Fer el canari per Cap d'Any

Passar el Cap d’any a Tenerife prometia com a mínim el no passar fred però l’endemà de l’arribada, just després del primer tast de paisatge, de sol hivernal canari i de bany atlàntic la meva pregunta va ser : per quins set sous encara no havíem vingut mai?

Els dos adjectius que em venien al cap a mesura que anàvem coneixent l’illa eren: inversemblant i feréstec. Inversemblants els pendents dels carrers i carreteres quan ens allunyem mínimament de la costa. Feréstega la natura: esqueixada als voltants del Teide, abrupta als penya-segats de la Playa de los Gigantes, a Masca, a la Punta del Teno, a Anaga...però també poètica en la bellesa de la vegetació exhuberantment florida, fins el punt  que sembla que fins les males herbes hagin de tenir flors de colors esclatants com les ponsèties gegantines que hi ha arreu.

Uns apunts de viatge, menys de 5 cèntims dels d’abans, encara que només sigui per recordar els noms i els llocs.

Puerto de la Cruz: una ciutat agradable, amb gent amabilíssima (els conductors fins i tot cedeixen el pas als vianants) que parla suaument i amb diminutius.,La ciutat té com a eix turístic principal el passeig de San Telmo que “costabraveja” molt lleugerament. Ambient nocturn a la Plaça del Charco, atapeïda de restaurants amb música en directe i ball per parelles sexagenàries. Enfilerada de restaurants al barri de La Ranilla i especialment al carrer del Lomo. Genials La carta i el Rosa di Bari. Curiós el Casa Pache, amb una decoració tan kitsch com fascinant.

Altres ciutats i pobles.: Santa Cruz, té poca gràcia trobo. Segur que pel Carnaval la cosa és diferent però un dissabte de desembre és com qualsevol ciutat mitjana europea, amb les mateixes cadenes comercials posades al mateix ordre que arreu. La Laguna, ciutat universitària, molt endreçada amb uns carrers comercials animadíssims, plens de gent anant amunt i avall, amb comerços un pèl més sofisticats que a Puerto de la Cruz o Santa Cruz. La Orotava, un centre històric notable amb cases nobles reconvertides avui en restaurants, botigues, hotels...i on fins i tot el Mercadona té un aire distingit.

Garachico, un poblet no gaire gran, mereix una aturada per veure les piscines naturals al costat del port, formades per un entrellat de roques que formen recessos en els quals l’aigua de les onades que salten pel damunt quedi retinguda en una mena de piletes.

Masca, un minúscul poble a mig camí d’una carretera amb pendents i revolts inverosímils, que posen a prova la perícia del conductor i l’estómac dels acompanyants.

Franquisme: Canàries no sembla voler escapar de la seva història i del seu paper protagonista com a un dels llocs on es va iniciar la rebel·lió militar contra la república. Arreu segueixen tenint carrers i avingudes amb el nom de Franco, José Antonio i altres vinculats al franquisme. Per no parlar de l’impressionat, per enorme, Monument a los Caídos de la Plaza España de Santa Cruz, amb unes estàtues d’inspiració èlfica, baixos relleus militaristes i una inscripció tímidament reconvertida a “todos los caídos...”. Menys tímids però són a Icod de los Vinos on, dins del parc del Drago mil·lenari que és la seva principal atracció turística, roman una placa dedicada al cap de la Falange del 36 amb un “Presente!” i la llista dels caídos. No vaig gosar preguntar si quedava cap rastre ni memòria dels hipotètics republicans que bé devien campar per allà abans del  juliol del 36.

Platges: Sembla obvi que en una illa, si hi ha d’haver-hi alguna cosa són platges; i si l’illa és d’origen volcànic, podem arribar a deduir que la sorra ha de ser de color negre cosa que no per esperada no deixa de ser xocant. Però són totes negres? Nooo! Hi ha una excepció: la Platja de les Teresitas, prop de Santa Cruz que és de sorra groga que va fer portar el Generalísimo des del Sàhara. Coses dels dictadors.

A Puerto de la Cruz hi ha Playa Jardín, amb alguns racons que recorden a L’Escala. I una altra d’espectacular es la Playa de los Gigantes envoltada per uns espadats de 600 metres d’alçada i des de la qual es veu l’illa de La Gomera. Totes dues són platges de sorra negra.

De les platges del sud només vàrem veure (molt) breument la Playa de las Américas, que lloreteja francament i que no té sorra negra ni groga: té terra i roca. I lloguer de tumbones, evidentment.

Omnipresents, els aprenents de surfista amb els seus vestits de neoprè.

El Teide: espectacular. El Parc Nacional de las Cañadas del Teide és travessat per una carretera per on circulen centenars de cotxes de lloguer amb centenars de turistes que s’amunteguen als miradors i que després fan cues de 45 minuts per pujar amb funicular fins quasi el cim, en una mena de ritual sincronitzat. Allà dalt, un sender curtet serveix perquè els turistes admirin (admirem) el paisatge i notin (notem) que costa més de respirar que a baix. Només amb un permís especial es pot pujar fins el cràter. Flipants les senyores (de Figueres) amb sabates de taló de 15 cm: això sí que era “muntanyisme amb glamour”.

Les rodalies del Teide són magnífiques mostres de vulcanisme (com a olotí, em cal reconèixer que ens guanyen molt i molt de llarg) semblant al que es pot veure en alguns llocs d’Islàndia. Prats de pumita, colades de lava fracturades en trossos ciclopis, planures àrides i vastes com les que devia haver-hi a Mordor abans d’arribar a Minas Morgul. De dia són fenomenals  però passar-hi a la posta de sol va ser fantasmagòricament bell (a vegades anar tard té avantatges).

Gastronomia: el mal averany inicial que el plat més conegut fossin les “papas arrugás” va millorar relativament amb el caldo de gofio, per molt mojo que portés. Em va agradar molt el conill al salmorejo i el queso asado. Cal tenir en compte que els preus són aproximadament un 15 % més barats que aquí (l’iGC, impuesto general canario, és del 7%) i les racions un 20 % més abundants o sigui que és fàcil acabar massa tip, com al Pósito de Pescadores de San Andrés, al costat de la Playa de las Teresitas o al Sabor Canario, de La Orotava.

Potser tot plegat fos fruit d’un estat d’ànim però tinc ganes de tornar-hi. Tornar a Tenerife i, si pot ser, fent servir el passaport.