Aniré a la Via Catalana.

D’aquí uns dies, milers de catalans ens donarem les mans per fer una cadena humana que anirà de Nord a Sud de Catalunya. És la proposta de l’Assemblea Nacional per aquest 11 de setembre. Una demostració de força i de voluntat impressionant que superarà la manifestació de l’any passat pel que té de repte i de complexitat i de simbolisme. També perquè recorda la cadena que als anys 90 del segle XX es va fer unint Estònia, Letònia i Lituània.

Els unionistes que la menystenen hauran d’emmudir quan vegin el resultat. De fet, el món sencer veurà el resultat perquè hi ha més de 200 mitjans informatius internacionals que cobriran l’esdeveniment.

Jo aniré a la Via Catalana per la Independència. Hi aniré per ser una baula en una cadena que cridarà la voluntat dels catalans de ser independents, de ser un nou estat d’Europa. Per contribuir al moviment social més important a Catalunya dels darrers 300 anys. Per aconseguir la independència per la meva pàtria.

Hi aniré com a independentista; com a olotí, garrotxí i català; com a súbdit espanyol que vol deixar de ser-ho per ser ciutadà català; com a europeu; com a pare, com a fill i com a marit. Hi aniré com a membre de Reagrupament Independentista; com a regidor de Serveis Urbans i Mobilitat, i d’Organització, Innovació i Atenció al Ciutadà de l’Ajuntament d’Olot. Hi aniré com a químic col·legiat, com a diplomat en Farmàcia Industrial i com a MBA; com a blocaire i com a ex-sardanista; com a miop, calb i psoriàtic. Hi aniré com a soci d’Òmnium Cultural, de la Plataforma en Defensa de la Llengua i d’unes quantes associacions culturals més. Hi aniré com a amic i parent d’altres persones amb les que estarem junts al mateix tram. Tot plegat és indestriable

Ah, i també hi aniré a títol individual.

I ara que parlo d’això, em costa d’entendre que el President Mas i la Presidenta De Gispert diguin que no hi aniran. Potser encara no és el moment de trencar el darrer pont, però molts estem convençuts que aquest darrer pont ja l’hem travessat. Presidents, talaieu el camí però darrera no vé ningú. Aquest camí el comencem sols. No em crec els que diuen que no veniu perquè sou el President de tots els catalans. Cada dia preneu decisions que afecten als que us varen votar i als que no. La decisió final la prendreu sabent que no hi haurà unanimitat. Sapigueu estar on us toca. Demaneu quin és el vostre tram. A milions de catalans ens faria feliços saber que l’Onze de Setembre vós sou, també, una baula de la Via Catalana. 

Ull, que vé la DUI!

Aparentment, les coses avancen massa lentament pels independentistes. Entre la porqueria escampada de forma més aviat poc subtil per funcionaris del Ministerio del Interior espanyol, les manifestacions per les retallades, els estira-i-arronsa entre CiU i ERC, amanits amb l’esperpent del PSC-PSOE, sembla que el vaixell que el President Mas ens va convidar a tripular al crit (amb veu fluixeta) de “salpem” hagi quedat encallat a la bocana del port.

Deu ser que passo una època optimista però em sembla que ja sigui de grat o per força, tot plegat va més ràpid del que podríem pensar. Els esdeveniments poden començar a accelerar-se molt ràpidament, aviat. La Generalitat ofegada econòmicament i amb una pressió social que es basa en una realitat social innegablement preocupant, es nega a assumir els objectius de dèficit fixats pel govern espanyol. El mateix govern espanyol que encara no ha pagat el deute i que es fa l’orni davant de les reclamacions del català.

La situació per molts catalans pot arribar a ser difícilment sostenible si la Generalitat arriba al fons del sac. I no em refereixo als funcionaris catalans que, putejats  i malvistos, es quedaran sense l’equivalent a una paga extra sinó als que no tenen cap salari i que necessiten ajuts, als que els cal recórrer a Benestar Social.

