Artur, hem de parlar.

En aquest temps inversemblantment breu que fa que dura "el procés", sovint s'ha recorregut a comparar-lo amb les separacions o divorcis de parelles. Normalment, Catalunya sol tenir el paper de l'esposa menystinguda o maltractada que planta cara a un marit masclista i dèspota, agafa les maletes i deixa la llar comuna per començar una nova vida d'independència. Una vida pròpia on l'important és ser mestressa del propi destí.

Els catalans sempre hem estat amants de les faules i dels contes i per això recorrem a aquest tipus d'analogies de la mateixa manera que anomenem "el procés" al "dallonses", vull dir al moviment per la independència. Estat propi, independència, sobirania, estat català, república catalana...es resumeixen en "el procés".

Algú que ens mirés de lluny, amb esperit científic, tindria la seva llibreta plena d'anotacions aparentment contradictòries: parlamentaris independentistes retraient al govern espanyol que la seva actitud crea més independentistes; criptó-botiflers fent por al govern espanyol amb la "daixonses" amb majúscules, és a dir la DUI; els més formals exclamant-se de la manca de diàleg i declarant-se pactistes i redactant el tractat de rendició a canvi de no res; els espantadissos gemegant amb l'ànsia que arribi una oferta de Madrid que ens faci posar seny i retorni una tranquil·litat que mai ha deixat d’existir, mal que els pesi.

Diàleg? Tornant a l'exemple de les parelles malavingudes, el diàleg de Madrid em fa pensar en la separació d'un company de feina. M'explicava aquest company que un dia al vespre, sol a casa, acabat d’arribar de la feina es va posar una camiseta, pantalons curts i xancletes; es va fer una truita de 2 ous que va posar al mig d'un llonguet ben sucat amb

tomàquet i amanit amb oli i, quan anava a fer la primera queixalada, ensumant la flaire untuosa de la truita i del pa, ben assegut vora el balcó va arribar la seva parella i li va dir "hem de parlar". La frase va estroncar la salivera i la queixalada i al nano només se li va escapar un "aaara?" tan decebut i decebedor que va dur la conversa pel pedregar i que va acabar, conjugalment parlant, com el rosari de l'Aurora.

Per això, ara que fa 6 mesos de la Via Catalana i de l’extraordinari discurs del President Mas a Madrid; que el Govern està començant a definir les estructures d’Estat; que el govern espanyol, amb l’assentiment dels partits de l’oposició, manté la posició autista que la consulta és impossible; que tot i ser tan impossible, la data està fixada pel 9 de novembre de 2014; que els federalistes i partidaris de la tercera via cauen en l’abisme del descrèdit i el ridícul; que l’Europa política ens deixa fer; que la majoria social a favor de la consulta s’eixampla i que només els demòcrates dubtosos es posicionen a favor de la unitat amb Espanya; després de tot el que es veu, es diu i es publica, no em puc imaginar que el President Mas respongui altre cosa que “aaara?” si es donés el cas que Don Mariano Rajoy li digués “Artur, hem de parlar”.