Per on petarà Catalunya? Pel nacional o pel social?

El debat aquests dies sobre la possibilitat o impossibilitat de fer el pressupost del Govern de Catalunya, posa de relleu alguns punts que semblen ser ignorats de forma consistent i constant per molts dels catalans: el primer pas per fer un pressupost és tenir en compte els ingressos previstos i a partir d’aquí es poden començar a restar les despeses previstes. Per això és cabdal el sostre de dèficit que es pugui fixar perquè condiciona de forma implacable els ingressos i les despeses.

En el debat parlamentari sobre un tema tan cabdal es posa de relleu el cinisme i mesquinesa del PP que exigeix el compliment fil per randa d’un sostre de dèficit del 0,7% conscient que si el Govern fa això, aboca Catalunya a un cataclisme del qual espera recollir-ne les engrunes de misèria que en quedin.

Una mica diferent és la posició del PSC que, un cop ha oficialitzat una mínima cobertura nacionalista després del vot rebel al Congreso, sembla retornar a la seva posició cripto-unionista exigint que si volen suport al pressupost, el Govern renunciï a seguir impulsant el procés sobiranista.

Segurament tot plegat sembla avorridíssim però el pressupost que qualsevol govern, empresa, associació... té a la seva disposició condiciona tota la seva acció.

Els catalans, acostumats al que en dèiem “estat del benestar” veiem ara com el manà ja no raja i notem com ja no hi ha un govern amb una font d’euros que semblava inexhaurible per fer veure que tots els serveis que teníem eren gratis.

Davant del clam de “gastar més”, tot i que en diem “prou retallades”, ens hauríem de preguntar d’on pensem treure els diners. Amb una economia productiva que ha estat destruïda ens els darrers anys i que ha portat al tancament de desenes de milers d’empreses, amb la classe mitja progressivament empobrida, amb instruments fiscals que faciliten que els realment rics puguin rebaixar exageradament la seva contribució fiscal, d’on sortiran les misses?

Amb l’espoli fiscal i la morositat del govern espanyol, d’on poden sortir els milions d’euros que costa mantenir una Sanitat i Educació estructuralment sobredimensionats per un país diminut com el nostre?

Alguns apunten que el frau fiscal no perseguit (16.000 milions d’euros anuals a Catalunya segons el GESTHA, Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, tot i que s’hi podrien posar alguns peròs) podria ser part de la solució però el cert és que la lluita contra aquest delicte és responsabilitat del govern espanyol que, en això, es mostra tan indolent i mandrós com en la majoria de temes estructuralment cabdals.

El panorama em preocupa; els problemes socials els veig vinculats a la dependència d’Espanya però em sembla que els ritmes i els tempos no coincideixen a favor de la independència del país. Tinc la impressió que la pressió i el soroll dels moviments socials (que no deixen de ser polítics) van més ràpid que els moviments nacionals i que, en algun moment, li són un contrapès per falta de perspectiva.

No sé si és el mateix que avui deia Junqueras quan  afirmava que “les solucions individuals només passen pel compromís col·lectiu que suposa la independència de Catalunya” però si realment no estem disposats a arriscar ni una mica, si no estem preparats per fer un pas enrere per després fer-ne dos endavant, a què coi estem jugant?

No estem ara davant d’un procés constituent? No és un procés constituent el pacte de CiU i ERC, l’Acord per a la Transició Nacional? Segur que massa lent perquè tenim molta pressa perquè veiem com Catalunya se’ns mor a les mans, però quants de  nosaltres ens hauríem pensat que seríem tan a la vora de ser independents? Potser els catalans som massa autocrítics per fer front comú si no tenim la nostra existència amenaçada; potser no en vàrem ser capaços ni durant la Guerra de Successió, però deixarem passar aquest moment per adverbis, per tempos, per matisos?

Cedirem al xantatge econòmic del govern espanyol si ens promet donar-nos part dels diners que ens roba?

Davant de la Nació prevaldrà l’individu? Davant la promesa d’un Estat diferent, guanyarà el prejudici que diu que no és possible?

Per mi és essencial que davant de tot hi passi la independència de Catalunya i després, amb les contribucions de tothom, amb la generositat de tots plegats, serem capaços de bastir un Estat Català democràtic i just socialment.