MAUS.

Afortunadament des que puc “controlar” els regals que em porta el tió, la situació que explicava en la darrera entrada ha millorat notablement. Aquest any el tió m’ha dut (em resisteixo a fer servir el verb cagar) un exemplar de “Maus”, un còmic d’Art Spiegelman que va guanyar el premi Pulitzer el 1992. Jo mai no he estat un gran afeccionat als còmics, tot i que quan era petit devorava el que anomenàvem tebeos i que incloïa tant el TBO com el Tio-vivo, Pulgarcito, DDT...per no parlar de les novel•les il•lustrades de l’editorial Bruguera o els llibres de la col•lecció Dumbo. Però del còmic per adults, realment no hi estat mai gaire interessat i tot i que quan en Virosta em deixava els seus Vibora o Metal-Hurlant o altres...m’ho passava realment bé.
Tornem a Maus. Maus explica la història de Vladek Spiegelman el pare de l’autor de Maus, un jueu polonès que va sobreviure al camp de concentració d’Auschwitz. En el moment que comença la història, Vladek és un ancià que viu a Queens, vidu d’Anja i tornat a casar amb Mala. Vladek és un home carregat de manies, marcat profundament per la Shoah i per les vicissituds que va haver de viure, per la joventut estroncada i per tanta mort i maldat que li va tocar de suportar. El seu caràcter es torna insuportable arran del suïcidi d’Anja, que també va viure l’holocaust i que va anar a petar al camp de concentració de Birkenau, al costat d’Auschwitz. L’horrorosa experiència el va convertir en un ésser gasiu i egoïsta, obsessionat per estalviar i per guardar tota mena de coses per si demà poguessin fer servei. Com diu el seu fill “s’ha convertit en la caricatura del jueu avar que els nazis feien de nosaltres”. Les periòdiques visites d’Art es converteixen en discussions sobre diners i en crítiques contra Mala, la segona esposa de Vladek, que ell veu com una criada que li vol fotre els diners més que no com una companya. Entre les discussions, Art demana al seu pare que li expliqui la seva història i és aquí on Maus t’enganxa. No perquè no haguem sentit, llegit o vist moltes vegades històries semblants potser és en això, en la repetició de històries semblants milions de vegades, on rau la dimensió de l’holocaust. Coneixem així totes les persecucions que Vladek i Anja i la seva famlia varen sofrir, com s’havien d’amagar en múltiples llocs, com eren ajudats mentre tenien diners o objectes de valor i com eren immediatament traïts quan se’ls havien acabat. Com any rere any, pogrom rere pogrom els membres de la família Spiegelman van morint o desapareixent sense rastre, en una cursa de desesperació sense final on només poden sobreviure els més joves i forts, els útils. Veiem repetides històries de generositat (ben poques) i de vilesa (la majoria) fins que la traïcio definitiva porta Vladek i Anja a mans dels nazis sense escapatòria possible. Acaben a Auschwitz i Birkenau i allà comença l’horror en majúscules, a escala industrial. En un moment de Maus, situats ja en el present Art visita el seu psiquiatra, supervivent de l’holocaust, i es demana com devia ser tot plegat. Ell, li fa un espant de sobte i Art fa un bot. El psiquiatra li diu “veus? Era sentir-te així tot el dia; dia rere dia, durant anys”.
Finalment, arriba la fi de la guerra que no va voler dir el final del patiment i Vladek i Anja es retroben i recomencen una vida marcada pel que han viscut.´
A Maus, els jueus estan representats per ratolins, els alemanys per gats, els polonesos per porcs, els suecs per cèrvols i els americans per gossos. Impressionant la manera com representa quan els jueus es fan passar per polonesos: ratolins que porten una màscara de porc.
Els ratolins estan dibuixats amb trets angulosos, el cap és pràcticament un triangle amb orelles circulars, sense boca; tota l’expressivitat recau en la inclinació dels ulls. Només es veu la boca en els instants de desesperació, de dramatisme intens.
Dibuixat en blanc i negre, Maus és un comic fosc que per aquells que com jo es deixen seduir més pel que s’explica que per la forma, necessita més d’una revisió per copsar-ne la intensitat. Jo l’he llegit quasi d’una tirada i ja tinc ganes de tornar-m’hi a posar per buscar detalls en els dibuixos que segur que abduït per la història, m’he perdut.

