Catalunya no és Crimea (ni un aeròlit).

Des de sempre he sentit a dir que les comparacions són de mal fer però tot i així, ens entestem a fer-ne contínuament. comparar és posar exemples i en principi hauria d'ajudar a entendre problemes i situacions. El "procés" no està exempt d'aquesta situació i es van fent comparacions entre el que avui vivim a Catalunya i situacions que s'han viscut a altres indrets del món.

 Afortunadament fa temps que no se sent la comparació amb el que va passar als Balcans als anys 90 del segle passat. Avui, cap dels nous estats que varen sorgir de la desintegració de Iugoslàvia, faria possiblement marxa enrere. Tot i el preu massa elevat que varen pagar. Vist en perspectiva els serbis es deuen fer creus de les barbaritats que varen fer i provocar i segur que haurien preferit mil milions de vegades haver votat.

 Una comparació efímera va ser la del Sudan del Sud. Potser per alguns no és obvi però Catalunya és, encara que per via interposada, dins de la Unió Europea, té un passat i present industrial brillant i un futur econòmic inqüestionable si es raona des de la serenitat. No hi ha conflictivitat ètnica ni social ni religiosa. Només que la voluntat de milions de catalans i catalanes ha confluït en el desig de decidir el nostre futur col·lectiu per nosaltres mateixos. Ves quines idees ens passen pel magí.

La més sovintejada és la comparació amb Escòcia. Al principi va ser com una alenada per aquells que no s'acabaven de creure que tot plegat fos seriós i que pogués acabar bé. Ara, serveix més per enfrontar l'actitud dels governs espanyol i britànic que no per altra cosa, donat que les enquestes pronostiquen una victòria clara de l'independentisme català mentre que l'escocès continua en la incertesa.



www.webxprs.com

Les darreres setmanes s'han incorporat dues noves candidatures a ser el mirall de Catalunya. El ministre Margallo n'ha deixat anar una de grossa dient que la Catalunya independent estarà condemnada a vagarejar per l'espai pels segles dels segles, sense cap reconeixement, com si es tractés
d'uns llimbs interestel·lars, d’un asteroide que es faci visible per Sant Llorenç (si podem ho canviaríem per l'Onze de Setembre) o com un d'aquells misteriosos aeròlits que fa anys queien del cel de forma inusitada. Tan patètic que fins el President Mas, cada cop més segur liderant el camí cap a  la independència, ja n'ha fet riota avui mateix. Passem pàgina fins la propera "margallada" (no confondre amb les cèlebres "maragallades" que avui veiem entranyables).

 L'altra és la comparació amb Crimea. La península al sud d'Ucraïna que gaudia d'una certa autonomia i que va ser cedida per Stalin fa uns 60 anys al govern de l'aleshores república soviètica d'Ucraïna, mentre deportava milers de tàtars, musulmans autòctons a l’altra banda de l’URSS. A ran del moviment pro-democràtic i pro-europeu de la plaça Maidan que va fer caure el govern corrupte i pro-rus de Iukànovitx, Rússia va iniciar una vertadera "invasió subtil" de Crimea. Milers de soldats sense insígnies varen envoltar les casernes de l'exèrcit ucraïnès; el Parlament de Crimea va fer passes accelerades declarant primer la seva tornada a la mare Rússia, després la independència i finalment proclamant un referèndum que té lloc avui, batent un rècord mundial de estatus sobirans, preparació electoral i, sospito, sense respectar cap termini legal raonable.

 Que jo sàpiga, el referèndum del 9 de Novembre, no el plantegem amb cap mena de coacció violenta, ni tenim tancs per treure als carrers, ni tampoc està previst que la Brimo surti al carrer per  apuntar els vianants amb les seves armes.

 I és que el que està vivint Catalunya és difícilment comparable. Ens mereixem viure-ho com un moment únic de la nostra Història. Pacíficament i democràticament arribarem a la independència perquè la nostra voluntat és absolutament ferma.

 Catalunya no és Bòsnia, ni Escòcia, ni Sudan del Sud, ni Crimea. ni un aeròlit.