El dret, la raó i la voluntat.

Hi ha una certa aproximació a l'independentisme que es basa en la raó que els catalans tenim de voler la independència. O millor dit, en les múltiples raons que tenim i que ens assisteixen en el procés. Entre les que mes es fan servir en debats i tertúlies hi ha les raons històriques, el que Catalunya existís com a territori més o menys autogovernat fa un munt de segles sembla bastir un munt de discursos que volrien ser irrebatibles davant del discurs unionista.

Les darreres setmanes, i d'una manera massa fragmentada per poder-ne gaudir, he estat llegint "Delenda est Hispania" que s'anuncia com "el darrer llibre que llegiràs sobre la independència de Catalunya". Editat pel Cercle Català de Negocis i finançat per micromecenatge mitjançant Verkami, és un erudit estudi sobre les raons històriques i legals (i aquí rau per mi la novetat) que es poden fer servir per argumentar el dret de Catalunya a tenir un estat propi. Arguments del mateix estil es fan servir per raonar la permanència de Catalunya dins la UE en el moment de la secessió i per obtenir el reconeixement internacional.

Tot el que sigui a favor de la independència de Catalunya em sembla fantàstic i el que serveixi per anar-nos carregant de raons i per convèncer indecisos, tebis i fins i tot unionistes és un gran servei a la causa. Però per mi, que tot plegat m'ho miro des d'una posició que alguns consideren més radical o visceral, no n'hi ha prou amb tenir la raó. Principalment perquè que el fet de tenir la raó sigui útil, depèn que l'altra part estigui disposada a donar-te-la o, almenys, a reconèixer que téns part de raó. I em sembla ben clar, i palès, que l'Estat espanyol no ho pensa fer ni de conya, ni en la seva mínima expressió.

Rumiava en això i he recordat un dels "Moments estel·lars de la humanitat" que va recollir Stefan Zweig. Concretament, "el descobriment d'Eldorado". Zweig narra com al segle XIX un emigrant suís de nom Suter va comprar (sí, comprar) la vall de Sacramento al virrei mexicà de Monterrey. Allà va fundar una colònia que va anomenar Nova Helvetia i un llogarret anomenat San Francisco a partir del qual va bastir un imperi econòmic basat en l'explotació agrícola i ramadera d'aquella vall fertilíssima. Un temps després, va esclatar la febre de l'or i les terres de Suter varen ser invadides per desenes de milers de persones que es volien enriquir. Al mateix temps, tots els seus treballadors varen abandonar la feina als camps i granges per anar a passar el sedàs i rasclet per rius i raconades a la recerca dels palets d'or. Suter es va trobar arruinat i amb les seves propietats plenes de gent, els terrenys travessats per ferrocarrils i carreteres, i San Francisco convertida en una ciutat amb tots els ets i uts, capital de l'Estat nordamericà de Califòrnia.

Pacient, Suter va esperar el seu moment i va denunciar a tots i cadascun dels habitants de San Francisco i, de passada, al govern dels Estats Units. Els uns perquè s'havien quedat les seves propietats i l'or que contenien i a l'altre per haver-ho permès i haver-ne tret profit. La indemnització multimilionària va ser atesa per un jutge i el bon Suter ja es veia convertit en l'home més ric del món. La raó i el dret l'assistien. Malauradament no n'hi va haver prou, perquè els habitants de Califòrnia indignats amb la sentència varen assaltar i cremar el Palau de Justícia i arrasar terres i hisendes de Suter, que va salvar la pell de miracle. Empobrit i envellit va vagarejar durant anys per corts i tribunals de justícia sense que veiés mai restituïdes les seves propietats ni recompensades les seves pèrdues. Fins a la seva mort.

No sóc gens pessimista respecte el procés d'independència, al contrari, però si al dret i la raó hi afegim la ferma voluntat i decisió, ho veuré encara molt més clar. Goodbye Spain.