D’aquí l’exigència d’ERC que el Govern expliqui als catalans què és el que aboca als catalans a aquesta situació desesperada, perquè és evident que l’asfíxia econòmica combinada amb la política de desprestigi de la Generalitat és l’atot del govern espanyol, que espera que les ovelles catalanes esgarriades tornin, mansament o atiades pels gossos d’atura, cap a la cleda segura de la Madre Patria. A la nostra misèria  hi posen el pedaç de la seva demagògia.

A tots els intents de buscar una “via legal” el govern espanyol hi aixeca un mur d’intolerància, i els partits espanyols a l’oposició fan de manobres animats pels unionistes catalans que recolzats a la barana fan el paper d’observadors atents donant les millors indicacions perquè el mur sigui ben alt i sòlid. Sense adonar-se que estan al costat del mur que no voldrien.

Tot plegat podria forçar que a Catalunya hi haguessin noves eleccions aquest mateix any, simplement per impotència. Unes noves eleccions que no tindria cap mena de sentit que fossin per escollir un altre govern que administri la misèria creixent, en tots sentis. Això seria un suïcidi.

Les noves eleccions seran plebiscitàries: independència o no; llibertat o submissió; catalans lliures o espanyols resignats.

L’objectiu d’aquestes eleccions ha de ser escollir un Parlament que proclami la independència de Catalunya, la DUI i que, mal m’està el dir-ho, des de Reagrupament ja dèiem fa 4 anys que era l’única via possible.

Espero que el Consell per a la Transició Nacional estigui treballant de valent perquè se’ls girarà molta feina, ben aviat.

Als independentistes també se’ns en gira molta de feina. Serà una lluita desesperada contra l’enemic interior, citerior i ulterior. Una lluita que hem de guanyar, amb fermesa i decisió per no recular davant atacs; amb generositat per renunciar a tot menys a la victòria.

Guanyarem. Aviat. Goodbye Spain.

Espriu i la regeneració democràtica

Aquest any 2013 és l'Any Espriu. Salvador Espriu va escriure un vers que s'hauria de gravar a les façanes de totes les institucions catalanes:

"Em mantindré fidel per sempre més al servei d'aquest poble".

A banda de ser un homenatge perpetu al poeta, serviria de recordatori a tots els polítics, funcionaris, treballadors i ciutadans que hi entressin a governar, treballar, gestionar, etc. de quina hauria de ser la funció real de les institucions: servir als ciutadans del país posant al davant de qualsevol decisió per petita que sigui l’interès comú.

Hauria de ser la traducció poètica de la regeneració democràtica, allò que Reagrupament va ser el primer de parlar i que, avui, per vergonya de tots plegats fins el PP gosa de parlar-ne..

Avui ens parlen de regeneració democràtica partits com Ciudadanos, UPyD i fins i tot els ultradretans unionistes de PxC. Partits que no tenen cap mania de negar als catalans els drets nacionals que reconeixerien en qualsevol altre lloc. Queda palès que sense cultura democràtica la regeneració serveix de ben poc.

Amb una nova cultura democràtica no caldria jugar brut de forma tan evident com fa l’estat espanyol, podrien simplement decidir jugar a guanyar de forma neta el referèndum d’autodeterminació. No els caldria provar de dinamitar el moviment independentista traient a la llum els draps bruts d’alguns polítics. Suposo que en tot això proven d’identificar la corrupció amb l’independentisme. Però el tret els surt per la culata quan es coneix que  el PP, que després de difamar sense proves al President Mas durant la passada campanya electoral fa el despistat ara que s'ha sabut que l'antic tresorer del partit s'havia embutxacat 22 milions d'euros provinents de comissions il·legals sense que ningú se n'adonés. No se'n varen adonar o bé pensaven que els diners s'anaven fonent a ritme dels sobresous en negre que cada mes els passava el senyor Bárcenas.

Els surt per la culata o se’l tiren  al peu, com en Juan Froilán de Todos los Santos, ara que sembla que la família reial dels Borbons està directament implicada en el cas Nóos.

