Un "capde" a la Provença

Quants segons pots tardar a dir que si quan uns amics et proposen de passar un cap de setmana a la Provença? Si són més de cinc vol dir que alguna cosa passa dins el teu caparronet i que és millor que t’ho facis mirar.
La idea era anar a veure els camps d’espígol, que floreixen a principis de juliol i que prometien paisatges espectaculars quan es posen costat per costat de camps de blat ben ros o de vinyes verdíssimes que van fent cap a la verema.
Però hi ha més que això. Hi ha formatges de cabra (picodons), oli d’oliva, amanides, vi, sol, pobles petitons, carreteres vorejades dels plàtans napoleònics...i el record inesborrable dels llibres de Peter Mayle.
D’Olot a La Bégude de Mazenc són 4 hores justes si t’atures a fer un cafè a mig camí. Havíem trobat lloc a una gîte vora aquest poblet i hi vàrem arribar just poc abans de l’hora de sopar. Com és costum, vàrem compartir l’àpat amb altres hostes: un matrimoni belga “mixt”, ella flamenca i ell való. La conversa va anar fluint sense gaires entrebancs, tocant la política (ens semblava senzill que entenguessin l’independentisme català, essent ciutadans d’un país que sembla que d’un moment a l’altre ha de fer un pet com una aglà), restaurants (això d’haver anat un cop a sopar a “El Bulli” dóna per molt), i altres temes intranscendents.
La mestressa ens va oferir un aperitiu de torradetes amb tapenade acompanyat d’un gotet de vi de llimona. Tot seguit un plat d’amanida i una gran truita falsa de tòfona negra. Aviat vàrem entendre perquè l’anomenava falsa: en comptes de tòfona era feta amb olives negres. Una truita original i molt saborosa per bé que, per alguns dels comensals, excessivament baveuse.
Got rere got de vi negre el nostre amic belga ja s’anava destapant i tot rient ens alliçonava sobre el fet de les manifestacions a Brussel·les dient-nos que “els dilluns és el dia dels pagesos, el dimarts els dels industrials, els dimecres...”. Un petit gerro d’aigua freda que confirmava les nostres sospites sobre l’efecte que la manifestació dels 10Mil pogués haver tingut.
En fi, afortunadament la mestressa vetllava perquè no faltés teca ni vi a la taula i ens va portar una safata de tomàquets al forn amb herbes provençals i porc al forn “sense greix”.I mentre menjàvem provàvem d’alliçonar als dos belgues sobre perquè volem l’ independència del país mentre ells ens explicaven com era de difícil la convivència entre valons i flamencs al seu país i com no hi veien ni remei ni solució.
Compota casolana de préssec per postres i acabem amb formatge: uns petits i sensacionals picodons. Una de tendres i cremosos que vessaven pel plat i un d’extraordinari, fort que deixava la boca eixuta de saliva com paper assecant i demanava que es remullés amb un altre got de vi negre.
L’endemà, la mestressa ens va preparar una ruta per dos dies que quasi vàrem enllestir amb un i a quarts de deu ens posàvem en camí. Preneu si us plau un plànol de La Drôme. Punt de sortida: La Bégude-de-Mazenc.

Preneu una carretereta estil empordanès en direcció a Charols i després cap a Salettes. Prop d’un coll, el primer camp d’espígol. Ens aturem a fer fotos i flairar. El brunzit de les abelles és espectacular, com l’esclat del color lila en aquell turonet.





L'espígol conreat en mates d’ aproximadament un metre de diàmetre, deixant espai suficient entre les files per deixar passar les rodes de la màquina recol·lectadora ens sorprèn i ens fa contents, per sorpresa dels francesos que acostumats a veure-ho cada dia, mouen el cap en passar en la versió segle XXI del “estan bojos aquests romans”. De totes maneres un ciutadà creu que ens ha d’avisar que no podem collir-lo nosaltres l’espígol perquè és el modus vivendi de la gent d’allà. Coi...es deuen trobar amb gent de tot, pensem.



Resseguint la carretera en direcció altre cop al punt de sortida. Un altre camp d’espígol; encara més gran s’enfila pel turonet i ressegueix les ondulacions del terreny. Ens tornem a aturar i continuen els cops de cap dels francesos que circulen per la zona.




Arribem a Le Poet-Laval, un petit poble antiga seu d’un destacament de l’Ordre de l’Hospital i amb les corresponents runes de castell que donen peu a una conversa sobre quina mena de governants hi havia a l’Edat mitjana que marxaven del seu país durant set anys o més, per anar a emprendre lluites contra els sarraïns per conquerir Terra Santa, previ espoli dels seus vassalls. Vist des d’avui dia, el concepte és poc menys que marcià.


