dimarts, 25 de maig del 2010

New York. 4 ó 5 tòpics de turista.

Guies.-

Quan decidim anar de viatge estem una bona estona decidint quina guia comprarem. A NY he descobert que tant se val quina triïs, perquè totes deuen dir el mateix. Si no..com s’explica que si fas cas del que la guia et diu estigui tot atapeït? Pic-nic a Central Park? No falla..milers de turistes fent-lo i comprant el dinar al mateix lloc que surt a totes les guies: el Wholes Food Market del soterrani de l’edifici Warner.

Cues.-

Inevitables. Només es poden esquivar si feu servir les reserves per internet i amb molta, molta antelació. 2 hores per pujar al ferry per anar a l’estàtua de la llibertat; 2 hores per pujar a l’Empire State Building i així...anar fent. Fins 15 minuts d’espera per poder fer una foto al mosaic d’Imagine a Central Park. Ah..clar, són vacances i tenim temps! Cues per creuar el pont de Brooklyn a la posta del sol, cues per comprar un cafè...la maleïda sensació que el temps s’escola entre els dits.










Menjar.-

Miracle. El jet-lag espassa la gana. Fins que t’asseus i comences. El prejudici europeu diu que a USA no es menja bé. Deu ser si no vols o no pots menjar res més que la truiteta de la mamà. On més pots menjar el que vulguis les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana? Bé, el turista familiar no té tresoreria ilimitada i per això el més a prop que va estar dels filets i entrecots de l’Smiths & Bolensky és el que es veu a la foto. Però el costelló a la barbacoa...també deunidó.

Però NYC és un temple del menjar. Pels ganuts de mena...quina meravella els food hall, on pots omplir de menjars de tots els racons del mon unes safates de cartró que després es paguen a pes; o el mercat de Grand Central Station on tenen formatge Garrotxa, o els delis, els dinner...malgrat les absurditats de que amb la pizza hi estigui inclòs un bol de sopa.

De totes maneres, em queda pendent un megasandwich de pastrami.




Propines.-

Pel català típic, un atracament. 18% afegit directament al compte. I compte! Que els molt putes, si bades et carreguen un 18% de service, un 18% de gratuity i un 18% de service. I au...visca els sinònims! Imperdible les cares dels cambrers comprovant que els deixes, més o menys, el que cal per ser estranger.

Els museus.-

Sóc poc de museus, la qual cosa contribueix a fer més gran la meva ignorància.

El més famós, el MoMA. Amb paciència, darrera la gentada es podien veure els quadres. El més impactant l’escridassada que em va fer un guarda per fer una foto amb flaix. Juro que no em vaig adonar que estava connectat. Espero no haver contribuït a estovar encara una mica més els rellotges tous de Dalí. Espectacular l’exposició temporal de Tim Burton, vertadera raó per la que hi vàrem anar i vàrem tenir la santa paciència de fer la cua bestial per entrar, per deixar l’abric, etc....

El de la Ciència...no val la pena; només apte per excursions de mainada. O per un dia de pluja.

El Jewish Heritage Museum és corprenedor, potser menys pels objectes exposats o per l’apologia de la presència jueva a Nova York com per l’impacte directe dels vídeos sobre l’evolució de les lleis antijueves a l’Alemanya dels trentes. El cor es fa petit, petit.

La resta..diu que molt bé però si pots passejar amb un sol primaveral pels carrers de NYC, qui es vol tancar a veure quadres...perdoneu-me però jo no. Malgrat el Guggenheim, el Metropolitan...potser en una altra ocasió. Si plou.

Central Park.-

Fantàstic. Passejar pels caminois del parc, o badar pels prats mirant com els gratacels emmarquen l’horitzó; sorprendre’t de la mida de l’estany, o descobrir la pista de gel, tornar a badar amb els partits improvisats de soft-ball, esquivar els centenar de futinguers i de ciclistes...i trobar racons plens de quietud.