Nadal 1970 (més o menys)

Entre les moltes servituds que suposa tenir una botiga, hi ha la de tenir molta més feina quan s’acosten dies de festa que no els dies normals. A casa eren carnissers i les festes de Nadal eren rebudes amb un neguit que se’ns feia estrany a la mainada. Els nostres espinguets i alirets comptant els dies que faltaven pel tió i, sobretot, pels Reis eren rebuts amb esbufecs que els pares feien anticipant el cansament d’aquelles dates, el que haurien de matinar, les poques estones de repòs i l’atrafegament de la botiga.
Tot tan diferent de com són avui i espero que també pels que encara avui són botiguers.
El primer tast de Nadal era evidentment el marxar de l’escola amb una alegria enorme sabent que venien un munt de dies de vacances, sempre un pèl massa curtes.
Quan érem petits, el gruix de les vacances el passàvem a cals avis a la placeta de Sant Miquel. Era allà on guarníem l’arbre que el meu pare es cuidava d’anar a tallar a algun bosc quan això encara es podia fer sense que cap ecologista et saltés al damunt. Com que jo era el petit, em quedava reservada la tasca de guarnir les branques més baixes, amb les garlandes i boles que m’havien tocat perquè evidentment, havíem de triar què posava cadascun dels germans; el gran triomf era posar, al final de tot, l’estel amb cua, de plàstic de color de plata al capdamunt de l’arbre.
De pessebre només n’havíem fet algun any però a casa nostra. Per escàndol dels naturalistes d’avui, anàvem a buscar sense recança uns bons tous de molsa al camí de la Font de la Salut, damunt de les parets seques que separaven els horts del cam. Uns tous tan espessos que fins i tot costava que les figures s’hi aguantessin dretes i que semblava que en comptes de Palestina, els pastors i ramats de xais estiguessin travessant una esplanada mongol. El primer any que en vàrem fer el pare es va presentar a casa amb un munt de figures fetes de fang (res de plàstic) ben endreçades en capsetes de cartó gris. Els xais en una capseta, els pastors en altres, els ponts i cases en altres, etc.. això sol ja era un bon entreteniment el dia d’endreçar-ho tot fins l’any següent. Això va durar fins que un cadell de gos va decidir que mossegar i esparracar aquell munt de capsetes devia ser prou divertit i va convertir el garatge de casa en una mena de dia dels innocents, en la qual no va quedar sencera ni una figureta.
La Nit de Nadal esperàvem el tió amb una barreja de sentiments; per una banda, el neguit de quins regals rebríem i per l’altra el continu avís “pel tió no us espereu gaire res” que refredava les expectatives. I és que a casa, el gruix dels regals era per Reis.
El vespre abans de Nadal es feia llarg i etern. Des de primera hora de la tarda ja érem a cals avis sense gaire res més a fer que mirar la tele (si, en blanc i negre i una sola cadena, TVE) on amb una mica de sort feien una pel•lícula d’indis i vaquers que interrompia el nostre programa preferit d’aquells dies: els anuncis de joguines. Les nostres converses sempre giraven sobre el mateix: què havíem demanat als Reis i com jugaríem amb els regals, ja anticipàvem els jocs i aventures que, ben mirat, només tindríem un dia i mig per gaudir.
Berenàvem torrades fetes al foc a terra, amb oli, sal i xocolata i quan es feia fosc, tot s’anava fent més lent en aquell menjador de cala iaia on teníem prohibit d’encendre els llums “grossos” de la làmpada d’aranya i ens havíem de conformar amb només una bombeta de les tres que hi havia en els llums “petits”.
Es feia etern i corríem per torns fins la botiga per saber a quina hora tancarien encara que ja sabíem la resposta “cap a les nou”. I per més cops que hi anéssim d’un en un, en parella o tots de cop, mai no canviava la resposta.
Sopàvem aviat, una xocolata desfeta amb aigua feta amb la “xocolata a la pedra” de Gluki, sempre massa aigualida i amb un punt d’amargant i començava a venir-me aquella son fruit de l’hora, de la semipenombra i de l’avorriment que era una constant dels vespres a ca la iaia.
A una hora o altra arribaven els pares de la botiga i, sense que tinguessin temps de sopar, s’improvisava el tió a la cuina. Picàvem esverats i corríem al menjador, on ens agenollàvem davant d’una estufa catalítica i resàvem un parenostre amb cantarella “paaaare nooooostre...” i rialles ofegades i crits de “ja estàààa?” fins que rebíem el senyal que el tió ja havia cagat. Els regals (“no us espereu gaire res”) solien ser figures i cigarrets de xocolata que no recordo que m’acabés mai, soldats retallables (els que vaig arribar a fer malbé per la meva poca traça amb les tisores), i algun joc com el dòmino o el parxís. Tot això entre el somriure del meu pare, la cara de cansada i i la impaciència de la mare, els cops de cap de la iaia, i els ronquets de l’avi que ja feia estona que se n’havia anat a dormir.
No cal dir que a la Missa del Gall no hi havíem anat mai i, de fet, un munt d’anys després només hi he anat un cop.