Naturalment, és el meu desig que l’independentisme l’encapçalin persones honestes , que són la immensa majoria, però que hi hagi quatre o quatre dotzenes de suposats corruptes no em farà pas pensar que l’independentisme sigui una mala solució a la descomposició social i política que avui és Espanya. Simplement, cal apartar a qui faci nosa: en aquest camí, quatre romegueres no ens poden fer perdre el pas.

Quan els escàndols surten arreu i composen un panorama desolador, podria ser fàcil de caure en el desànim i en l’opinió de que no hi ha res a fer. Res més lluny de tot això. La independència és l’oportunitat de construir un país nou, on no hi hagi espai per la impunitat que avui campa en els territoris sota la Constitució Espanyola.

Tinguem-ho ben present: hem rebut tants mals exemples en 300 anys que serem capaços de fer-ho diferent i de construir una Catalunya lliure, justa i democràtica.

Coses que he après.

Això de participar en un projecte polític com el de Reagrupament, m'ha fet aprendre moltes coses. Algunes de bones i altres que no ho són tant. En faig una breu llista.

Coses bones que he après.

 

1. M'ha agradat parlar en públic. Si hagués vingut més públic ja hauria estat la repera.
2. La quantitat de persones interessants que he conegut. De totes mides, gèneres, edats , condicions i ideologies.
3. Que si demanes un favor per una cosa concreta, sempre te'l fan.
4. Que el món està ple de bones persones.
5. A penjar pancartes. I a despenjar-les.
6. A fer notes de premsa.
7. Que el ying es complementa amb el yang.
8. Que els còctels sempre s'han de prendre de dos en dos: el primer en dos glops i el segon en 7 ó 10 minuts.
9. Que la cara no és sempre l'espill de l'ànima.
10. La importància de la organització interna.
11. Que cap vent no és favorable si el destí no és clar.
12. Que si el destí és el mateix, estaria bé que ens poséssim d'acord en el camí que hem de seguir i en el mitjà de transport.
13. Que, de forma general, la gent és molt amable.
14. Que la política està molt bé si ets capaç d'agafar-te-la una mica de broma.
15. Que també puc ser tossut per coses que valen la pena.
16. Que un munt de gent que mai no s'havia implicat directament en política és capaç de fer-ho quan hi ha un projecte bo i honest, on troben gent com ells mateixos.

 

Coses dolentes que he après.

 

1. Que no tots els independentistes són (som?) bones persones.
2. Que treballar molt per un objectiu no és garantia de res (tampoc tinc clar que sigui una cosa dolenta, l'haver-ho après).
3. Que els catalans prefereixen (preferim?) tranquilitat i bons aliments.
4. Que l'electorat no té memòria.
5. Que els catalans tolerarem i perdonem (o no castiguem) un cert grau de corrupció en política. Quin deu ser el llindar de tolerància?
6. Que els catalans estan fins el capdamunt de la política. I dels polítics. I de tot allò que faci ferum de política.
7. Que qui no admet crítiques sol ser perquè té coses a amagar.
8. Que paeixo malament les derrotes.
9. Que la distància entre 0 i 4 és infinita.
10. Que hi ha qui creu que 4 és més que 68.
11. Que la gent canvia (canviem?) en una nit.
12. Que un cop passades les eleccions tohom és (som?) analistes polítics.
13. Que, de forma general, la gent menteix per semblar amable.
14. Que una cosa és el patriotisme i una altra els diners.
15. Que qui calla sembla més intel.ligent, mentre que qui parla en primer lloc té tots els números per ser l'ase dels cops.
16. Que si repeteixes un mantra prou cops i prou alt, acabes creient-te'l i algú se n'acaba fent ressó.
17. Que algunes promeses electorals duren menys de 24 hores després de les eleccions.

I finalment sense haver-m'ho proposat, sembla que m'ha sortit alguna cosa més dolenta que no pas de bona, però dono per bo haver-les après totes. I, un cop més, estic convençut que ha valgut la pena i que quan ens hi tornem a posar, ho farem tenint present el bagatge de coses bones i dolentes i amb la il·lusió d'aprendre'n de noves.

Embranzida

Una setmana després de la desfeta electoral, ja no em fa (tant de) mal parlar-ne. Com deia un company més experimentat i savi en una carta a La Comarca, el meu primer intent de vincular-me a un partit polític ha acabat com el rosari de l'aurora.