Els gratacels.-

Per un olotí són impressionants, per un habitant de Shanghai potser no tant; però es copsen millor des de lluny. Des del ferry o des de la mateixa estàtua de la Llibertat, o des del parc del riu Hudson perquè del carrer estant trobo que no fan el mateix efecte. Costa fer-se el càrrec de com devien ser les Torres Bessones en aquell immens solar ple de grues que ara s’anomena Zona Zero. Quanta estona buscant la millor perspectiva per fer fotos dels gratacels sense que sembli que es tombin cap a dins.
         


El meu preferit..el Flatiron. I és que, a qui coi se li podia acudir de fer un gratacels així?


Midtown.-

El millor, per mi. Fer la passejada del Rockefeller Center cap al Waldorf Astoria, buscar el Chrysler i tombar cap a l’edifici de l’ONU, refer el camí fins la Cinquena Avinguda i baixar fins l’Empire State Building (no val la pena fer dues hores de cua) i després fins al Flatiron. Una caminada genial. Bé, potser hi va ajudar veure el Barça-Arsenal en un pub irlandès amb una quesadilla de pollastres i unes quantes pintes de Brooklyn beer, amb una clònica actualitzada de la Maureen O’Hara a la taula del costat.












Estàtua de la Llibertat.-

Típic i tòpic. Dues hores o més de cua si no es té la reserva feta o el city pass, com era el nostre cas. Un viatge que val la pena contemplant el famós skyline de Manhattan fins a l’illa. Una passejadeta al voltant de l’estàtua, quatre fotos. Quietud. I cua per tornar. La següent parada és l’illa d’Ellis però només hi deuen baixar els que han agafat els primers ferrys. La resta...fem tard, fem tard. I així ens perdem el museu de la immigració que prometia ser prou interessant.












El parc del Riu Hudson.-

Una sorpresa després d’un dia de caminar amunt i avall. El parc ocupa tota la riba del riu i alguns dels vells molls estan arranjats i enjardinats. Hi vàrem entrar a l’alçada de Christopher Street, un carrer moooolt gai i l’espectacle va ser constant amb les parelles, i grups, del mateix gènere festejant desinhibidament. I les vistes dels gratacels de l’altra banda impressionants, també. I no surt a la guia!



Brooklyn.-

Passejada pels carrers on viu la comunitat hassidim. El més sorprenent de NYC. Tots vestits iguals, amb enormes barrets toroïdals de pell i gavardines negres. Els homes amb les patilles llargues i arrissades, les dones amb peluques i faldilles; les parelles, carregades de mainada. Érem absolutament invisibles per a ells, menys pels nens que si anaven acompanyats dels pares ens miraven amb curiositat i si estaven sols s’amagaven, i per algun vellet que sacsejava el cap com un “bona tarda” educat i silent.


I travessar el pont de Brooklyn si que val la pena. Però clar, com que tooootes les guies ho diuen, érem milers en cada sentit, fent nosa als ciclistes que renegaven i cridaven inútilment que els deixéssim lliure el bici carril. Res a fer: massa gent. Una processó jueva inclosa, proclamant la bona nova d’un profeta que es veu que les encerta totes.


Els altres.-

Soho, ple de botigues de roba caríssima i de disseny, pleníssim de gent buscant lloc per seure i pendre un cafè. Un Apple store més modest que el de davant de l'Hotel Plaza però que va salvar-me la vida i em va deixar refer-me del cansament tot mirant demostracions del que pot arribar a fer u ni-phone.

Chinatown, atabalament. còpia barata de la Xina més de cartó-pedra. Per anar-hi a sopar baratet i prou.

Little Italy, atapeït; no val gaire la pena. No arriba ni a l'autenticitat d'un Port Aventura, amb cambrers que t'empaiten amb gràcia perquè entris en el seu restaurant i immediatament deixes de ser el centre d'atenció per ser un possible feix de bitllets per l'enregistradora.

I Times Square..magnífic lloc per badar i deixar-te atabalar, sense saber per on cal començar si per badar o per l'atabalament. Llums, gentada, llums, limusines, llums, teatres, llums, flaire de menjar, llums...i moltes, moltes llums.


 











I...quines ganes de tornar-hi només de pujar a l’avió que ens duia cap a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!