Informe d'un talp sobre la V.

A la atención de Don Miguel, Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.

Hola Jefe!

Aquí va el meu informe sobre la infame manifestació separatista del dia 11 de setembre. Jo crec que hi ha material per un parell de dotzenes de querelles. I aquest cop fonamentades perquè tinc fotos! Ja no caldrà que retallem diaris com quan anàvem a escola. Ai aquelles Escuelas Nacionales... quin enyorament.

UI, ara m’adono que estic escrivint en català. Bé, segur que això ajuda que els programes de contra-encriptació de l’ANC no ens descobreixen.

Vaig al gra...que fa estona que una senyora gran em mira i em fa por que sospiti. Per dissimular he

entrat en un bar, ben embolicat amb una estrellada, amb una barretina al cap i quan m’he assegut he cridat ben fort: “nano, carda’m una ratafia al got que carda una calor que escorxaré la guilla”. Han posat una cara molt estranya però ha colat perquè m’han portat la beguda ràpidament i fins i tot els de les taules del costat m’han deixat espai lliure. O sigui que ara ja ningú pot espiar què escric.

Males notícies, Jefe. Estan per tot arreu! Són com un pop terrorífic amb milers de tentacles. Només que molt més subtils...perquè només amb sibil·lina subtilesa de la més pèrfida s’entén que a Olot sol hagin omplert 30 autocars. I si és cert el que em diuen els altres col·legues, cap a 2000 a tot el Nordeste. Ha...i no s’aturen davant res, tenen a tothom ben fitxat i collat. Per inscriure’m em varen demanar  el nom i el cognom, DNI i a més el número de mòbil i l’adreça de mail. Segons deien per poder anar enviant instruccions i informacions.. Aquí quasi que em pillen perquè com que estava discret vaig estar a punt de donar-los el meu de veritat. Però una veueta interior (si, a vegades sento veus) em va dir que una_grande_libre@terra.es potser seria sospitós per aquesta colla de separatistes i, encara que aquella senyora que aparentava 60 anys (molt ben portats això si) que agafava les dades era aparentment afable i inofensiva, els herois d’España no podem estar mai segurs i no ens podem refiar ni estar segurs que no fos una iaia ninja de l’ANC. Per això, els vaig donar un mail i un número de mòbil  falsos. De pas així m’asseguro que quan tinguem la llista completa i de veritat per passar comptes , no em confondran amb un d’ells; que ja se sap que els nostres quan s’hi posen,.tendeixen a fer cau i net “por si acaso”.

Buenu, el dia 11 amb una camiseta vermella (almenys s’assemblava a la de la Roja nacional...tot i que a nosaltres això dels rojos sempre ens ha fet una mica d’angúnia) vaig travessar la ciutat fins l’estació de busos. Per relaxar-me, anava xiulant el Virolai ben fluixet. Per ells una cançó catalana gens sospitosa i per nosaltres, l’himne del Terç de Nostra Sra de Montserrat. Ben pensat, eh? Cobertura total.

A l’estació el caos era total. Trobar quin era l’autobús era un problema enorme. Jo, com a mínim, vaig tardar 30 segons. Pot semblar poc, però envoltat d’aquella gentada groga i vermella..se’m varen fer eterns. Tothom em saludava i jo patia però ningú no em va dir res, ni es va estranyar. Els més agosarats em deien “benvingut. A quin autocar vas?” i jo res...els ensenyava el resguard i cap a lloc. Fins i tot la policia ajudava. Un escàndol! Caldràdemanar responsabilitats.

Almenys quan vaig pujar vaig poder respirar una mica. Aviat però, ens varen repartir instruccions: què fer si algú provocava (hehehe..si sabessin que el provocador només era jo) i com trobar a l’autobús per tornar a casa. El viatge va ser tens: a la ràdio només parlaven del mateix i quasi cap esment al gran acte patriòtic de Tarragona. Com m’hauria agradat anar-hi...sort que ja hi va anar en Nacho de PxC i ens ho explicarà. Quina enveja!

Quan vàrem arribar a Barcelona, tots els separatistes varen fer això: separar-se, si bé era per anar a dinar. Bé, no puc afirmar que l’ANC donés un bocata a tothom com ens pensàvem. Jo no havia dut res pensant que menjaria de gorra i sort en vaig tenir d’un kebab que estava obert perquè la resta de llocs estaven plens de gent que anava a la uve.

De totes maneres jo crec que dins de l’autocar i per un sofisticat sistema connectat a l’aire condicionat ens devien administrar una droga perquè a les 4 en punt, tal com ens havien dit,

tothom va anar desfilant cap el seu tram. Jo al darrere, procurava crear el caos i em posava amb la meva camiseta vermella al mig dels grocs, tot dissimulant. Però ells reien i em senyalaven el lloc correcte. Aquí hauria pensat que hi havia molts més infiltrats perquè tothom es bellugava. Però una  mena de comissaris polítics abillats amb armilles verdes i disfressats amb cares amables (com fèiem nosaltres als bons temps per fer cantar els separatistess amb el joc del poli bueno) ens anaven resituant. Un fins i tot em va posar la mà al colze per acompanayar-me! Agressió!!

