Votar amb el cap, amb el cor, amb els peus

Com el 2015, ha tornat el debat sobre les bondats de la llista única independentista per afrontar les eleccions autonòmiques imposades per l’Estat espanyol .

El debat ha estat més curt que fa dos anys perquè un dels partits principals va manifestar quasi des del primer moment la seva voluntat de presentar-se amb una llista pròpia. A partir d’aquí comença el debat sobre quina de les opcions ofereix més possibilitats de victòria.

En teoria política es diu que el vot té dos efectes: el mecànic i el psicològic. L’efecte mecànic està determinat pel sistema electoral,. En aquest cas, és matemàticament cert que a igual nombre de vots una candidatura unitària obté un major (no gaire més) número de diputats que si aquests vots estan dividits entre 3 candidatures. Per exemple, si el 27S els mateixos vots que varen obtenir JxSi i la CUP per separat, haguessin anat a una candidatura única aquesta hauria obtingut dos diputats més que els 72 que varen treure per separat: 1 per Barcelona a costa del PP; i un altre a Girona a costa de CSQP. Total 74 diputats, que incrementarien la majoria al Parlament però que no resulten una diferència aclaparadora.

L’efecte psicològic és el que acaba determinant el sentit del vot i es basa en la valoració que cadascun dels votants fa sobre les possibilitats d’èxit de les diferents candidatures.

Els defensors de la llista unitària argumenten que una sola candidatura encapçalada pel President Puigdemont, que incorporés els presos polítics catalans  i que tingués com a principal objectiu la implementació de la República Catalana, donaria un missatge d’unitat al món que, en cas de guanyar les eleccions també en vots, podria resultar decisiu. Aquells que insisteixen, per segona vegada, en caure en l’error de presentar aquestes eleccions com a plebiscitàries ho veuen com la prova definitiva de la voluntat dels catalans.

En canvi, es considera que la possibilitat de votar diferències candidatures independentistes elimina les possibles reticències que els votants més “expressius” puguin tenir pel fet que la candidatura unitària incorpori membres de partits tradicionalment rivals i ideològicament molt allunyats. Al mateix temps, al no tractar-se d’un “front independentista” votants no estrictament sobiranistes podrien optar per alguna de les opcions perquè s’hi sentin representats ideològicament.

Per dir-ho amb exemples, possiblement votants ideològicament molt fidels a la CUP podrien tenir reticències a votar una llista unitària amb el PdeCat; i a l’inrevés, igualment. En canvi, una llista de la CUP pot atraure votants no estrictament sobiranistes que es sentissin atrets per la possible implementació de polítiques d’esquerres; una llista d’ERC podria atraure també votants del centre-esquerra de l’òrbita del PSC i comuns. La zona ideològica del centre-dreta té més dificultats per créixer, però en teoria una llista del PdeCat podria atraure votants no estrictament sobiranistes que varen optar per l’abstenció el 27S.

Alguna pega hi ha d’haver en aquesta teoria: la pressió de l’independentisme dificultarà que cap de les 3 candidatures amagui la seva proposta per la República Catalana, si és que cap pretengués fer-ho.

Aleshores, els independentistes podem votar amb el cap o amb el cor però a qualsevol de les 3 llistes, esperant que després de les eleccions hi hagi acords que permetin reprendre el camí estroncat ara fa un mes, el 27 d’octubre.

I si perdem, només ens quedarà votar amb els peus i considerar, com el President Puigdemont, l’exili.

Article publicat el 23 de novembre de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Després de dues setmanes d’escriure l’article, l’estat espanyol ens va donant cada dia més raons per anar a votar. Mantenir a la presó el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents d’Òmnium Jordi Cuixart i el president dimitit de l’Assemblea Jordi Sànchez és una altra mostra de la cooperació necessària entre govern, fiscalia i Tribunal Suprem per a la repressió de l’independentisme. Els poders legislatiu, executiu i judicial que en un estat de dret haurien de mantenir-se separats i controlar-se per garantir els drets de la ciutadania s’han convertit en la Cooperativa del 155. El govern del PP que presumia que amb l’aplicació de l’article 155 es limitaria a restablir l’ordre constitucional, aprofita l’avantatge que li dóna la usurpació del poder polític a Catalunya per laminar les institucions catalanes i carregar-se alguns dels avenços que la Generalitat havia aconseguit: tancament de les delegacions a l’exterior i acomiadament del seu personal; amenaça de retornar les obres de Sixena, legalment comprades, a Espanya; amenaça sobre el sistema educatiu i els mitjans de comunicació públics catalans, etc..

Amb el panorama que ens esperaria si guanyessin els partits unionistes, sense cap mena de dubte que caldria votar amb els peus.

Ànims i derrotem-los primer a les urnes i després al carrer i arreu fins la independència.