Saber estar.

No hi ha dubte que el que anomenem “saber estar” és a dir, la capacitat d’ocupar en cada moment el lloc que pertoca, assumint el paper més escaient que fa que tothom es senti còmode, sense estridències ni estirabots és una virtut que no tothom en disposa. Com no tothom sap reaccionar amb correcció davant l’adversitat, la fatiga, les decepcions... Aquests dies hem tingut mostres òbvies d’això. En López Tena anomenant sectaris a les persones de la coordinadora nacional pel 13D ha estat un exemple de no saber estar i de no saber reaccionar; el mateix podem dir de qui duia una ILP impossible al Parlament i dels que formen una plataforma independentista a l’empara d’aquest dia històric.
Afortunadament, avui tot es va posant lentament a lloc. Però en molts casos el mal ja està fet. Les trucades i els comentaris de desconcert de persones que diumenge varen votar o que des de feia dies treballaven per tirar les consultes endavant varen ser nombroses i la resposta que jo podia donar sempre era la mateixa: només s’explica des del cansament, la tensió i els egos desfermats.
Els prop de 200.000 vots de diumenge passat, tant bescantats pels unionistes, són un esquer prou sucós per aquells que en voldrien treure rendiment, ja sigui electoral o bé personal. Si bé, anar a votar el 13D es va promocionar com un acte de dignitat, això no és el que han tingut els que l’endemà mateix han cridat a esquerdar la unitat que fins aleshores ha permès assolir l’objectiu que els referèndums fossin un èxit.
Alfons López-Tena es va entestar en defensar el seu model, que considera exitós i rigorós, contraposant-lo al de la Coordinadora Nacional al qual titlla de fracassat i mal organitzat. Amb males maneres, en LT va posar la primera càrrega de dinamita.
En Carles Mora i altres, afanyant-se a voler capitalitzar l’èxit corren a presentar a títol personal una ILP al Parlament amb la pretensió de fer un referèndum a escala nacional el proper 25 d’abril; una iniciativa adrenalínica que acaba en coitus interruptus, amb la retirada de Mora dient que “si sóc símbol de l’independentisme, no he de provocar divisions”. Una mica de vergonya aliena. I recordant que es vol associar a Reagrupament...
...i per tant no s’hauria d’afegir a Suma Independència, una nova plataforma impulsada per Enric Canela, Santiago Espot, Mossèn Dalmau, Josep Manel Ximenis et alter, que aspira a aglutinar al seu voltant tots els independentistes. Tots. Deunido. I admeten que no es volen associar a Reagrupament perquè hi haurien d’entrar “despullats”. Això vol dir que s’han de resignar a ser escollits en primàries i que no els deixen entrar de dret a l’executiva o a les llistes al Parlament.
Tot plegat un embolic que només fa servei als unionistes.
Però saps una cosa? Malgrat tot, malgrat els egos, malgrat els que ens bescanten, malgrat els que parlen molt i no fan gaire res...el camí està obert i hi avançarem, si cal saltant els entrebancs.
Goodbye Spain.

