La ideologia

 Quan les enquestes demanen als catalans que es posicionin ideològicament en una escala que va de l’1 al 10, la majoria ho fa prop del 5. El mateix passa amb els ciutadans espanyols. És a dir, que tant catalans com espanyols ens definim, majoritàriament, com a centristes.

I els partits polítics, que d’això en saben molt, volen pescar els vots allà on hi ha la majoria de votants: al centre. Per això, els partits amb voluntat de governar proven d’allunyar-se de posicions extremistes i tenen com a objectiu principal que els votants percebin que són opcions més o menys de centre.

És una altra raó perquè els ciutadans facin servir aquella frase lapidària de “tots els partits són iguals”. I no els falta raó perquè si els partits d’esquerra i els de dreta volen trobar-se en el centre, aleshores què els fa diferents?.

Un exemple recent el tenim en la discussió Errejón-Iglesias: el primer demanava moderació en el missatge per no espantar els moderats que els podrien votar, mentre que el segon diu que cal radicalitzar el discurs per poder-se diferenciar de la resta de partits.

Els partits de sempre, PP i PSOE, venen d’una tradició segons la qual els cicles polítics els anirien posant o traient del govern cada 2 ó 3 legislatures aproximadament. Instal·lats en aquesta certesa, s’havien institucionalitzat en l’alternança de govern i pocs ensurts es podien esperar en el moment del

relleu. Havien, sobretot el PSOE, abandonat la ideologia per abraçar el centrisme sociològic i garantir la continuïtat de les polítiques que cada cop són menys estatals per ser més europees. La ideologia ha anat quedant pels mítings, pels discursos, les tertúlies i les declaracions.

Aquests darrers dies hem vist com una rebel·lió interna, cruel i virulenta, escapçava la secretaria general del PSOE fent culpable a Pedro Sánchez de diversos mals que les dades desmenteixen: ni volia fer concessions als independentistes catalans, ni ha fet la davallada més important del partit. Només se’l pot acusar amb raó de no haver facilitat la investidura de Mariano Rajoy, que sense fer res ja ha guanyat 9 mesos extra de permanència al govern en funcions.

El PSOE es troba collat per la incapacitat de sortir-se’n: Podemos els pren la ideologia per l’esquerra, unes terceres eleccions els garantirien uns altres resultats encara pitjors que els actuals, i abstenir-se en la investidura suposaria un repte per justificar la decisió davant dels afiliats, que veurien com el seu partit dóna la presidència del govern a un PP cada vegada més desfermadament i ideològicament ultramuntà perquè el PP no amaga la seva ideologia de partit.

Al final, com ja hem pogut sentir aquests dies, acabaran embolicant-se amb la bandera i tornarà a ser, com el PSC, aquell partit amb qui sempre es pot comptar per formar govern. Andalusia, Lleida, Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres, Olot... sempre ofereixen o accepten pactes de govern amb els rivals eterns o amb els nous contrincants. Perquè l’important és sobreviure als temps difícils  i no la ideologia ni la coherència. 

Article publicat el 5 d'octubre de 2016 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot