Segur que si ens parlen de Córdoba, la majoria de nosaltres pensarem en la
ciutat andalusa famosa per la mesquita. Segur que si ens parlen de fer una
viatge a l’Argentina, la majoria de nosaltres no pensarem en Córdoba.
Jo m’incloc en aquesta majoria però les circumstàncies de la vida han fet
que tingués la oportunitat de viatjar fins a Córdoba, ciutat argentina i
capital de la província del mateix nom.
A cap català el sorprendrà que no hi hagi cap vol directe entre Barcelona i
Córdoba. Potser no tindria gaire sortida però com que mai hi ha vols directes
enlloc...
Després de 13 hores de vol fins Buenos Aires i un altre de poc més d’una
hora, emboirat per la son i el cansament vaig aterrar (bé, jo i tots els altres
passatgers) al minúscul aeroport de Córdoba. Sense pesos ni cap lloc per
canviar euros, un remis (taxista) em va cobrar 20 € per dur-me a l’hotel. Val a
dir, que el trajecte invers me’n va valer 12 al cap d’uns dies. Però bé, el
turista calcula sempre respecte el seu origen: a Europa un trajecte des de
qualsevol aeroport et pot costar més de 20 €.
Quan arribo a l’hotel després d’un viatge llarg en avió, el que em ve més
de gust és una dutxa llarga que em tregui la flaire de l’avió, una bona
afaitada que em torni l’aspecte habitual i canviar la roba arrugada i rebregada;
per això vaig estar tan feliç quan la recepcionista em va dir que fins les 2
del migdia (i eren les 10) no podia entrar a l’habitació i que no, no hi havia
cap habitació a punt perquè em pugués dutxar i canviar de roba. Molt feliç. Tant
que vaig estar a punt d’apel·lar al viatge des de la Madre Pàtria. Va ser només un momentet de feblesa.
Al cap de poca estona ja voltava amb la Júlia per la ciutat. El primer de
tot, un esmorzar en un cafè a tocar de la Plaza San Martín. Tots els cafès tenen
“promos” i “combos”, de manera que deu ser molt excèntric demanar la carta. Jo
havia esmorzat a les 3 del matí, just abans d’aterrar a Buenos Aires o sigui
que estava afamat però amb seny nomes vaig prendre un “jarro”, una “media luna”
i un “criollo”. És a dir un got de cafè amb llet, un croissanet i una mena de
panet petitó, semblant a pasta fullada.
Un tomb pel centre i una visita a la D2 (veure l’entrada anterior, sobre la
dictadura argentina) ràpida però impactant i finalment va arribar l’hora de
poder-me dutxar. Sembla mentida com canvia l’estat d’ànim una bona ensabonada
amb aigua calenta. Canvia tant que ja vaig estar a punt pel primer tast de
cuina argentina: una parrillada a “diente libre” a La Parrilla de Raúl. Pels
carnívors amb remordiments, una tragèdia: buffet d’amanides per trencar el glaç
i tot seguit el festival de carn. Mica en mica, ben cuita i al punt, amb una
crosteta cruixent i l’interior ben tendre: vacío,
entrama, costilla, morcilla, chorizo, cerdo a la cerveza..i chinchulines
(budells). Amb una ampolla de Malbec, vàrem quedar ben tips i satisfets fins
que el flaco (el cambrer, que era pràcticament bidimensional) ens va aclarir
que “diente libre” volia dir que
mentre demanéssim ens anirien portant carn. Calia amortitzar i encara vàrem fer
lloc a un altre tall de vació i costilla. El flaco, lluny de l’entusiasme,
em despistava amb els seus “bueeno” cada
cop que demanàvem alguna cosa. Es veu que allà cal interpretar-ho com un “d’acord”
o “molt bé” i està lluny de l’aire desmenjat que a mi em semblava percebre.
Una passejada llarguíssima per Córdoba va ajudar a pair la fartanega
carnívora. La Biblioteca de la Facultat de Dret; els voltants de la Plaza San
Martín; l’església dels Capuchinos (una mica pastitx); la Plaza España on a l’arquitecte
se li va escapar de posar una àliga franquista en un baix relleu; el Parque
Sarmiento, amb una piscina espectacular però buida perquè era la tardor i un
parc d’atraccions una mica decadent i tronat però que tenia la seva gràcia; el
Patio Olmos, un shopping que per extensió dóna nom a una de les zones més
transitades de Córdoba, creuament de les avingudes Vélez Sarsfield, Hipólito
Yrigiyen i el Bulevard San Juán, ple de bars de moda i jovent. El rovell de
l’ou.
