Ull, que vé la DUI!

Aparentment, les coses avancen massa lentament pels independentistes. Entre la porqueria escampada de forma més aviat poc subtil per funcionaris del Ministerio del Interior espanyol, les manifestacions per les retallades, els estira-i-arronsa entre CiU i ERC, amanits amb l’esperpent del PSC-PSOE, sembla que el vaixell que el President Mas ens va convidar a tripular al crit (amb veu fluixeta) de “salpem” hagi quedat encallat a la bocana del port.

Deu ser que passo una època optimista però em sembla que ja sigui de grat o per força, tot plegat va més ràpid del que podríem pensar. Els esdeveniments poden començar a accelerar-se molt ràpidament, aviat. La Generalitat ofegada econòmicament i amb una pressió social que es basa en una realitat social innegablement preocupant, es nega a assumir els objectius de dèficit fixats pel govern espanyol. El mateix govern espanyol que encara no ha pagat el deute i que es fa l’orni davant de les reclamacions del català.

La situació per molts catalans pot arribar a ser difícilment sostenible si la Generalitat arriba al fons del sac. I no em refereixo als funcionaris catalans que, putejats  i malvistos, es quedaran sense l’equivalent a una paga extra sinó als que no tenen cap salari i que necessiten ajuts, als que els cal recórrer a Benestar Social.

D’aquí l’exigència d’ERC que el Govern expliqui als catalans què és el que aboca als catalans a aquesta situació desesperada, perquè és evident que l’asfíxia econòmica combinada amb la política de desprestigi de la Generalitat és l’atot del govern espanyol, que espera que les ovelles catalanes esgarriades tornin, mansament o atiades pels gossos d’atura, cap a la cleda segura de la Madre Patria. A la nostra misèria  hi posen el pedaç de la seva demagògia.

A tots els intents de buscar una “via legal” el govern espanyol hi aixeca un mur d’intolerància, i els partits espanyols a l’oposició fan de manobres animats pels unionistes catalans que recolzats a la barana fan el paper d’observadors atents donant les millors indicacions perquè el mur sigui ben alt i sòlid. Sense adonar-se que estan al costat del mur que no voldrien.

Tot plegat podria forçar que a Catalunya hi haguessin noves eleccions aquest mateix any, simplement per impotència. Unes noves eleccions que no tindria cap mena de sentit que fossin per escollir un altre govern que administri la misèria creixent, en tots sentis. Això seria un suïcidi.

Les noves eleccions seran plebiscitàries: independència o no; llibertat o submissió; catalans lliures o espanyols resignats.

L’objectiu d’aquestes eleccions ha de ser escollir un Parlament que proclami la independència de Catalunya, la DUI i que, mal m’està el dir-ho, des de Reagrupament ja dèiem fa 4 anys que era l’única via possible.

Espero que el Consell per a la Transició Nacional estigui treballant de valent perquè se’ls girarà molta feina, ben aviat.

Als independentistes també se’ns en gira molta de feina. Serà una lluita desesperada contra l’enemic interior, citerior i ulterior. Una lluita que hem de guanyar, amb fermesa i decisió per no recular davant atacs; amb generositat per renunciar a tot menys a la victòria.

Guanyarem. Aviat. Goodbye Spain.