Taipei (4). Temples i souvenirs.

Darrer dia a Taipei. Com que era dissabte un violinista amenitzava l’esmorzar però per bé que ho eés, l’instint de turista s’imposava: calia planificar el dia amb molta cura perquè a les 12 calia deixar l’habitació i a les 10 de la nit havia de ser a l’aeroport. A més encara no havia comprat cap record, i això seria un autèntic pecat que un turista no pot cometre.

Després de fer un bon esmorzar, cop de metro fins a Da’an i després una caminada fins el Mercat de Jade. Allà una altra petita decepció: allò que havia de ser el que el seu nom deia era una mena de mercat d’encants i bijuteria de plàstic, amb alguna parada de peces que semblaven artesanes però de jade, enlloc.

Vaig baixar fins la Torre 101 a peu, uns 45 minuts en línia recta per descobrir que la botiga d’artesania indígena taiwanesa on esperava trobar algun record bonic, havia desaparegut.

El dia no començava gaire bé però va empitjorar amb la pluja que començava a caure. Sort del paraigua que les amabilíssimes recepcionistes de l’hotel m’havien deixat.Davant la torre uns manifestants de la secta Falun Gong meditaven tot aguantant el ximxim.

Amb previsió de tempesta tot el dia, després de fer el check-in me’n vaig tornar a voltar carregat amb el paraigua que vaig carretejar tot el dia inútilment perquè va començar a fer sol i ja no es va ennuvolar més en tot el dia.

Vaig anar cap al Temple de Longshan. Aquest va ser, de lluny i potser perquè era dissabte, el temple
 
més concorregut dels que havia visitat. Allà les taules de les ofrenes eren més plenes que en cap altre i haurien quedat petites en un moment si no fos perquè amb la mateixa velocitat que els fidels les omplien amb queviures, altres n’omplien bosses i se’ls enduien. Gent necessitada? No en feien pas cara. Un misteri. En una de les taules d’ofrenes de la part de darrere del temple principal, algú havia ofrenat un meravellós ànec rostit sencer, ben dauradet. Qui se l’enduria? O el deixarien pels monjos?

Una de les gràcies del temple de Longshan són els enormes encensers daurats del pati amb unes figues malcarades que són, curiosament, occidentals. I és que abans d’anar a Taiwan a fer el turista, els europeus que fa segles passaven per allà només ho feien per fer negocis a les esqunes dels taiwanesos, que varen desenvolupar una certa tírria cap a aquells estrangers de nas gros.

Just al costat del temple de Longshan hi ha el barri de Bopiliao, un barri petitonet amb la gràcia de tenir una colla d’edificis de maó vermell d’estil japonès. Bé, excepte que siguis arquitecte tampoc no és per caure de cul.

Vagarejant per la zona sense gaire pressa i buscant el camí per anar a Ximending, vaig dinar tot caminant: una salsitxa de senglar, que per la
 
fortor devia ser mascle per menys d’un euro i un panet farcit de carn i ceba, deliciós que va col·laborar al meu guarniment de turista amb unes quantes llànties olioses. Vaig deixar passar la oportunitat d’entrar en un restaurant que tenia una enorme serp tancada dins un terrari com a reclam del menú i em vaig limitar a mirar-me-la al costat d’una iaia del veïnat que duia el nét a mirar aquesta serp i les altres que li feien companyia; i, al costat, les gàbies amb conills porquins i rates que, suposo, era per alimentar a les serps. Tot un exemple de cadena alimentària.

Quasi vaig ensopegar amb un altre temple taoista, el de Qinshan. És un temple petit i encaixat entre edificis; a diferència dels més grans es pot entrar a dins i anar pujant fins el tercer pis i estar a tocar dels sants taoistes i admirar els magnífics bigotis que llueixen. I unes celles que els arriben més avall de la sotabarba i que contribueixen a donar-los una fesomia ben poc amigable

 











Amb una calor angoixant, vaig arribar finalment a Ximendin. El barri de les botigues de moda, plenes de jovent que fins i tot feien cua al carrer per poder entrar dins d’algunes botigues i poder-s’hi moure amb comoditat. Ximendin és una àrea comercial, moderníssima, totalment de vianant, atapeïda de

jovent, amb un soroll incessant i, com arreu de Taipei, plena de paradetes de menjar essencialment local. Va ser el primer lloc on vaig tenir la sensació d’amuntegament humà i això que Taiwan és un dels països amb més alta densitat de població. Uns bon lloc per passejar i mercadejar si t’agraden les bagatel·les, els records tòpics o, en general, tot allò que agrada al jovent. I especialment els peluixos  perquè sembla que a  les taiwaneses els encanten els peluixos i és un bon detall regalar-ne a les xicotes, amigues, etc...

I d’aquí amb un altre cop de metro fins a Taiwan Handicraft, una enorme botiga de 3 pisos d'artesania taiwanesa on es poden comprar, o admirar, pintures, cal·ligrafies, joies, roba, etc...tot artesà, i molts fets per aborígens. Just abans d'arribar el soroll d'una enorme manifestació per defenar els drets dels funcionaris, tenia els carrers tallats. Milers de persones amb banderetes de Taiwan escoltaven les proclames que es proferien des de dalt d'un escenari. Vaig arribar al final de l'acte quan la majoria de gent ja tornava cap a casa i uns voluntaris anaven recollint totes les banderetes per evitar que anessin per terra.

Quasi finalment, fent-se fosc, vaig arribar al Huashan 1914 un parc amb antics edificis industrials avui reconvertits en restaurants, botigues, galeries d’art, etc. U´n lloc on hi ha l’avantguarda artística de Taipei. A la zona d’entrada un concert de música rock, i arreu ple de gent. Un dels locals tenia una cua de 200 metres per poder entrar; tafaner, vaig demanar a un grupet de nois i noies què era aquella cua i em varen respondre que feien cua per entrar perquè dins “es poden trobar...coses”. Vist el vist dies anteriors i que la cua era bàsicament de gent molt jove, va ser inevitable de pensar que les “coses” que es podien trobar allà dins havien de ser Pokémons.

Finalment, el darrer sopar en un restaurant recomanat per les noies de l’hotel per menjar dumplings i beef noodles per un total de 5 €.

Mort de cansament i amb els peus que no tiraven després d’aquests dies tan intensos, me’n vaig anar de Taiwan amb molt bones sensacions i content d’haver-m’hi pogut quedar uns dies, després de la feina. Content del que havia vist, sentit, après. Satisfet del que vaig poder tastar d’aquesta illa petita que volia conquerir el gegant de l’altra banda del mar; encuriosit per com és capaç de moure’s pel món sense haver declarat mai la independència i sent reconegut només per 26 estats, sense seient a l’ONU ni a cap organisme mundial però que en canvi és una potència tecnològica mundial i, dins d’Àsia, una potència econòmica.

Alguna cosa en podríem aprendre nosaltres, sempre tan porucs. Aquí deixo l’enllaç a una altra entrada on parlo de la situació política de Taiwan i proposo, per Catalunya, la via taiwanesa.