Segons el manual del bon turista (algun dia el publicaré) cal adaptar les activitats al temps que faci perquè fer-ho a l’inrevés és impossible. Vist que la previsió meteorològica assenyalava que aquest era l’únic dia amb baixa possibilitat de pluja, vaig decidir que ho havia d’aprofitar per sortir de Taipei i anar a fer una excursioneta cap als turons de Maokong.
Unes quantes estacions de metro fins al zoo de Taipei i un cop allà uns 300
metres fins la Gòndola de Maokong. Confesso que quan llegia que hi havia una
gòndola, m’imaginava una mena de vaixell
A l’estació de la gòndola hi havia molt poca gent però tot i així hi havia
una miqueta de cua perquè les noies que gestionaven la cua deixaven passar moltes
barquetes buides i tampoc es preocupaven d’encabir-hi les 6 persones que hi
caben assegudes sinó que respectaven els grupets dels que anaven junts o les
parelles. No entenia perquè en deixaven passar tantes fins que em vaig adonar
que algunes de les barquetes tenien el terra metàl·lic i altres el tenien
transparent. Eren aquestes les que les noies aprofitaven per fer pujar la gent.
A mi em va fer poca gràcia perquè això de veure passar els camps i els arbres
sota els meus peus em feia molta basarda. I hauria xisclat quan la barqueta
arribava a una torre o una estació i començava a fimbrejar...
En fi, el telefèric fa una mica més de 4 km de llarg i la durada del viatge
és d’aproximadament 30 interminables minuts.
Arribat a Maokong, es troben diversos senders per caminar. De fet, això i
les cases de te són, a banda del paisatge i la vista de Taipei a la llunyania, els principals atractius de Maokong. Fa anys,
Maokong era replè de camps de te i els caminets que feien servir els pagesos
que els conreaven s’han convertit en senders per recórrer aquells encontorns.
Alguns estan fins i tot empedrats perquè els japonesos, durant la ocupació de
l’illa, els aprofitaven per patrullar i comprovar que els pagesos feien bondat
i així, ben empedrats, no s’embrutaven les botes. Bé això últim m’ho faig jo.
Altres senders són escales de pedra que pugen i baixen els pendents
costeruts.
Jo en vaig fer dels 2. El primer, el sender de l’arbre de la càmfora, deien
que era el més popular. És empedrat i corre en part vora camps de te i en 20
minuts de camí planer porta fins al temple budista de Zhangshan. Quan hi vaig
arribar hi havia una cerimònia que,
Animat per la placidesa del camí vaig decidir anar a fer un te i un mos a
una de les cases de te més famoses de la zona. Allò que havia de trobar al cap
de 10 minuts em va costar més d’una hora perquè a la meva manifesta
incompetència per orientar-me s’hi afegia la manca de retolació que no fos en
xinès. Quan finalment vaig trobar el lloc, estava tancat.
Reculant vaig passar per un oratori budista al peu de la carretera i des
d’allà em varen cridar per oferir-me te d’una tetera enorme. Vaig acceptar i em
vaig asseure al costat d’un ciclista amb malles i casc que em servia el te i
insistia que mengés qualsevol cosa de les que hi havia damunt la taula. De set
ja en tenia perquè era el migdia i començava a fer una calor tirant a excessiva
i els 3 gots de te que em vaig prendre se’m varen posar de nassos; però de
gana, gens. Em vaig assegurar de com es pagava i em varen dir que no, que tot
era de franc com a signe d’hospitalitat. Quan vaig marxar i vaig dir adéu també
em varen convidar a dinar, amb un monjo i altra gent que hi havia. En aquesta
situació és quan es veu la diferència entre un viatger i un turista. El viatger
està feliç de compartir moments amb els indígenes i considera aquestes
oportunitats com una ocasió única per conèixer més la societat que visita,
aprendre costums, eixamplar coneixements, etc..; el turista, en canvi, calcula
si aturar-se el desviarà de la ruta programada i no podrà acabar el programa
previst pel dia. Jo vaig refusar amablement i vaig seguir el camí, que encara
em quedava molta feina aquell dia.
