Escapada a Sevilla.

Aquests dies de vacances entre Sant Esteve i Cap d’Any hem anat a passar un parell de dies a Sevilla. No havia estat mai a Andalusia i em cal reconèixer que la meva opció per aquests dies (Berlín) no era la més apropiada donada la climatologia d’aquests dies a les dues ciutats.


Ryanair :t’hi porta des de Girona en una hora i mitja. Això si, després de les inevitables angúnies que suposa el tenir la sensació de fer una cursa d’obstacles canviants fins que arribes a pujar a l’avió sense haver caigut en cap parany que et faci pagar un extra al preu del bitllet.

Triana: D’acord, no tenia idea d’on anava i la meva imatge d’aquest barri era la dels carrers d’un altre barri sevillà, el de Santa Cruz. La primera sensació és que no deu ser allà, que Triana la de “el corazón que a Triana va nunca volverá, Sevilla” deu estar darrera una altra cantonada; o darrera la següent..o l’altra. Vaja, que o ets de Triana o decep una mica. Tot i així, vaig trobar molt bonica la plaça de Santa Ana i impressionants alguns dels patis que s’entreveien.

Tapes: Tenint en compte que l’any passat vàrem anar a Donostia i
vàrem gaudir dels pintxos de “lo viejo”...et quedes amb la sensació que els falta molt per arribar al nivell donostiarra. Clar, que dubto que els pretenguin igualar o semblar-s’hi. Alguns dels bars que deuen ser dels més petits del món com “La Goleta” o “La Fresquita” on prou feines hi caben 10 clients i amb una barra on sembla increïble com poden preparar res per menjar però que no donen l’abast servint montaítos de pringá, carne en sal,etc. “La Goleta”, on serveixen gots de manzanilla a raig deu tenir el vàter més exigu del món, en competència directa amb el de “Las Golondrinas” a Triana. Més escarransit que una cabina de telèfons, té un rètol penjat a la porta que prohibeix de fer-hi curses al passadís. “La Fresquita” com el “bar Santa Ana” tenen les parets refarcides de fotos de la Setmana Santa sevillana, de manera que els glops de cervesa o de manzanilla tenen de testimonis a fotos de Cristos llagats, marededeus ploroses, etc...Altres llocs on vàrem tapejar varen ser el “Paco España” de Triana (el vàrem escollir pel morbo del nom); el “Agua de Sevilla”, pijo i quasi buit, amb tapes estil donostiarra i altres de més sevillanes, com els “boquerones” que almenys no eren estovats; i algun altre, que no en recordo el nom però tots pel carrer Mateos Gago.

Monuments: Espectacular la “casa de Pilatos” un palau que fins fa pocs anys pertanyia als Ducs de Medinaceli i ara, també però gestionada per una fundació; fantàstic l’Alcázar, sobretot el palau d’inspiració àrab (moro, com insistia el guia de nom Manolo, una mena de Chiquito de la Calzada malhumorat i sense gràcia, racista i masclista, mal educat i ignorant que no va tenir cap mena de vergonya de llençar la burilla de la seva cigarreta al terra del patio de armas.

La Giralda, molt pràctic que hi hagi rampes per pujar en comptes d’escales. Els meus genolls amb condromalàcia ho varen agrair. El Patio de los Naranjos, de la Catedral, més gran que el nostre Pati dels Tarongers, vigilant tota l’estona on es posen els peus per no cascar-te els turmells, plens de fruita però sense olor. La Catedral...no n’hi ha per tant. Molta plata per tot arreu però els meus prejudicis, i la meva ignorància, fan que després de la Sagrada Família, totes les catedrals em semblin fosques i avorrides.

La Macarena és d’aquells llocs que si no es visiten sembla que quedis una mica malament però si no ets un gran devot de la Marededéu...doncs..ja està vist. El que sí que està molt bé són els voltants que són molt agradables per passejar-hi.

La Torre del Oro, poqueta gràcia però ve de pas per anar cap a Triana.

Plaza España, espectacular. Ple de gitanes que proven de vendre branquetes de romaní, llegir la mà o, directament, demanar-te almoina. Segons el guia fatxa abans esmentat allà és possible de eure-hi “toda la historia de España en viñetas”. Amb alguna falta d’ortografia inclosa, no cal dir que tota la toponímia és la castellana; normal a l’època, avui fa una certa angúnia. De totes maneres un bon lloc per passejar al solet de desembre.

Passejades. Diuen que Sevilla és un lloc per passejar. Hi estic d’acord. Llàstima que aquests dies es faci fosc tan aviat, perquè passejar pel barri de Santa Cruz, amb aquells carrerons embolicats que de cop espeteguen en una placeta com la de l’Alfalfa, plena d’animació i bars amb les taules fora; o places grandioses presidides per un edifici monumental com les de San Salvador, Ajuntament o Museu de Belles Arts; amb botigues on fan els “capirotes” de Setmana Santa a l’acte, o on venen les borles dels passos, vestits de sevillanes, mocadors de “costalero” i altre equipament similar, fan pensar que no és només folklore per turistes; carrers comercials (Sierpes, Cuna, La Campana...) atapeïts de gent amunt i avall, carregats de bosses.

Caminar des de La Macarena fins a la Plaza del Museo passant pel carrer Feria, o fins la Plaza de San Marcos pel carrer de San Luis, obre una altra perspectiva de la ciutat, una visió més domèstica, agradable pel que passeja sense pressa, badant a cada aparador.

I per suposat, el Parque de María Luísa, on cal suposar que a l'estiu els sevillans i forans es refugien. Amb dos museus que no són res de l'altre món.


Frases sevillanes: Impossible de reproduir l’accent i l’entonació dels sevillans.

“como no estudies más, te veo yo el futuro más negro que el zapato de un grillo” (una mare al seu fill a la cua de la Catedral)

“... ahora son mu profesionales y está lleno de catalanes”. (tot passant davant de l’Ajuntament)

“Pepe, cóbrale tu a mi prima que yo no sé hablar inglé” (a La Goleta).

“Voy a viví iguá con 10 € má que con 10 € meno” (tota una declaració de principis del guia de l’Alcázar)

“Finí, señora?” (Taberna de Baco; i és que el català s’assembla molt al francès, es veu).

En definitiva, ha valgut la pena però no m’ha quedat aquella sensació de marxar-ne i saber que hi tornaré.