Embranzida

Una setmana després de la desfeta electoral, ja no em fa (tant de) mal parlar-ne. Com deia un company més experimentat i savi en una carta a La Comarca, el meu primer intent de vincular-me a un partit polític ha acabat com el rosari de l'aurora.

Tot plegat ha anat força més enllà, al menys per mi, de no treure cap diputat. A la tristesa de la derrota i de forma potser poc racional, però sentida, se m'hi va afegir una intensa sensació de vergonya. Vergonya de no haver-ho sabut fer millor, de no haver fet més, de no haver treballat amb intel.ligència, d'haver estat prou ingenu per creure que un projecte polític excel.lent com crec que era i és el de Reagrupament, pràcticament es vendria sol.

I a la matinada de diumenge a dilluns, em vaig despertar de sobte amb la idea que la dimensió de la derrota era encara molt més gran perquè a les properes eleccions, d'aquí 4 anys, una altra força política que sí que ha aconseguit entrar al Parlament difondrà el mateix programa que nosaltres però amb l'ajut de la tele perquè disposaran dels avantatges que tenen els altres partis presents al Parlament.

No vull entrar en perquè els dos missatges són tan semblants per molt que per mi sigui evident i obvi i com diu la frase feta "us remeto a les hemeroteques", ni cansar-me a mi mateix amb els cants de sirena de la unitat que no va ser i que em provoca una mandra infinita; tampoc no puc criticar que amb 4 diputats tinguin la sensació de triomf perquè la diferència entre 0 i 4 és molt més del que diuen les matemàtiques i la prudència del pobre em fa ser humil.

Ahir a Vic, en Joan Carretero, amb una mescla de seny i patriotisme, va dir que no calia tenir pressa per plegar perquè al cap i a la fi ja hi serem a temps d'abandonar la lluita per la Pàtria i la Dignitat, per la Independència via DUI, per la regeneració democràtica i pel treball, per l'esforç i l'excel·lència.

En aquestes setmanes que falten fins a la nova Assemblea, és essencial de trobar el nou sentit a tot plegat. Sense sentir-nos guardians de les essències perquè no hi tenim cap dret, cal que estiguem a l'aguait per si cal tornar a  donar la cara per Catalunya. Encara que ens la tornin a trencar. Perquè em fa por que pugui passar que aquells que han estat escollits, amb el mateix ideari que nosaltres, no en siguin dignes.

En qualsevol cas, em sembla que Reagrupament ha contribuït a fer que Catalunya avanci cap a la seva llibertat i plenitud. Potser els llibres d'Història no en parlaran gaire, però sense Reagrupament no hauria existit SCI; sense Reagrupament, ERC no estaria fent la reflexió que està fent per reenfocar-se; sense Reagrupament aquesta campanya no hauria estat tan baasada en l'eix nacional com ho ha estat.

Tan sols per això, malgrat la derrota inapelable, podem considerar que ha valgut la pena.