Naturalment, segur que va ser un error però em feia mandra
i molta vergonya. Tampoc no tenia gana (és l’únic avantatge que té el
jet-lag: em fa perdre la gana, o em fa tenir menys consciencia de la gana).
El meu pla era fer un recorregut circular que
semblava curt i senzillet, en el mapa. No vaig saber veure el desnivell ni, quan va ser l'hora, vaig tenir el seny de desdir-me'n o recular. Des del temple de Zhangshan vaig seguir el camí cap
a l'escola elemental de Zhisan. El camí va resultar ser una escala
Al cap d'una bona estona de baixar vaig arribar al capdavall de tot, a la famosa escola i vaig començar a enfilar
el camí tradicional del recol·lectors de te. Ha! Més escalons i encara més dretes. El camí feia uns 2 km, tot d'escalons. L’única manera de no desanimar-me
era fent broma i pensar que de tan pujar escales em quedaria un cul fort com el de la Kim Kardashian. Em
pensava que mai no arribaria altre cop a l'estació de la gòndola però tot té un
final i al final, xop de suor i cara-vermell com un perdigot, vaig fer el cim.
Al voltant de l'estació hi havia tot de
paradetes de menjar i una mena de mercat de menjar on podies anar a buscar
menjar i beure i després asseure't en qualsevol taula de per allà. Vaig fer un dinar rapidet
de noodles amb vedella i una sopa de peix. I de
tornada cap a la góndola on per sort ja hi havia cues separades pels que volien
un terra de vidre i els que ja ens anava bé, o millor, que no es veiés el que
teníem sota els peus.
Arribats a baix, metro fins Beitou i trenet fins Xin-Beitou. Xin-Beitou es una vila propera a
Taiwan que es famosa per les seves aigües termals. L'avinguda principal que
voreja el riu està plena a banda i banda d'hotels i altres establiments on es poden perdre banys termals. Sembla que el riu té una part de
corrent subterrània que entra en contacte amb algun focus geotèrmic (espero que no ho
llegeixi cap geòleg) que a banda de l’escalfor li
aporta un contingut de sofre que li dona color verdós o lletós segons el tipus de sulfur.
Seguint l’avinguda s’arriba a la Vall Termal
de Beitou que no és res més que un petit parc, la màxima atracció del qual és
una llacuna força gran amb aigua bullent. Tan calenta que per la superfície hi sura una capa de vapor
d’aigua. Curiosament allà em vaig trobar la parella de guiris que havien
viatjat al meu costat a l’avió. I és que el món és molt petit i Taiwan encara
més. Tan carinyosos com jo, ens vàrem fer els compliments sense ni aturar-nos. De fet, tota la nostra conversa a l’avió va ser al voltant de
demanar-me permís per sortir per anar al lavabo.
Havia llegit a la guia que hi ha havia un
establiment de banys on les piscines eren de pedra natural de la zona, que es caracteritza per ser una de les dues úniques
del món que conté traces de
radi natural. Ja ha de ser la bomba prendre banys d’aigua termal sulfúrica en banyeres
de pedra lleugerament radioactiva. La guia també
avisava que les instal·lacions eren un pèl antiquades. I de fet, de tant que ho devien ser, estava tancat i tot plegat semblava a punt
d’ensorrar-se.
Després del cansament i d’haver suat la
cansalada, em mereixia una opció glamourosa ja que la kriptonitica no va ser
possible. A l’hotel Sweet Me, a canvi de 18 €, un mini spa separat per sexes, tothom a l’enpel. Sauna, bany de vapor i 4
piscines a 19, 25, 35 i 40 ºC. El ritual oriental
dels banys té la seva gràcia i en faig un resum. A l’entrada del vestidor es
deixen les sabates i et donen dues tovalloles, una de gran i una de petita, de la mida d’un tovalló. La primera serveix per eixugar-se
un cop has acabat i la segona per col·locar-la discretament tapant la carn d’olla quan hom es mou pels anys de pèl a pèl. Un cop desvestits,
hi ha una primera zona amb un reguitzell de dutxes col·locades a menys d’un metre d’alçada i davant
de cadascuna hi ha un tamboret. A l’abast de la mà, sabó, xampú i una palangana. Tot això serveix
perquè els clients facin un bon net abans d’entrar dins la piscina. Un cop nets
i polits, cadascú fa la seva ruta: de fred a calent,
a l’inrevés o alternant. Silenciosament amb l’únic brogit de l’aigua quan hi
entra algú i el soroll dels esquitxos quan es ruixen amb les palanganes. Tothom
es mou en silenci i sense mirar a ningú.
Un cop en tens prou, el
mal de cames i el cansament ha desaparegut màgicament, altre cop dutxa i et pots servir de bastonets
de cotó per fer net de les orelles, colònia, crema
pel cos, etc. per sortir d’allà relaxat, tovet i
flairós com un nadó.
Llàstima que em vaig haver de posar la mateixa roba que duia abans...
El meu periple del dia va finalitzar al mercat
nocturn de Shilin. Difícil de descriure, és un dels mercats nocturns més
populars de Taipei. És un mercat que ocupa una colla de carrers i que està
obert fins les dotze de la nit. Cada porta, una botiga; i totes les voreres ocupades
per paradetes de menjar: crancs, botifarrots de senglar, tofu, ànec, peix,
calamars i sèpia dessecats, pollastre fregit, pastissets de tota mena, noodles,
dumplings...un ventall enorme de menjar que omple
l’aire de mil flaires.
Davant les parades més populars, cues llarguíssimes.
La gentada atapeeix els carrers però es pot circular fàcilment i la seguretat
és total.
En una punta del mercat s’alça un edifici de
dues plantes: el mercat pròpiament dit. A la primera
planta, es pot comprar roba i mil bagatel·les, joguines
pastissos de pinya amb forma de penis, , etc... i
també hi ha parades de tir : dards, amb arc, amb pistola d’aire comprimit; altres on es
juguen partides de mah jong contra els paradistes i
parades de pescar gambes! Si, en comptes de pescarà aneguets de plàstic allà es
pesquen gambes vives que neden dins uns canalets d’aigua. A canvi de pocs dòlars
taiwanesos et donen una canyeta de pescar amb un ham de 4 puntes i de
l’habilitat de cadascun en depèn la quantitat de
gambes que es poden pescar i després, menjar un cop te les han cuit.
Al pis de sota, un munt de restaurantets amb
menjar de tota mena. Heu d’imaginar una mena de pavelló polivalent d’aquests on es fan fires on cada
estand és una parada de menjar amb taules i cadires de plàstic, estovalles de
plàstic, coberts de plàstic i menjar..boníssim i baratíssim. Jo anava
amb la idea de menjar truita d’ostres i tofu pudent. I vaig ser servit. El bon turista nomes va a restaurants on pot entendre el menú o sigui que vaig descartar quasi la totalitat de possibilitats. La cuina era senzilla i a la vista: una garsala plena d’oli bullent per fregir i un parell de planxes per fer la resta. La propietària cuinava i atenia els clients occidentals és a dir, a mi.
La truita d’ostres es fa escampant un grapat
d’ostres damunt la planxa amb un get sec, un parell de cops d’espàtula de fusta per girar-les, mentre
amb l’altra mà es trenca un ou a sobre, es deixat a sobre les ostres i s’hi aboca una bona cullerada de midó dissolt
en aigua. Es barreja només una miqueta i ja està. El resultat, una truita
d’allò que en francès es diu baveuse , sobretot pel midó.
El tofu pudent és autodescriptiu: és un tofu
que fa una flaire semblant a la d’alguns formatges
que fan flaire de peus. Dels que jo conec, el Chaumes és el que s’hi assembla
més. Això i una cervesa per 6 €. La cervesa sol ja en
valia 3.
Tip i satisfet, mort i content, cap a l’hotel.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!