Tot plegat ha anat força més enllà, al menys per mi, de no treure cap diputat. A la tristesa de la derrota i de forma potser poc racional, però sentida, se m'hi va afegir una intensa sensació de vergonya. Vergonya de no haver-ho sabut fer millor, de no haver fet més, de no haver treballat amb intel.ligència, d'haver estat prou ingenu per creure que un projecte polític excel.lent com crec que era i és el de Reagrupament, pràcticament es vendria sol.

I a la matinada de diumenge a dilluns, em vaig despertar de sobte amb la idea que la dimensió de la derrota era encara molt més gran perquè a les properes eleccions, d'aquí 4 anys, una altra força política que sí que ha aconseguit entrar al Parlament difondrà el mateix programa que nosaltres però amb l'ajut de la tele perquè disposaran dels avantatges que tenen els altres partis presents al Parlament.

No vull entrar en perquè els dos missatges són tan semblants per molt que per mi sigui evident i obvi i com diu la frase feta "us remeto a les hemeroteques", ni cansar-me a mi mateix amb els cants de sirena de la unitat que no va ser i que em provoca una mandra infinita; tampoc no puc criticar que amb 4 diputats tinguin la sensació de triomf perquè la diferència entre 0 i 4 és molt més del que diuen les matemàtiques i la prudència del pobre em fa ser humil.

Ahir a Vic, en Joan Carretero, amb una mescla de seny i patriotisme, va dir que no calia tenir pressa per plegar perquè al cap i a la fi ja hi serem a temps d'abandonar la lluita per la Pàtria i la Dignitat, per la Independència via DUI, per la regeneració democràtica i pel treball, per l'esforç i l'excel·lència.

En aquestes setmanes que falten fins a la nova Assemblea, és essencial de trobar el nou sentit a tot plegat. Sense sentir-nos guardians de les essències perquè no hi tenim cap dret, cal que estiguem a l'aguait per si cal tornar a  donar la cara per Catalunya. Encara que ens la tornin a trencar. Perquè em fa por que pugui passar que aquells que han estat escollits, amb el mateix ideari que nosaltres, no en siguin dignes.

En qualsevol cas, em sembla que Reagrupament ha contribuït a fer que Catalunya avanci cap a la seva llibertat i plenitud. Potser els llibres d'Història no en parlaran gaire, però sense Reagrupament no hauria existit SCI; sense Reagrupament, ERC no estaria fent la reflexió que està fent per reenfocar-se; sense Reagrupament aquesta campanya no hauria estat tan baasada en l'eix nacional com ho ha estat.

Tan sols per això, malgrat la derrota inapelable, podem considerar que ha valgut la pena.

El 28N votaré Reagrupament Independentista.

El proper 28 de Novembre votaré Reagrupament Independentista. Cap sorpresa perquè al cap i a la fi, si en sóc associat seria marcià votar qualsevol altra opció. De totes maneres potser val la pena explicar el perquè en veu més o menys alta. En una de les primeres entrades d’aquest bloc ja em definia com a no equidistant en el sentit nacional. Per mi, el més important és l’eix nacional i en aquest sentit em defineixo clarament com a independentista: estic fart de l’engany de l’autonomia i m’ofèn que el president de la Generalitat no sigui altra cosa que el representant de l’Estat a Catalunya. Sóc independentista des d’abans de conèixer la magnitud de l’espoli fiscal i de ser conscient de com Espanya, amb el seu curió però ferm sentit d’Estat, té plans malèvols per acabar enfonsant el nostre país en la misèria econòmica i l’ostracisme.

En seria, d'independentista, fins i tot si el nostre país no fos viable econòmicament perquè en el fons em sento català per cultura i tradició. Em reconec dins dels límits geogràfics de Catalunya i em sento tan estranger a Madrid com a Londres, que no vol dir que m’hi senti malament sinó que simplement percebo que no és casa meva. Així de simple.