Malgrat la calor que feia, els separatistes semblaven passar-s’ho bé en aquella mena d’aquelarre: saltaven, cantaven , picaven de mans...saludaven els helicòpters aixecant els dits en forma de uve...una orgia independentista. Ara, tenia alguna cosa hipnòtica; fins i tot jo vaig deixar-me arrossegar uns moments i vaig començar a cridar “boti, boti, boti...” fins que la gent rient em va dir “no, company, no...”.

Em vaig esquitllar endavant, provocant el caos entre els grocs, infiltrant.me amb la camiseta vermella fins al capdavant on hi havia uns castellers, gran tradició íbera, quan varen anunciar que venia una “giga-onada”. Al cap d’uns segons

“oooooooh” tothom aixecava els braços a ritme. Això ho hem de provar nosaltres! Bé, quan siguem més, si de cas. Llàstima que quan fèiem les concentracions al Palacio de Oriente, aclamant el Caudillo, no se’ns hagués acudit.

Aviat em vaig adonar de dues coses cabdals. Els separatistes tenen aliats poderosos: la Xina comunista, repartia banderes separatistes, les famoses estrellades. I els separatistes els feien donatius, segurament per crear “bressoles” a Shangai o alguna altra maldat, que aquests són capaços de tot.

I l’altra és que han fet trampes! Ha...els vaig ben clissar: les obres de la Diagonal han fet que quedés més estreta i així han semblat que eren més.

També puc desmentir el mite sobre l’organització. Res de disciplinades coreografies nord-coreanes com diu l’Herrera de la ràdio. Allà cadascú cantava el que volia i quan volia. I si tenia encert, la resta s’hi afegia. Tampoc ningú sabia cap on havia de mirar per la foto. Jo, perquè no em reco

 
neguessin, em vaig posar d’esquenes i així només em veuran el clatell. Res, molt millors els nostres Coros y Danzas, on vas a parar!

 

Ah, i de seguida se’n varen cansar. Un cop la foto va ser feta i varen començar els parlaments, els separatistes varen començar a desfilar desorganitzadament a la cerca d’un bar on fer una cervesa i un pipí, per aquest ordre o per ordre invers, que això depèn de cadascú. Nosaltres aguantem fins que els nostres jerifaltes han acabat de fer les arengues. I si se’ns fan llargues ens aguantem, que per això tenim un servei d’ordre com cal, i no com ells que deien “vosaltres mateixos nois; i moltes gràcies. Aneu si voleu que igualment des d’aquí no se sent res”. Jo vaig aprofitar per fer un parell de Soberanos i me’n vaig anar cap on suposava que era l’autocar, tot xiulant una barreja del Virolai i el Himno del Legionario. Efecte sinèrgic de la calor i els Soberanos. Estava segur d’haver arribat on l’autocar havia aparcat a l’arribada a Barcelona però allà no hi havia autocars. Separatistes si que n’hi havia...devien ser del veïnat i se n’anaven a casa a peu somrient com catatònics sens dubte pel perllonagt efecte de la droga hipnòtica escampada des dels helicòpters.

Al cap d’una estona d’esperar i quan ja ensalivava un altre Soberano, una senyora amb camiseta groga em va cridar pel nom. Quasi caic a terra de l’esglai però resulta que feia estona que em buscaven perquè havien canviat el lloc de trobada i no m’havien pogut avisar. Això va ser degut a la meva estratègia de donar el número de mòbil fals. La rebuda a l’autocar va ser un xic freda perquè vaig ser l’últim i aquella pandilla ja tenien ganes de marxar. Tant repetir “tenim pressa” que noi, en tenen per tot! Fins per tornar cap a cada

Un altre cop la ràdio separatista donant informacions de la uve..jo, vist el que havia vist, estava a punt de donar per bona la xifra de 1,8 milions però sort que l’Alícia i la Llanos ho varen desmentir. Home..a veure si aquelles dues, que són unes senyorasses diran mentides!

Buenu Jefe, resumiendo que es gerundio: aquests separatistes són molt perillosos. Molta rialleta però com no anem al tanto i ojo avizor, cada cop seran més i al final potser sí que faran un órdago. Jo no he vist que tinguessin armes però segur que alguna n’han de tenir perquè si no de què anirien tots a fer la uve sense escarafalls, com si anessin d’excursió i sense bocata pagat, ni que sigui de catalana? Si els volem vèncer cal repetir les consignes: aliats amb la Xina comunista, enganyats per un mantra fals separatista, han fet trampes (posant lones... Alicia ets una genia!) i eren quatre gats!. Com sabem prou bé: només cal repetir-ho prou vegades perquè les bones persones s’ho creguin. Tot i que una veu (altre cop les veus!) em diu que potser hem fet tard. Sort que nosaltres no ens deixem enganyar per paparrutxades democràtiques perquè ens ben fotrien!.

Pues res, ens veiem i ens prenem uns Soberanos mentre en Nacho ens explica com va anar a la Imperial Tarraco.

A sus órdenes y Arriba España

Firmado: El topo olotense.