Cristina i Espanya se'n sortiran.

Darrerament llegir el diari és anar de sotrac en sotrac. Aquesta setmana deu haver estat una de les més sacsejadores dels darrers mesos (de fet, cada cop tenim menys memòria). Tot el xou de la Infanta Cristina va aixecar una polseguera que el primer ruixat va convertir en fang. El polsim dels que veien una imminent caiguda de la monarquia espanyola com a conseqüència de la imputació de la Sra. Urdangarín, es varen endur una bona decepció al cap de poques hores quan la Fiscalia General de l’Estat va recórrer la imputació. Un gest inèdit i amb una argumentació que no va fer servir el Novembre del 2012 quan es va calumniar de forma indecent al President Mas. Bé, com he escrit en alguna entrada d’aquest bloc jo tinc la mateixa confiança en una República espanyola que en la Monarquia espanyola: nul·la.

Però avui no em ve de gust parlar del vergonyós dèficit democràtic de l’Estat espanyol. Potser perquè em sembla tan escandalós i imagino que tothom ho veu tan clar, que trobaria reiteratiu dir-hi la meva.

A Catalunya s’ha començat a parlar dels pressupostos; de fet si som al març anem una mica tard i funcionem amb els del 2012, prorrogats.

La situació de les finances de la Generalitat és, pel que sé, encara pitjor del que diuen els diaris. No és només el nivell de dèficit permès per l’Estat, impossible de complir i vergonyosament injust; són també els incompliments del mateix Estat espanyol en el pagament dels seus compromisos (un escàndol que no s’entén que no hagi arribat a algun tribunal) és també la disminució d’ingressos, la impossibilitat de posar nous impostos perquè varen ser recorreguts per l’Estat i cada cop hi ha també menys catalans (particulars i empreses) en condicions de pagar-ne.

És l’asfixia econòmica. Amb això calia comptar-hi. Però els que la pateixen a la primera línia, potser no poden mantenir el cap tan fred. Els funcionaris, els primers de llepar, sense paga extra. Després, els Consells comarcals. Tothom ho veurà clar; al cap i a la fi, polítics que deixaran de cobrar, funcionaris que es quedaran sense feina. Res important.

I després? Malament rai. Almenys sobre el paper, perquè resulta que per molt enfadats que estiguin, per molta raó que tinguin, els metges continuen atenent molt bé als seus pacients, els mestres segueixen ensenyant i educant la nostra mainada; més enllà de les enrabiades, la professionalitat i l’estima per la feina. I, espero, pel país.

Cada dia que passa, més catalans, s’afegeixen a les rengles dels independentistes. Per ideologia, per convenciment, per aprenentatge o per necessitat cada dia som més els que pensem que Catalunya només se’n sortirà si deixa anar el llast d’Espanya. És així de clar.

Fa molt poc apareix un nou concepte al qual caldrà estar molt atents perquè és imprescindible per assolir la nostra llibertat i que ha de modificar radicalment el discurs independentista: Espanya pot sortir-se’n sense Catalunya.

És important que superem la primera impressió d’estupor i incredulitat, tot i que portem molt temps argumentant que és precisament la necessitat que Espanya té de Catalunya el que impedeix la nostra llibertat, per reforçar aquesta idea. Si convencem als governants espanyols que se’n poden sortir sense Catalunya, haurem fet un pas més cap a la independència.

I aleshores ja s'ho espavilaran amb la Cristina i tota la patuelia. Nosaltres ens ho mirarem des del sofà.