Aclarit això també em cal dir que sóc un dels decebuts amb l’acció d’Esquerra al govern. Respecto, i podria arribar a compartir, l’estratègia del primer tripartit. Pel que ha vingut després no hi puc sentir res més que decepció i incomprensió. Si, té raó en Puigcercós quan diu que assolir la independència no és un procés fàcil. D’acord, però això no és excusa per no fer res. No n’hi ha prou de voler demostrar, com si estiguessin plens de complexes, que són capaços de governar una autonomia, que poden gestionar amb eficiència; això no fa cap servei a la independència si no va acompanyat constantment del concepte de la Catalunya independent. Sense això, Esquerra no és res més que un altre partit autonomista. I a sobre, va lenta.

Reagrupament ofereix una oferta nova i original: Independència i Regeneració Democràtica. Perquè una de les coses que crec que falta en altres opcions independentistes és el pensar com ha de ser la Catalunya independent. Qui afirma que Reagrupament no té programa és que no s’ha molestat a buscar en el seu web el document “organitzant el nostre futur lliure”. Pot agradar més o menys però el que no es pot negar és que és un esforç notable per fer un primer esborrany per, quan sigui l’hora, posar-s’hi a treballar totes les forces polítiques que vulguin bastir el nou estat lliure de Catalunya.

Sobretot però, m’atrau la idea de permanència temporal en la política: Reagrupament té un objectiu principal que és la independència de Catalunya i, un cop assolida, es dissoldrà i deixarà que siguem els ciutadans els que escollim com organitzar-nos. Això coincideix molt amb la idea que tinc avui de la meva dedicació a la política, encara que la faci a escala micro .

Estic també absolutament convençut de la honestedat de les persones que estan al capdavant de Reagrupament i de les que formen part de les seves llistes. Persones que generosament varen accedir a posar les seves posicions a les llistes a disposició dels possibles pactes que es produïssin. Perquè només amb persones honestes dins del Parlament de Catalunya es podran impulsar les lleis que permetin fer lleis que canviïn la democràcia de perfil baix que avui existeix a Catalunya. Ens calen persones que no es deixin enlluernar per les engrunes del petit poder autonòmic, que hagin demostrat prèviament la seva vàlua professional i que no vagin al Parlament pel sou de diputat o per assegurar-se una pensió. Perquè només des de la integritat i l’absolut convenciment que canviar les regles del joc es podrà lluitar contra allò que els partits polítics tradicionals defensen a l’unisó: la defensa a ultrança de les quotes de poder que els permeten actuar com petits visirs.

Cap altra opció política té aquesta oferta de futur per la nostra Pàtria, cap té un projecte que inclogui la independència i què fer després d’assolir-la.. La majoria fan promeses, continuen fent promeses malgrat saben que ni les podran complir i que, per dissort del país, la majoria de ciutadans no en faran cabal ni els en demanaran comptes. Altres frivolitzen la independència i la redueixen a un missatge que després del 28N quedarà en no-res perquè darrera d’un simple projecte electoral no hi ha res més que entrar al Parlament.

Com diu aquella cançó de Simply Red:

“So now we’ve got our independence, what are we gonna do with it?”

Només Reagrupament té una resposta. La majoria d’altres opcions no s’ho plantegen; altres encara no han tingut temps de copiar-la.

Votaré Reagrupament. Goodbye Spain.

