CDC ha mutat en PDC

Avui CDC ha mutat en el Partit Demòcrata Català. De moment, i a falta de veure com aquest mes de juliol acaba d’evolucionar aquesta mutació amb les eleccions de la directiva, em sembla un pas més en la reconfiguració del sistema de partits catalans.

Ja s’ha anat parlant de com ha estat de letal el procés per algunes formacions polítiques: el trencament primer de CDC i UDC, i la partició d’aquests en dos trossets més: UDC i Demòcrates de Catalunya.

Al PSC varen ser els primers de tenir trencadisses: Ernest Maragall va ser el primer de sortir-ne i formar NEC (Nova Esquerra Catalana) un partit més interessant per la onomatopèia que res més i que va acabar confluint en MES (Moviment d’Esquerres) juntament amb Marina Geli et alter. També hi va haver l’escissió dels Avancem, el 2012.

Totes aquests esqueixos sobiranistes del PSC han acabat anant a la casa mare del centre-esquerra català: ERC.

Tot i que la refundació de CDC apareix com una necessitat impulsada per diferents factors (renovar lideratges, redimir pecats passats, redefinir-se ideològicament després del divorci amb UDC...) el naixement del PDC vol aglutinar les diferents opcions de centre-dreta i concentrar en aquest nou partit (o, de moment, deixem-ho en noves sigles) totes les forces polítiques en aquest espai ideològic, amb l’adhesió excessivament entusiasta de Reagrupament. Encara que això suposi l’absorció o eliminació via homonímia de Demòcrates de Catalunya.

Entrem en un nou moment polític que ja pensa en la post-independència: la força centrífuga de l’inici del procés s’inverteix i comença a ser centrípeta per començar a definir el nou espai polític majoritari a Catalunya. Els dos grans partits centristes (ERC i PDC) es concentren pensant en la post-independència deixant fora de joc partits petits sobre-representats a les institucions.

A l’esquerra, la lluita encara continuarà entre CUP (que també els ha anat d’un pèl de no esberlar-se) i la troupe dels Comuns; amb un PSC que aguantarà fins el final abans de reconvertir-se, amb l’avantatge que el nom ( i l’Iceta) els aguantarà el canvi d’Estat.

A la dreta, el buit.­

Lluita de marrans

Aquest dimecres passat el President Mas va anunciar que el 27 de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Després d’un trist i lamentable, però afortunadament prou curt, període de guerra freda entre CDC i ERC pel com i el quan.

Una guerra que deixava bocabadats i amb l’ai al cor a milers de catalans que ja assajaven els “ai, ai, ai”,  els “ja es veia a venir” i el famós “amb mi que no hi comptin mai més!” que sempre sol anar acompanyat de gestos d’indignació i d’un gotet de ratafia pel disgust.

Entremig, l’ANC i Òmnium tibaven per assolir un acord ràpid que portés a unes eleccions amb la mateixa celeritat per aprofitar l’embranzida del 9N; els lerrouxistes de Podemos, com el borró que sempre apareix per més que escombris, agafaven com a propi el mantra unionista sobre el que realment importa a la gent, que mai de la vida no serà la independència, i començaven a escampar frases buides sobre la “casta”  amb una arrogància impròpia de qui diu treballar de dalt a baix.

Els altres unionistes més clàssics, PSOE, PP, C’s, es fregaven les mans veient la lluita de marrans en la qual no semblava que hi hagués d’haver cap guanyador.

I, finalment, va haver-hi anunci d’acord.

Personalment, vaig quedar lluny de l’eufòria. Lluny fins i tot de l’alleujament. El 27 de setembre em sembla excessivament lluny i em queda la sensació que aquests darrers mesos ha imperat una certa inoperància de cara a assolir l’objectiu que CDC i ERC diuen voler assolir.

Toca ser optimista i ho provo amb èxit relatiu. En 8 mesos tindrem temps de convèncer indecisos  que donin la majoria definitiva; al maig consolidarem majories independentistes als ajuntaments de Catalunya i bandejarem federalistes i unionistes dels governs municipals; CDC es refundarà i deixarà anar el llast que resta vots; Podemos s’ennuegarà amb la demagògia de baix a dalt; el PSC s’autodissoldrà; l’Alicia finalment complirà alguna cosa de les que promet i s’exiliarà a algun lloc exòtic com ara Palencia i no tothom que diu que votarà la CUP ho acabarà fent.

Dic que ho provo amb poc èxit perquè ERC ha estat molts mesos alimentant la desconfiança cap el President Mas avisant que s’arronsarà, tot i que em pregunto perquè hem de confiar més en un Junqueras que juga a veure-les venir, sense arriscar res que en el President que sens dubte està liderant el procés; perquè al cap i a la fi, el pacte diu poca cosa i al cap de 24 hores ja tornaven a aparèixer discussions sobre si DUI o referèndum; perquè el pacte s’hauria  d’estendre als municipis però el candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona ja ha expressat el seu “no fotem..no em foteu!”.

Però dono per bona la sensació de fer un pas endavant i dos enrere, sempre i quan aquests passos enrere siguin per agafar embranzida.

I em fa ser optimista sentir Rajoy dient avui que les eleccions plebiscitàries no existeixen i en Sánchez dient que Mas i Junqueras menteixen. L’enemic persisteix en la negació del conflicte i això és un avantatge que tenim i que ens cal aprofitar.

Ens en sortirem. Malgrat les adversitats i malgrat nosaltres mateixos.

Goodbye Spain

Pujolisme, game-over.

En el moment estratègicament més adequat, el president Pujol ha publicat una carta en la que reconeix que des de fa 34 anys ha tingut un raconet de 4 milions d’euros a Andorra, herència del seu pare que ja els hi tenia. Reconeix que en 34 anys no ha trobat el moment de regularitzar la situació i no ha aprofitat les diverses oportunitats fiscalment afavoridores que hauria pogut tenir.

Al president Pujol ja fa anys que li van al darrere per una raó o altra, pròpia o pels fills, i sembla que hem arribat al game-over. I la quantitat relativament modesta (si la comparem amb les que altre

www.jordipujol.cat

s polítics han aconseguit per mètodes molt més il·lícits que l’herència del pare) no amaga el simbolisme del fet.

Aquest ha de ser el punt d’inflexió que marqui a CDC el final del catalanisme autonomista, que estripi els darrers recels cap a l’independentisme i que reforci el lideratge del President Mas per dur la pàtria a la independència.

El president Pujol sempre ha estat reticent a proclamar-se nítidament i clarament a favor de la independència; els valors que proclama, de resistència, tenacitat, paciència i treball són part d’una estratègia perdedora; són creure que algun dia pot passar un miracle a Espanya que faci que es giri la truita a favor nostre. Això no passarà mai i els independentistes ho sabem. (veure, http://el-led-vermell.blogspot.com/2012/05/2014-una-commemoracio-diferent-no-ho.html)

Constantment estem creuant Rubicons de consciència: cultural, lingüística, econòmica, social...fins arribar al convenciment que el procés no té aturador. Tant se val qui es quedi pel camí.

L’afer del president Pujol no deixarà de ser una anècdota, o millor dit, un exemple d’allò que en una Catalunya lliure, radicalment democràtica no hauria de passar. La certificació de la necessitat de bastir un sistema polític nou.

El president Pujol tenia avui més caràcter de llast que de motor. Lliure d’aquest llast i, mica en mica, també lliure del de Duran i Lleida, el President Mas tindrà les mans més fortes per governar el timó cap al 9 de Novembre.

Ferms i decidits que el 9N2014 és a tocar.