L’escratx també és poc democràtic. (1)

És prou sabut que les situacions desesperades poden portar a prendre mesures desesperadament inoportunes o desencertades.  O, vistes des de la distància, pernicioses o almenys potencialment perilloses.

Una situació desesperada a l’entorn de l’habitatge: la crisi ha portat a molt ciutadans a estar pendents de ser desnonats; la reacció poc enèrgica del govern espanyol, que va dubtar fins al darrer moment de si acceptava o no la ILP per a la dació en pagament; la seva tramitació al congrés que va indignar als seus impulsors per la hipocresia exhibida; la sentència de Brussel·les sobre la il·legalitat d’algunes clàusules d’alguns contractes hipotecaris; la més que possible tergiversació que el govern del PP pugui fer de tot plegat són part de l’esca que amenaça d’encendre una foguera que pot arribar a ser difícil de controlar.

Puc entendre que quan, com ha fet la PAH, s’ha lluitat contra un obstacle  immens com és l’establishment político-econòmic i s’han assolit importants victòries treballant de forma intel·ligent i constant, sense por ni mandra, aparegui la necessitat de veure la derrota completa de l’adversari sense temps que es refaci o trobi una estratègia per neutralitzar la victòria.

Reconec l’encert de la PAH posant al descobert les incoherències del sistema hipotecari i les seves injustícies associades.

Reconec que la majoria de ciutadans del nostre país es varen trobar en un immens parany per tenir un habitatge i que en aquest parany hi varen col·laborar, en major o menor grau, governs, bancs, immobiliàries, notaris et al.

Puc entendre el desencís respecte el sistema judicial, que no dóna les respostes necessàries a la velocitat adequada; estic d’acord que massa sovint la corrupció i el robatori institucionalitzats queden impunes.

 Puc entendre que hi ha un munt de coses que cal canviar perquè són injustes. Puc entendre la dificultat que la democràcia parlamentària, tal i com està organitzada en aquest país, dificulti que tot això canviï.

Sé que pertanyem a un Estat amb dèficits democràtics patents i notoris.

Però em sembla que l’escratx no és la solució. No s’hi val a aprofitar la suposada idea generalitzada de que tots els polítics són lladres, corruptes i mentiders per anar als seus domicilis particulars o professionals a escridassar-los, a posar-los en evidència denunciant (?), en aquest cas, que el seu vot no ha estat l’adequat. És a dir, no es fa escratx a qui és corrupte, a qui delinqueix sinó a qui no vota de determinada manera. Aquesta forma de coacció és una mostra de totalitarisme, perquè qui decideix contra qui es fa escratx i per quines raons? Qui pren aquestes decisions? Quina és la seva representativitat? On són els límits?

Es comença escridassant polítics al crit de “No ens representeu”; es continua coaccionant-los (pel sentit del seu vot, repeteixo) i es pot acabar en una parademocràcia o en una dictadura.

Veig al Twitter que polítics afins a la PAH demanen que l’escratx s’estengui a banquers i “patronals violentes” i em començo a amoïnar una mica més. Veig també que pel mateix canal es publiquen fotos de comerços que no accepten adhesius de l’escratx i penso que no van bé; que això es comença a assemblar massa a comportaments antidemocràtics per molt que els impulsin plataformes, associacions, moviments polítics que inclouen “popular” en el seu nom. Precisament, com el partit que governa a Espanya.

(1) Faig servir aquesta alternativa a “escrache” seguint les recomanacions d’Albert Pla Nualart (diari Ara) davant de propostes com “escarni” o “fer esquellots” que també he vist que circulen, encara que em faci pensar en ral·lies.