24 hores emocionants

Aquest darrer cap de setmana ha estat tremendament emocionant. Un cap de setmana xop d’il·lusió, d’independentisme, d’energia. Un cap de setmana de Reagrupament.
El week-end de Reagrupament (rodoliííí) va començar divendres a les 7 del vespre. Amb en Narcís Ribes i en Salvador Moreno vàrem acompanyar en Joan Carretero a Olot TV perquè l’entrevistessin. El doctor venia de dir-la grossa a “els matins” i l’Albert Brosa, fidel al seu estil esmussat, va procurar treure’n suc però en Carretero ni té pèls a la llengua ni es talla per ben res. El seu “què vol que li digui?” corre el perill de convertir-se en un clàssic. I és que continua sorprenent que un polític, les engalti d’aquest calibre. Les veritats que diu són del 16 i els projectils van ben dirigits.
Al cap d’una estona i al Casal Marià, completament ple, Carretero va fer l’esborrany del que unes hores després seria el seu discurs a l’Assemblea General de Reagrupament. Un cop més el panorama de Catalunya que Joan Carretero va pintar no podria ser més diàfan: un país que sofreix un espoli de dimensions gegantines i inaudites, uns catalans amb baixíssimes dosis d’autoestima que han renunciat al sentiment patriòtic i que bandegen les seves tradicions per considerar-les demodées. I davant de to això, un Estat espanyol que juga fort i sense complexes a no deixar que Catalunya es desenvolupi en cap sentit. Afirmacions greus i tenyides d’agre humor que arrencaven somriures tristos i aplaudiments coratjosos. Asseveracions contundents que sorprenen i fan meditar.
I el meu amic David dient “aquest home ha dit tot el mateix que penso jo: només em queda abraçar-lo”.
Després del col·loqui, amb preguntes pertinents i intel·ligents i altres que no tant, sopar amb bon ambient on vàrem parlar de tot i molt poc de política. On vàrem veure que encara hi ha recances a fer el pas tot i veure que és el que cal fer.
L’endemà de bon matí cap a Can Fanga amb en Salvador i en Balta. Un viatge que es va fer curt conversant de mil coses i amb les anècdotes d’en Balta.
Arribats al Palau de Congressos he de reconèixer que vaig quedar acollonit. Em pensava que els 1100 inscrits que havia dit el dia abans el doctor eren un farol. I no, no era cap farol. Fins i tot es va quedar curt. La organització molt bona per ser “amateur” i voluntària. Bado pel hall i veig com l’Avui.tv entrevista en Miquel Calçada. Bon senyal.
Entrem a la sala. Costa trobar lloc i hem d’anar molt endarrera, amb els tocatardans. Al cap de poc, engeguem. Un Vídeo molt emotiu em posa el primer nus a la gola. I no pas perquè la meva calba ocupi uns segons l’escaire dret de la pantalla.
L’Emili Valdero comença la seva intervenció sobre la implantació de Reagrupament i confessa que està nerviós i emocionant. Li tremola la veu. Les dades es van succeint i bé, Déu n’hi do la feina que s’ha fet amb 5 mesos de rodatge. Poden estar-ne ben orgullosos els promotors que fa uns anys es varen reunir per dir “fem-ho?. Fem-ho!”. Tant de bo algun dia algú ho escrigui.
Prenc nota dels deures. Cada reagrupat de la vegueria de Girona ha de convèncer 184 independentistes que s’han abstingut. Bufff.
L’Àngel Font presenta els números. Aviat estan fets. Si algú s’ha reagrupat per fer-hi la primera pela ho té clar. UN altre motiu per estar orgullós i segur de que és el camí correcte.
Arriba el gran moment: en Joan Carretero puja a l’escenari i allò esclata. 1200, 1500 persones cridem IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!. Aquest home ens toca alguna fibra, ens fa veure que és possible coi! Que depèn només de nosaltres. No ens plany, ens diu “les coses estan així i si les voleu canviar...espavileu-vos”. DE reüll, no em fa res que tenia els ulls humits, veig en Balta que ajunta els punys amb energia i els sacseja. Carretero no té vergonya de dir que estima Catalunya (quina mena de patriotes seriem si no estiméssim el nostre país?; però estimar de debò, eh? No pensar que és el millor o molt guai. Ni tan sol sentir-se’n orgullós. El mot és “estimar”).
En Balta diu a tothom que l’envolta “companys estic en un núvol. En un núvol!”. Ell tan expressiu, diu el que tots pensem: “coi, és veritat! És possible i podem fer-ho”.
En Jordi Comas presenta, o esmenta, els convidats que han accedit a venir a l’Assemblea. Els aplaudiments amb prou feines em deixen sentir qui són. Aprofita per donar una lliçó de generositat (una virtut que ens caldrà practicar molt perquè l’objectiu s’ho val) demanant que no es xiuli als membres de Decidim.cat perquè també són patriotes. Jo vaig agrair molt aquest comentari perquè ens caldrà molta generositat: per oblidar rancúnies, per aparcar ideologies fora de l’eix nacional, per ajornar projectes personals...
En Salvador Cardús, en representació dels convidats, pren la paraula. I en dius que com als batejos (gràcies per no puntualitzar “catòlics”) cal fer els exorcismes per evitar les temptacions. Ens demana 3 coses:
- Guanyar la confiança d’un país que es malfia de la política”.
- Radicalitat democràtica.
- Independentisme generós i propositiu, que pensi en positiu.
Rut Carandell presenta la ponència política, que jo trobo genial, moderna, contemporània, allunyada d’historicismes i de romanticismes tronats.
Després ve la defensa d’esmenes i he de confessar que no en vaig entendre cap. Ni les dues rebutjades ni l’aprovada, que jo crec que es va aprovar per un excés d’empatia romàntica que ha desembocat en una situació injusta en el sentit exactament contrari del que es pretenia.
Dinar. Menjar psè i bona companyia malgrat el mal de cap que tenia.
A la tarda votacions amb un recompte que, per complicat, es va allargar una mica massa per algú impacient de mena com jo. Entremig però, un altre dels grans moments: la presència de Carles Mora (un altre líder? En necessitem més!) que va tornar a encendre la flama: “una persona votant té més força que tots els tancs que es puguin fabricar”. I el maleït nus a la gola altre cop.
Finalment els resultats. Suposo que són el que haurien de ser. La majoria de gent que hi és des del primer moment, hi és. Molts no els conec. Dies després els busco a Internet. Ho tinc clar: ens en sortirem! Val molt la pena treballar per aquest projecte.
Encara no t’has reagrupat?
Goodbye Spain.

