintar un rectangle dividit per la meitat com si fos una pista de tennis i comptar els punts que fem al contrincant; l’exhibicionista, en la qual es fa el mateix però a la vora de l’aigua esquitxant a tothom i cridant a cada cop, llançant-se a l’aigua volant per arribar a pilotes impossibles i comentar a crits cada jugada; la “paella” jugada específicament per pares/mares amb nens-es i que pren el nom de la manera de picar la pilota, com si giréssim una truita llençant-la enlaire i que sol acabar amb algun atac de nervis. Nosaltres juguem a la manera “teva-meva”, mirant quantes vegades ens podem tornar la pilota sense que caigui a terra, de manera que no guanya ningú i la gràcia estar en fer el màxim nombre de tocs possibles. Sempre cap a la part de darrera de la platja per no empipar a ningú. La partida s’acaba quan hom té massa calor i diu “va, fem fins a 50? O fins a 60..o fins a 80..”. I a vegades costa prou d’arribar-hi.
La banyada de després sol ser la millor del dia. L’aigua encara és neta i transparent; fresca, sense llunes olioses, ni peles de fruita surant. M’agrada fer unes quantes braçades (poques) i surar una estoneta panxa enlaire fins tornar a la tovallola per llegir el diari. Aquest any això és una mica més complicat degut al pedregar en que s’han convertit els primers 15 metres degut a la llevantada de Sant Esteve.
Hi ha gent que a la platja s’hi avorreix. Jo no. Llegeixo, dormisquejo...i observo. Ep, entenguem-nos: en general. Un dels avantatges (o inconvenients) d’anar a la mateixa platja des de fa molts anys és que cada any hi trobes la mateixa gent. A Montgó hi trobem l’Eugènia i el seu home amb els nens; la Martina (que de fet es diu Elisa); la Mª Rosa i marit; el “muñeco saltarín” i família; en Manel i la Carmen; “els de Ripoll”, etc...cares conegudes amb els quals amb prou feines hem bescanviat algunes paraules en tots aquests anys i dels quals en sabem el nom o el sobrenom que els donem. Entre aquestes cares conegudes destaca una família que anomenem “aquells del menjar”. No sabem de quin país són tot i que jo aposto per Dinamarca. El pare té una retirada a en Klaus Kinsky; la mare és una matrona centreeuropea i després hi ha una troupe de quatre fills que hem vist crèixer (i un, aparèixer del no-res l’any passat) d’edats entre els 30 i els 10 anys. Els pares lloguen dues gandules, les encaren al sol i comencen a llegir, sense parlar; només s’aturen per refrescar-se amb l’aigua fins els genolls, molt de tant en tant. Els fills s’instal·len en una mena de tenda semi-esfèrica per protegir-se del sol i són tan poc xerraires com els seus progenitors. Quan s’acosta la una, quarts de dues del migdia un senyal invisible avisa “aquells del menjar” que és l’hora de dinar. Mentre el pare va dins l’aigua a rentar-se les mans, els fills s’arrengleren dins la tenda i la mare posa una de les gandules davant de l’obertura. Quan el pare arriba, s’atansa la nevera i el cabàs. Treu un pot de melmelada, una pastilla de mantega, un ganivet i un paquet de pa de motlle; unta una llesca de pa primer amb mantega i després amb melmelada i la dóna al fill gran, que allarga la ma ben discretament. Repeteix la operació amb la resta de membres de la família i finalment se’n fa una per a ell i encabat llepa el ganivet. Seguidament pela una peça de fruita, un préssec, en talla un tros i el dóna a la boca al fill gran, i repeteix el ritual fins que s’acaba la fruita. Per acabar l’àpat, obre un iogurt, hi aboca una cullerada de sucre, el ben barreja i el passa al fill gran. Lògicament fa el mateix per a cadascun dels altres i per ell. Mai he vist res més semblant a un ocell alimentant la nierada. Fascinant.
Clar que a la platja també es poden fer cercles socials. En ocasions hem arribat a fer rotllanes de 20 olotins, tot i que el més habitual és que siguem 6 ó 8. S’aprofita per, els primers dies de vacances, actualitzar a tothom de les darreres novetats que hi pugui haver i un cop tothom està al dia, es creen nuclis especialitzats: els que arreglem Catalunya i el món, amb l’aigua fins a mitja panxa i els braços a les anques; els que preparen excursions per les tardes; els que comparteixen les enrabiades de la mainada respectiva, etc...
I amb tantes coses, com et vols avorrir?
La platja de Cala Montgó deu fer uns 200 metres de punta a punta i una quarta part, aproximadament, està ocupada per allò que optimistament se n’anomena “serveis”. ÉS a dir, lloguer de patins, caiacs, entrades de barques, etc. Menció a part la zona de lloguer de gandules i paraigües que pretenen donar un aire de “Beach Club” i que a mi més aviat em regira. Després d’anys de discussions, més o menys contundents i de trucades als tècnics de turisme de Torroella finalment les gandules es situen a la distància que ordena la Ley de Costas: 6 metres. Això pot semblar anecdòtic però aquí té la seva importància: a primera hora del matí el públic de la platja està format majoritàriament per famílies amb nens petits que aprecien especialment poder-se posar prop de l’aigua per poder vigilar com la mainada juga a l’aigua, aprofitant la poca fondària que hi ha. Afegiu-hi que, els que ja tenim la mainada grandets, també volem aprofitar que prop de l’aigua s’hi està molt més fresc. Doncs si aquests 200 metres estan ocupats per “serveis” obliga a estrènyer-se i a estar en una proximitat que per alguns esquerps de mena com jo és ben poc engrescadora.