13D a La Garrotxa

Ahir tots plegats vàrem agafar embranzida i, més que un pas endavant, vàrem fer una bona gambada cap a l’ Estat Lliure de Catalunya.
A La Garrotxa, va votar un 38,72 % dels ciutadans cridats a votar i quasi un 94% va optar per donar un “si” a la independència.
Els que hem tingut l’honor de treballar en l’organització de les consultes estàvem ahir, i alguns avui encara, amb un estat d’ànim ben curiós. Per una banda, l’alegria immensa d’haver assolit un bon resultat pel que fa a participació i d’altra banda l’emoció de sentir-nos, modestament i per uns instants, contribuents del que potser sigui un moment històric. Tot plegat barrejat amb el cansament acumulat d’una colla de dies de gran intensitat.
Avui però, em llevo i veig amb estupor com l’Alfons López-Tena protagonitza un estirabot a la TV3, proclamant que Osona és un èxit i la resta un fracàs. Res de nou. Sap tan de greu veure com una persona de la seva vàlua es deixa endur per un ego de dimensions còsmiques. En LT des que va protagonitzar la seva sortida de la coordinadora nacional per establir-se a Osona s’ha obsessionat en demostrar que el seu model d’organització era infinitament millor que el de la coordinadora. No sabria què dir-hi...per mi sí que és admirable el seu treball a nivell micro, buscant els grups socials de la comarca per contactar-hi, la seva capacitat de mobilitzar voluntaris, de trobar diners. En general, admirable; només la seva actitud em sembla d’una excessiva prepotència. Ei, potser és autèntica percepció i expressió de la pròpia capacitat, lliure de la falsa modèstia que sempre és engavanyadora. Vés a saber...
No vull pas comparar, però el resultat a La Garrotxa no queda pas tan allunyat del seu. Òbviament, ells tenien Vic i nosaltres no teníem Olot. I no caurem en el parany de la supèrbia de no assessorar-nos amb ells per mirar d’aprofitar part del seu treball. Sabem que són generosos.
Jo crec que els resultats bons o dolents els ha donat el territori més que no l’organització.
De totes maneres, em sorprenen les reaccions dels partits polítics avui. El PP continua clamant contra la il•legalitat de les consultes; el PSC, patèticament, clama per un Estatut que a la immensa majoria dels votants d’ahir ja no els importa en absolut perquè han posat la mirada en un objectiu més elevat; CiU comença a distanciar-se, porucs com sempre d’haver-se de definir; ERC, sembla que si però que no, en la posició de “ja n’anirem parlant, eh?”; ICV...pobres, ni saben què dir i lloen el “procés participatiu” mentre l’Herrera fa “morritus” com si tot plegat no anés amb ell, perquè al cap i a la fi els catalans no som ni palestins ni saharauis; els d’EUiA, que ves a saber perquè els pregunten res, culpen a tothom de tot, cosa normal quan estàs en possessió de la veritat...En fi, semblaria que no s’adonen que hi ha 200.000 vots que els poden girar l’esquena a tots plegats. I jo sí que espero que totes les persones que ahir varen votar, exigeixin als partits que agafin el camí que ahir els varen assenyalar i que si no, donin el seu vot a qui agafi aquest compromís.
N’anirem parlant però comencem a entonar un “Goodbye Spain”.

