Crispeta ve de crispar?

Avui he anat al cinema i just després dels trailers de les pel·lícules que estaran “próximamente en esta pantalla” ens han passat un anunci del gremi d’exhibidors de cinema segons el qual “si la llei de cinema queda tal i com està és molt possible que algunes de les pel·lícules anterios no les pugueu veure”. Això acompanyat de les imatges d’un cinema buit, on ningú compra crispetes , els llums es van apagant i finalment es tanquen les portes”.
I a mesura que això passava m’anava pujant una ràbia una mica massa intensa per poder gaudir de la pel·lícula que anava a veure que, per cert, com absolutament totes les que s’exhibien avui a Cines Olot era en castellà.
Quina mena d’impudícia és aquesta que exhibeixen els senyors exhibidors, aquests empresariets diminuts, estrets de ment que són capaços d’argumentar en públic sense que els caigui la cara de vergonya que el fet que el 50% de les pel·lícules siguin en català els durà a la ruïna? És que els clients de les sales de cinema no entenen el català?
Al web que han creat per a la ocasió (http://www.pelfuturdelcinema.com/ca) tenen la barra de dir que no estan contra la llei sinó en contra que aquesta obligui a quotes i prevegi sancions. És a dir, que puguin continuar fent com fins ara: un 2% de pel·lícules en català, amb un nombre insuficient de còpies i que ningú els pugui dir que “com que no feu bondat us toca pagar”. Un autèntic exercici de barra.
Per aquests paios, això tan marcià de que el català sigui absent del cinema deu ser una mostra de llibertat tal com per Franco els referèndums que va muntar eren un exemple de democràcia orgànica. Deu ser normalíssim que pugui llegir “Alícia al país de les meravelles” en català però que m’hagi hagut d’empassar l’Alicia de Tim Burton en castellà; com deu ser normalíssim que els nens petits vagin a veure les pel·lícules de Disney i no les puguin entendre perquè parlen en una llengua diferent de la de casa i que els pares els hagin d’anar xiuxiuejant el que passa. Nens que, ells si, que han fet comprar crispetes als seus pares. Crispetes que és on diuen aquests barruts que és amb el que es fan diners.
Deu ser també normal que es puguin fer declaracions contra la normalització del català sense que passi res. Si està prohibit fer apologia del terrorisme també ho hauria d’estar de fer campanyes contra la supervivència de la nostra llengua.
I mira, sense menjar crispetes, he sortit del cinema ben crispat.