El bon turista es creu cegament les guies de viatge. Per això si la guia diu que per anar a l’oratori dels Màrtirs cal anar a l’estació de JIantan, perquè dubtar-ne encara que al mapa de l’estació no surti per enlloc i encara que un senyor taiwanès, veient-te estranger i perdut, s’ofereixi a ajudar-te? Al final, potser per treure’s el turista del damunt el bon senyor va dir que si, que caminant 15 minuts ja hi arribaria.
Al cap de 15 minuts veig un edifici que bé podria ser un oratori, un
temple, una pagoda...el meu objectiu. Pujo escales pel mig d’un parc i començo
a suar altre cop, m’acosto esbufegant a l’edifici i resulta ser el fastuós i
enorme Grand Hotel...desfent el camí vaig veure clar que el millor era agafar
un taxi perquè allò començava a assemblar-se massa a caminar per la Ronda de
Dalt.
Un cop ens vàrem entendre amb el taxista ensenyant-li la foto d’on volia
anar (ardits de turista; el viatger, abans ha fet un curs per aprendre xinés)
vàrem fer cap al Martyr’s Shrine. De fet, és un oratori commemoratiu dels
soldats taiwanesos morts en diferents guerres, majoritàriament a la Guerra
Civil Xinesa i no esperava res gaire emocionant, per això quan el vàrem trobar
tancat la decepció no va ser gaire gran i els renecs en veu baixa només varen
ser pel temps perdut intentant arribar-hi a peu.
Ara que ja dominava la comunicació amb el taxista, l’hi vaig ensenyar una
foto i vàrem girar cua cap al temple de Bao’an, el temple taoista més famós de
Taipei. El bon taxista em va deixar al davant d’una porta daurada i vermella i
em va assenyalar alternativament amb el dit la foto i la porta: havíem arribat.
Bé, la porta principal donava a un pati i allà em va sortir al pas un
senyor que em va donar un fulletó i em va assenyalar la porta principal.
Tan content estava de la meva sort de no trobar gairebé ningú que vaig
començar a sospitar que realment es tractés del temple correcte. La completa
diferència entre el que descrivia la guia i el que tenia al davant m’ho va
confirmar: estava al Temple de Confuci. Una confusió normal...
El temple és interessant, amb tot de sales explicant (fins i tot amb
ordinadors i jocs en 3D) en què es basa el confucianisme. Una mica confús tot plegat.
Sota un porxo, una senyora fa cal·ligrafia en unes cartolines vermelles. En
té un bon piló i quan m’hi atanso un senyor em dóna un paper on puc veure la
traducció a l’anglès dels textos. Em conviden a agafar-ne tants com vulgui però
només en prenc tres, que seran uns regals bonics i originals.
Després si que me’n vaig cap al Temple de Bao’an. Allà hi ha més gent i el
primer que em crida
Mirant de no empipar gaire, em vaig ben embadalir veient el tragí dels
fidels que després de resar davant el déu principal i de fer reverències amb
barretes d’encens, anaven de capelleta en capelleta
dels déus menors repetint el mateix ritual però una mica més apressat. De fet, es podria comparar a les esglésies catòliques, que estan presidides per un altar principal i al voltant n´hi ha tot un reguitzell dedicats a sants i verges. Ara que hi penso, en aquests temples hi havia més aviat poques deïtats femenines...Almenys tots els déus menors i sants duien uns bigotis força espectaculars.
Seguint amb les comparacions, vaig veure com un monjo beneïa una moto d’una
manera més sofisticada que quan a Olot es beneeixen per Sant Cristòfol: tot
recitant pregàries, el monjo va anar passant unes varetes d’encens per sobre el
vehicle ( una mica com el rector ruixa amb aigua beneïda), seguidament li va
llençar uns grapadets de sal i va iniciar la pregària llençant a terra uns
quants cops les peces de fusta i, finalment, va encendre una traca. Amb la
certesa que tota aquesta benedicció els guardaria de qualsevol mal, una parella
va pujar damunt la moto i va marxar ben cofoia i beneïda.