Altres passejades ens varen dur cap a Güemes, el barri una mica més bohemi,
amb parades d’artesania ateses per hippies dels que ja no es veuen per aquí i
que mantenen la llegenda de l’aversió al xampú, parades d’objectes vintage amb
diferents graus d’atrotinament i botigues una mica més xic i força més cares,
bars dins de patis amb happy hour tot el vespre, mainada espellifada demanant
alguna moneda, i un aire general de relaxament al qual sens dubte que ajuda el
consum massiu de hierba mate. Allà unes cerveses, de litre, tot prenent la
fresca un pèl excessiva abans d’agafar gana per un sopar de mollejas (lletons) de vedella, provoletta i bife de chorizo a Las Chilcas, un restaurant força pijo amb
cambrers estil madrileny, vestits d’almirall i més antics que el restaurant, de
clientela fixa i taxis amb comissió. El menjar, de primera; i el Malbec, també.
Ens va rematar el dinar d’entrepà que havíem fet al Condorito.
O la passejada fins dalt de tot de l’avinguda 25 de Mayo, tot buscant el
restaurant Los de Villlalpando on tastaríem la cuina salteña: locro, humitas en chala i empanades que
varen deixar en un record llunyà la parrillada del primer dia. La tornada ens
va dur a la Biblioteca Vélez Sarsfield on sabíem que venien llibres a preu de
saldo i que vàrem trobar tancada. Just anàvem per marxar que va sortir un
senyor que ens va explicar que feien obres i estaven pintant, però que si
volíem entrar podíem fer-ho. Una altra mostra de l’amabilitat cordovesa. La
biblioteca tenia un aire caòtic, amb les lleixes mig tapades amb papers i els
llibres apilonats per tot arreu i amb els pintors voltant cap aquí i cap allà,
tot xiulant (per poder ser mestre pintor cal passar un examen de xiular, perquè
és imprescindible per pintar recte i no deixar marques enlloc). Un ambient
fascinant que vàrem arrodonir comprant uns quants llibres per cadascun. La
passejada va continuar fins travessar el riu pel Puente Sarmiento. Als murs de
contenció vora el riu, uns murals recorden la Guerra de les Malvines 
La resta de viatge ja està explicat a les altres entrades anteriors.
Recordar només dos altres àpats memorables. Un cabrit al forn que es podia
menjar amb cullera, de tendre que era, a un restaurant situat a la quinta forca
del centre i que es diu, com no podria ser d’altra manera, Los Cabritos. Hi
I encara me’n deixo alguns de més ”senzills” com les milaneses (carn
arrebossada), o els lomitos (uns entrepans de bistec amb tots els mateixos
condiments que un ianqui posaria en una hamburguesa: ou, beicon, salsa, enciam,
tomàquet...), o el matambre a la pizza, on la base de pa d’una pizza margarita
es substitueix per un bon tall de matambre... o un restaurant japonès on l'únic peix que hi havia era salmó...
Però l’endemà, després de voltar una miqueta per San Martín, Deán Funes i
els carrers del voltant ens vàrem regalar un dinar al República. Un restaurant
de cuina creativa, d’estil europeu, que passa per ser del milloret de la ciutat.
A l’àtic d’un hotel boutique, l’alegria de veure un “benvinguts” pintat a la
paret junta amb molts altres idiomes, al costat d’un chill-out al voltant d’una
piscina minúscula. El República té una dotzena mal comptada de taules ben
agençades i amb una col·lecció de vins de Mendoza que semblava força notable. L’ànima
em va caure als peus quan el cambrer ens va dir que al migdia no feien el menú
degustació que feia 3 dies que ensumava. El soroll de l’ànima, i alguna cosa
més, caient al terra i la meva cara de decepció devia commoure’ls i ens en
varen improvisar un que almenys ens va deixar fer un tastet de tots els plats
del menú del migdia, maridats amb una colla de vins.
I havent dinat, un taxi cap a l’aeroport amb un taxista que em va posar al
dia de la delinqüència cordovesa que jo ni havia flairat de lluny. Que llarg se’m
va fer el trajecte sentint-lo repetir un cop i altre com la nit abans l’havien
atracat a punta de pistola i li havien pres tot el que havia guanyat en 12
hores; i com al matí havia vist els atracadors al centre i havia baixat del
taxi i els havia atonyinat fins que havia arribat la policia; quants anys els
podrien caure per robatori a ma armada, possessió il·lícita d’armes, estafa (no
li havien pagat la carrera), etc, etc...sort que em costava tant d’entendre’l
que cada vegada semblava una història nova. I sort que no em varen explicar que
tot això podia passar el primer dia, potser m’hauria acollonit però crec que no
hauria perdut la gana.....
(algun foto més a instagram: @josepferres
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!