Un pas endavant: Reagrupament.

Sempre, des dels 18 anys i ja en fa una colla, he votat ERC. Sempre més o menys convençut i sempre amb una mica de recança; la recança de votar allò que s’apropava més al que jo pensava però que no acabava de ser ben bé “allò”. Al 2003 em vaig ben engrescar amb el missatge d’en Carod, amb l’èpica que començava a aparèixer, amb el desacomplexament independentista amb el qual jo també vivia. La deriva cap a l’aspecte social, el fet de relegar la independència a un segon terme, a un objectiu llunyà i indefinit en el temps (quant fa que ningú parla del 2014?)...no em va convèncer; menys encara quan mica en mica la denominació va passar a ser només “esquerra”, de forma volguda...Tinc amics d’ERC, i sempre els ho deia “poseu davant de tot el que per mi és secundari”; sempre he cregut en un país independent configurat com una república parlamentària; les proclames de “independència i socialisme” que es llencen des d’altres opcions em feien una enorme angúnia perquè mai no he cregut que aquestes dues coses hagin d’estar necessàriament vinculades.
Finalment algú ha dit en veu alta i clara el que jo pensava i m’he adonat del munt de persones que estem d’acord en que el primer és el que anomenem “eix nacional” i que després ja vindrà la resta: quan tinguem la independència decidirem què coi volem ser. Finalment, una organització fixa la prioritat de forma clar i decidida. I és per això, que ha arribat el moment que jo també faci un pas endavant: perquè sento que és el que cal que faci per treballar per la independència i perquè puc fer-ho sense sentir-me tenallat per debats que desenfoquen. Per això m’he fet membre de Reagrupament.
Aquest dissabte 20 de juny a Olot es va fer l’Assemblea constituent de Reagrupament a La Garrotxa. Mentiria si us digués que érem molts. Però tot ésser viu comença a partir d’una llavor, d’un nucli reduït que va creixent i es va estenent. I aquesta és la nostra voluntat, la decisió i l’objectiu que uneix a gent molt diversa: la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. I encara que el més probable és que no ens en sortim a la primera, donarem mostra de la nostra perseverança i tenacitat. Perquè ara som els que no volem viure de la política els que fem el pas, som els que volem treballar per la Independència des del Patriotisme i la Dignitat.
unionista, ni tan sols federalista: sóc independentista.