Perquè sí que serveix de molt.

Aquests dies de moviment uniformement accelerat, on tot cada dia va més ràpid i al vespre s’hi arriba més cansat del compte, m’he fet un fart de sentir com em deien “això del referèndum no servirà de res” o bé “mai no ens deixaran”. Aquestes frases solien anar acompanyades de moviments oscil•lants del cap, mirant a terra en una expressió ben gràfica de resignació. I m’ho solien dir persones que afirmaven que, malgrat tot, anirien a votar.
I és que als catalans ens falta encara fer el darrer pas: el pas de creure’ns que la independència és realment possible i a l’abast, que la tenim a tocar i que realment només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat i de la nostra fermesa. A vegades sembla com si Espanya hi cregués més que nosaltres mateixos...

Per un cop, els catalans hem decidit deixar de ser mesells i no resignar-nos a fer bondat; finalment hem recuperat el senyem i distingim allò que és legal del que és legítim, per una vegada anem per davant de la llei.

Potser tenen raó si diuen que els referèndums del 13D no són legals (tot i que admeten que tampoc no són il•legals...) però sense cap mena de dubte que són legítims. I ho són perquè gran part de la població vol respondre a la pregunta de si Catalunya ha de ser un estat independent. Això és el que dóna la legitimitat als referèndums.

Els espanyols apliquen en forma de constitució el vell principi de no fer la pregunta si no s’està preparat per la resposta. I hi ha un munt de preguntes que mai no ens faran: si volem ser part d’Espanya o no; si volem ser una monarquia o no; si creiem que el castellà ha de ser la única llengua oficial...

Els referèndums es plantegen com un magnífic exercici de democràcia i contra la democràcia no hi ha arguments. Fixeu-vos si no en qui es manifesta clarament en contra: els feixistes. Clar que hi ha una altra manera d’estar-hi en contra: minoritzar el procés, desprestigiar-lo, posar pals a les rodes, menysprear-lo...en tot això hi ha autèntics mestres. Són els mateixos que diuen que “no és el que interessa a la gent”. Diguem-los doncs, que si; que això és interessant, que decidir sobre el futur del nostre país és molt més que interessant: és vital!.

A La Garrotxa Decideix hi ha hagut unitat perquè l’objectiu era volgut per tots: aconseguir que els ciutadans garrotxins puguin votar en referèndum sobre la independència de Catalunya. Hi ha hagut unitat, treball i esforç: valors catalans 100%. Davant d’això, davant de la unitat d’entitats, partits i associacions per assolir un objectiu comú, som nosaltres els que hem de tenir por? No, són ells, els antidemòcrates els que n’han de tenir.

Tenim la oportunitat de decidir el nostre destí nacional i tenim el deure d’exigir que els partits polítics recullin aquesta voluntat i la portin al Parlament de Catalunya perquè no quedi tot en l’esbravada d’un, o de 3, diumenges; perquè volem que sí que serveixi i perquè ens és igual que no ens deixin: la llibertat no es demana, es pren.

Goodbye Spain.

No perdem l'oportunitat!

Aquests dies accelerats, no tinc gaire estona per escriure. Avui però una entrada brevíssima. Col·laboro amb Garrotxa Decideix organitzant les consultes del 13D a la comarca i em cuido d'alguns aspectes logístics i organitzatius. Al migdia em truca en Miquel de la comissió local de Castellfollit per preguntar-me com podien fer-ho perquè dues persones de més de 90 anys, immobilitzades al llit, poguessin votar perquè estaven demanant als seus fills que busquessin una solució, que volien votar en aquestes consultes.
Bé, i hi ha barruts que diuen que això no serveix de res...
Solució trobada, ciutadans: i tant que podreu votar, amb legitimitat i dignitat.
Goodbye Spain