Més enllà del convenciment

Falta molt poc pel 27S. A molts ens semblava impossible poder arribar fins aquí en un termini tan curt (i que consti que jo vinc del que s’anomenava “independentisme exprés”)  i quan girem el cap enrere i veiem el camí que s’ha recorregut, els esculls que s’han superat  i també les eines que han quedat pel camí, queda ben clar que no ha estat senzill.

No ha estat senzill que CDC deixés l’autonomisme i que es deslliurés d’aquella pedra a la sabata anomenada UDC.  

No ha estat senzill que ERC deixés de banda els recels que pugui tenir, ni la seva natural ambició de governar.

No ha estat senzill que la CUP hagi decidit anar endavant amb la seva línia que, agradarà més o menys, és coherent des de fa temps .

No ha estat senzill que personalitats independents (i independentistes) del país hagin trencat la tradicional tebior neutral per anar a llistes que proclamaran la independència de Catalunya. Guardiola, Cardús, Llach..i també Baños i Delgado. Persones que ens deixen bocabadats amb el que fan i que avui ens els sentim encara més propers.

No ha estat senzill que la majoria de catalans que volem la independència del país haguem abandonat el discurs simplement antiespanyolista i haguem adoptat el de la independència com a oportunitat per construir un país millor.

Perquè mai no es senzill deixar de mirar enrere i mirar endavant. Coneixem el passat i encara que no ens agradi és la nostra zona de comfort: sabem quin pa s’hi dóna i sabem o imaginem com podem respondre-hi. La independència obre noves possibilitats i això normalment fa més ànsia.

Però ha arribat el moment. El moment que els partits han arribat a un acord, que la majoria de catalans que volem la independència avalem una de les dues opcions que es presentaran per proclamar la independència. Un moment històric que no podem entelar amb dubtes procedimentals o amb escarafalls puristes.

Per això quan em pregunten si ho veig clar, responc: No és que ho vegi clar sinó que n’estic convençut. Guanyarem!