Un cop vist, vaig anar a fer una de les coses que m’agraden més i que a
Àsia és encara més fascinant: badar pels carrers. El meu objectiu era Dihua
Street, un carrer comercial. Per arribar-hi vaig baixar per Dalong Street, una
caminadeta de quasi 3 km. Curiosament molts edificis de Taipei tenen porxos
Vaig entrar en un mercat cobert i feia més nosa que servei però això si:
per uns minuts vaig ser l’atracció. Aquells placers haurien de parlar amb els
del mercat de la Boqueria...
Al final vaig arribar a Dihua Street. Un carrer llarg i no gaire ample, ple
i replè de botigues de tota
mena. A la vorera, sacs de bolets dessecats, de cebes, de cereals...; paneres de peixos i gambes minúscules, tot dessecat; moixames de sèpies i calamars penjaven de ganxos com aquí en pengen les llonganisses. Botigues de roba, estris de cuina, de te de tota mena, verdures, fruites...un bé de déu de tot. La barreja de botigues de disseny, teteries espectaculars on també es pot dinar´, contrasta amb d’altres de més tradicionals o directament ancorades mol anys enrere com la senyora que netejava peixos al carrer amb l’aigua d’una palangana o els pollastres plomats que penjaven al costat de les bicicletes.
I allà al mig el Temple d’Or, atapeït de tan petit com és i amb l’aparença
més de ser un mercat que una altra cosa.
Havent dinat, un cop de metro fins al Memorial de Chiang Kai Shek, CKS que
en diuen aquí. En CKS tenia certs `punts de coincidència amb Franco:
contemporanis, tots dos ostentaven el títol auto-atorgat de Generalíssim, tots
dos varen ser dictadors i els dos varen morir l’any 1975. En canvi Franco va
guanyar la Guerra Civil i la seva mort va donar pas a la democràcia, mentre que
CKS la va perdre i la dictadura a Taiwan es va mantenir uns quants anys després
de mort.
El Memorial presideix una esplanada enorme que s’obre entre el Teatre
Nacional i l’Auditori Nacional, dos edificis que semblen bessons. Després de pujar 88 escalons (l’edat de CKS quan va palmar) hi ha un hall amb una enorme estàtua del dictador. Dos soldats fan guàrdia immòbils al seu costat. Pels fans d’aquestes coses, cada hora hi ha un relleu de la guàrdia que funciona amb la mateixa pompa ridícula de tots. I és que això només saben fer-ho bé els anglesos.
Des de dalt, es veia una cara gegant d’en Doraemon feta amb molinets de
vent de coloraines. Això si que era descontextualitzar la memòria d’un
dictador! A la oriental i sense gaires manies.
Va començar a ploure i, sense paraigües, no vaig tenir excusa per marxar.
Dins el Memorial, una enorme exposició dedicada a la vida de CKS, molt
concorreguda pel que semblaven turistes vinguts de la Xina continental que
m’hauria agradat saber si el veien com un heroi o com un enemic. O com una
relíquia del passat.
Com passa sempre que plou, els que venen paraigües fan negoci i, com sol
passar amb els venedors xinesos de paraigües, t’enreden venent-te’n un que
només s’obre dos cops: a la botiga quan el proves i quan surts al carrer. Un
cop l’has plegat, ja no funciona mai més. Per això reien tant les noies de la
botiga del Memorial quan me’l varen vendre...
La pluja em va fer canviar de sabates, de roba i de plans. En comptes
d’anar a sopar al mercat nocturn de NIngxia vaig anar a l de Liaoning perquè
semblava prop de l’hotel. Semblava, perquè com que el turista fa servir mapes
sense escala, les apreciacions a vegades fallen. Va ser una bona caminada.
Comparat amb el de Shinin, aquest
Tots els rètols estaven només en xinès i al final vaig decidir sopar a
l’únic lloc on parlaven una mica d’anglès. Comportament de turista que va tenir
càstig de turista: sopar a preu europeu en un restaurant de carrer. Ara, la
veritat és que un cop allà vaig descobrir la gana 
furibunda que tenia després de caminar tot el dia i em vaig atipar com un lladre: mandonguilles de pop, gambes, tofu picant amb verdures i porc rostit. Abundant i boníssim, per 30 € un preu escandalosament . Però qualsevol protesta, allà... És el que li passa al bon turista, que quan s’adona que l’han esquilat ajup el cap i se’n va amb la promesa silenciosa de no tornar-hi mai més.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!