Finançament.

Aquests dies que els partits s’esbatussen entre ells dient que si tindrem el millor finançament o bé si és un acord il·legal, tinc ganes de dir-hi la meva. I tal i com les engalto, ho tinc claríssim: no és veritat que hi hagi un canvi de model. El model segueix essent el mateix: Espanya recapta els tributs a Catalunya i ens cedeix una part que es pacta amb el govern autonòmic. Continuem essent reus de les decisions d’Espanya i dels seus governants.
Aquestes discussions i ditirambes confirmen de forma pública i notòria allò que tanta gent diu: els polítics diuen mentides; perquè és impossible que una mateix fet pugui tenir lectures tan diferents. O no està clar de què parlem i aquí tindrien raó Paluzie et al. dient que enlloc no apareixen xifres concretes, o algú menteix i s’està posant en ridícul amb un tacticisme partidista; o molt pitjor: les dues coses alhora.
Jo el que voldria no és canviar de model sinó de paradigma: els diners generats a Catalunya, els impostos generats a Catalunya es queden íntegrament a Catalunya. I per això no necessitem model de finançament, ni concert econòmic; necessitem un estat propi. Fora d’aquí, és buscar tres peus al gat. I encara diré més, se me’n refum si disposaríem de més diners o de menys, però serien els nostres i seriem capaços d’administrar-los de forma eficaç.
Repeteixo: cal canviar de paradigma, no de model. I de pas, regenerem la classe política si us plau. I no anomenem política a les discussions patètiques sobre qui la fa més grossa.
Goodbye Spain.