Col·locades les tovalloles a una distància prudent de les altres, posem-hi dos metres, i clavada la ombrel·la, toca partida de pales. Hi ha diferents maneres de jugar-hi: la competitiva, que consisteix en pintar un rectangle dividit per la meitat com si fos una pista de tennis i comptar els punts que fem al contrincant; l’exhibicionista, en la qual es fa el mateix però a la vora de l’aigua esquitxant a tothom i cridant a cada cop, llançant-se a l’aigua volant per arribar a pilotes impossibles i comentar a crits cada jugada; la “paella” jugada específicament per pares/mares amb nens-es i que pren el nom de la manera de picar la pilota, com si giréssim una truita llençant-la enlaire i que sol acabar amb algun atac de nervis. Nosaltres juguem a la manera “teva-meva”, mirant quantes vegades ens podem tornar la pilota sense que caigui a terra, de manera que no guanya ningú i la gràcia estar en fer el màxim nombre de tocs possibles. Sempre cap a la part de darrera de la platja per no empipar a ningú. La partida s’acaba quan hom té massa calor i diu “va, fem fins a 50? O fins a 60..o fins a 80..”. I a vegades costa prou d’arribar-hi.
La banyada de després sol ser la millor del dia. L’aigua encara és neta i transparent; fresca, sense llunes olioses, ni peles de fruita surant. M’agrada fer unes quantes braçades (poques) i surar una estoneta panxa enlaire fins tornar a la tovallola per llegir el diari. Aquest any això és una mica més complicat degut al pedregar en que s’han convertit els primers 15 metres degut a la llevantada de Sant Esteve.
Hi ha gent que a la platja s’hi avorreix. Jo no. Llegeixo, dormisquejo...i observo. Ep, entenguem-nos: en general. Un dels avantatges (o inconvenients) d’anar a la mateixa platja des de fa molts anys és que cada any hi trobes la mateixa gent. A Montgó hi trobem l’Eugènia i el seu home amb els nens; la Martina (que de fet es diu Elisa); la Mª Rosa i marit; el “muñeco saltarín” i família; en Manel i la Carmen; “els de Ripoll”, etc...cares conegudes amb els quals amb prou feines hem bescanviat algunes paraules en tots aquests anys i dels quals en sabem el nom o el sobrenom que els donem. Entre aquestes cares conegudes destaca una família que anomenem “aquells del menjar”. No sabem de quin país són tot i que jo aposto per Dinamarca. El pare té una retirada a en Klaus Kinsky; la mare és una matrona centreeuropea i després hi ha una troupe de quatre fills que hem vist crèixer (i un, aparèixer del no-res l’any passat) d’edats entre els 30 i els 10 anys. Els pares lloguen dues gandules, les encaren al sol i comencen a llegir, sense parlar; només s’aturen per refrescar-se amb l’aigua fins els genolls, molt de tant en tant. Els fills s’instal·len en una mena de tenda semi-esfèrica per protegir-se del sol i són tan poc xerraires com els seus progenitors. Quan s’acosta la una, quarts de dues del migdia un senyal invisible avisa “aquells del menjar” que és l’hora de dinar. Mentre el pare va dins l’aigua a rentar-se les mans, els fills s’arrengleren dins la tenda i la mare posa una de les gandules davant de l’obertura. Quan el pare arriba, s’atansa la nevera i el cabàs. Treu un pot de melmelada, una pastilla de mantega, un ganivet i un paquet de pa de motlle; unta una llesca de pa primer amb mantega i després amb melmelada i la dóna al fill gran, que allarga la ma ben discretament. Repeteix la operació amb la resta de membres de la família i finalment se’n fa una per a ell i encabat llepa el ganivet. Seguidament pela una peça de fruita, un préssec, en talla un tros i el dóna a la boca al fill gran, i repeteix el ritual fins que s’acaba la fruita. Per acabar l’àpat, obre un iogurt, hi aboca una cullerada de sucre, el ben barreja i el passa al fill gran. Lògicament fa el mateix per a cadascun dels altres i per ell. Mai he vist res més semblant a un ocell alimentant la nierada. Fascinant.
Clar que a la platja també es poden fer cercles socials. En ocasions hem arribat a fer rotllanes de 20 olotins, tot i que el més habitual és que siguem 6 ó 8. S’aprofita per, els primers dies de vacances, actualitzar a tothom de les darreres novetats que hi pugui haver i un cop tothom està al dia, es creen nuclis especialitzats: els que arreglem Catalunya i el món, amb l’aigua fins a mitja panxa i els braços a les anques; els que preparen excursions per les tardes; els que comparteixen les enrabiades de la mainada respectiva, etc...
I amb tantes coses, com et vols avorrir?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!