No al consens pel consens.

Parlant de la independència d’Algèria i de la incapacitat de la metròpoli d’entendre com era possible que els algerians, súbdits francesos però no ciutadans francesos, volguessin renunciar al seu estatus per assolir-ne un de nou, Alexis Jenni escriu a “L’art francès de la guerra” que no es pot ensenyar els principis de “llibertat, igualtat i fraternitat” a milions de persones a les quals negues aquests mateixos principis i esperar que no passi res. Això, m’ha fet pensar en els partits espanyols que s’omplen la boca, i de passada omplen diaris, parlant de democràcia i en canvi ens la neguen als catalans. I de forma semblant als francesos dels 50s del segle passat, també esperen que no passi res.

En aquests dies s’està negociant el text de la Declaració de Sobirania que el dimecres 23 de gener el Parlament de Catalunya posarà a debat i aprovarà. El primer text, net i clar, redactat per CiU i ERC va sofrir les primers crítiques dels eterns torracollons polítics. Els uns perquè no els agradava alguna paraula, altres perquè no els n’agradava res i els equilibristes perquè també volien haver participat en escriure l’esborrany.

Dissabte passat, a l’acte de l’ANC a Olot, Carme Forcadell deia que l’únic irrenunciable en la Declaració de Sobirania havia de ser l’afirmació de Catalunya com a subjecte polític i, per tant, única responsable del seu futur. Difícilment podria estar-hi més d’acord.

És difícil d’entendre la posició del PSC, que no vol donar suport a una Declaració que digui que només som els catalans els que tenim el dret a decidir el nostre futur com a nació. Això és disposar de sobirania. Enrocats en un federalisme inversemblant, es neguen en rodó que la Declaració de Sobirania pugui ser interpretada com un pas cap a la independència. Suposo que el que voldrien és que fos una Declaració per fer-se l’hara-kiri nacional. De moment, ells són els únics que tenen la katana recolzada en el seu immens melic. Els veig a una passa d’alinear-se amb els xicots de C’s i PP. I a passa i mitja del trencament.

La CUP, segueix en el seu paper d’etern criticaire incapaç de la generositat necessària per construir un país que no sigui el que tenen en el magí: Països Catalans  construïts “des de la base” de les classes populars.

Puc entendre que CiU (o CDC) i ERC vulguin eixamplar el suport dels partits parlamentaris al text i també puc entendre que no és el mateix 72 vots que 88 o que 100 i escaig. I és que els consensos sempre són desitjables quan es tracta d’afrontar decisions importants.

El consens pel consens, però, pot fer que es prenguin decisions equivocades o poc duradores perquè els actors hi estan lligats per vincles febles: s’hi senten poc reflectits. És una cosa comprovable a la vida diària: els compromisos s’esvaeixen com boira si qui ha de complir-los es sent poc reflectit en la decisió. Els consensos forçats porten a prendre males decisions.

Anem amb compte.