No ens en sabem estar de comparar el país amb l’Empordà i decidim que s’assembla molt a Sant Martí d’Empúries. Sense mar, clar. De totes maneres, molt més desert. Poca cosa a fer-hi amb la calor abrusadora de quarts de dotze del migdia.
Seguim camí cap a Dieulefit; un poble més gran amb comerços, artesans terrissaires i la inefable placeta amb plàtans davant l’església on un parell de restaurants ofereixen le menú du jour. Massa aviat per nosaltres seguim camí en direcció a La Paillette, una minúscula vila on dinem davant la terrible perspectiva que no hi hagi cap altra opció en força estona i on ens conformem amb un menú senzillet pres en combat cos a cos contra el sol que queia en picat sobre nostre i que només fent contorsions (uns més que d’altres) podíem evitar interposant les ombrel·les entre ell i la nostra taula.
Havent dinat enfilem el coll de Valousse i poc abans del cim...un immens camp d’espígol esclata amb els colors esmorteïts pel sol perpendicular que tot ho aplana.

He dit tot? No, un ciclista puja pedalada rere pedalada darrera nostre i ens avança mentre badem i, distretament, ens freguem un bri d’espígol pels braços i el coll per sentir només una estona més la seva flaire dolça.
A baix del coll, un riu baixa amb aigües blanquinoses i ens aturem un moment. El soroll de les cigales és eixordador. Les pobres també deuen passar calor i es ventallen amb les ales de forma frenètica. N’hi deu haver milers i entenem més clar que enlloc perquè són el símbol de la Provença.
Reprenem camí cap a Nyons, la vila més gran del recorregut que farem. Aquí trobarem els primers rètols en occità: els carrers tenen el nom en occità i en francès. El més punyent és que no tenen perquè ser traducció l’un de l’altre: així el “carrer de la font “ occità és la “rue Jean- Baptiste nosequè”. Una mostra del corró anihilador d’identitats que és França.
Hi arribem però fent una volta pel sud, passant per Buis-les-Baronnies i aturant-nos a Pierrelongue per fer una ullada a la roca esmolada que té una església al capdamunt com a major atractiu d’aquesta vila menuda i quieta. Quatre carrerons menen al capdamunt de l’esglesiola. Hi arribem però l’entrada de pagament per poder veure només la vista des d’allà dalt no ens sembla pas gaire atraient.
Arribem a Nyons, i un cop aparquem el cotxe fem una curta passejada i ens enfilem al turonet pel carrer dels petits forts, retolat en provençal i no puc evitar la brometa fàcil de fer una foto al rètol, vagament obscena.


Panoràmica de la vil·la i el soroll d’un casament al capdavall de tot. La xafogor ens empeny a fer una cerveseta a la Plaça Major on mirem passar la gent, esport mundialment reconegut i en el qual els olotins en som uns consumats i reconeguts especialistes. Aprofitem i comprem una ampolleta d’oli d’oliva amb alfàbrega a un preu astronòmic però que promet un plus d’alegria a les amanides vespertines.
En ruta de nou, trobem un imprevist en el poble emmurallat de Taulignan on passegem pels bonics racons i ens sorprenem de com de ben conservats estan els rentadors públics, coberts, amb una aigua fresquíssima i neta on submergim els braços i ens rentem la cara per refrescar-nos, ràpidament com si féssim una malifeta. Veiem que hi ha un museu de la seda, tancat a aquelles hores però que em va fer pensar si no seria aquella la vila de Lavilledieu on Alessandro Baricco ubica la part francesa de la trama de Seda. Seria magnífic que així fos
Poca estona de viatge i després d’una accidentada sessió de fotos que va acabar amb una fissura de costella, arribem a Grignan. Tenim la sort de que és la fira de les l’escriptura. La part antiga del poble és plena de paradetes de llibres d’ocasió, quaderns d’escriptura, plomes, etc...un munt de llocs on feia estona hi havia tallers d’escriptura, i un aire un pèl bohemi, un ambient relaxat de laissez-faire, ple de restaurants, atapeïts els més barats i buits els més sofisticats. Una altra passejada per anar agafant gana i ens enfilem cap al castell on corre un airet refrescant que ens refà una mica. Sortim del poble i en tombar...un camp espectacular d’espígol ens sorprèn. El color lila, la llum baixa i càlida i la presència del castell de Grignan al fons haurien de fer una foto fantàstica! Que només superaria la que no vàrem poder fer, amb el cementiri en primer terme.
Decidim sopar a St-Paul-Trois-Châteaux, que amb aquest nom sembla que promet. Quan hi arribem, són les nou tocades i el que hauria d’haver estat una fira animadíssima està a les darreries. Les paradetes van tancant però una banda de jazz á la française encara té esma de bufar un parell de peces impecables per nosaltres i un parell més d’espectadors. Una guingueta ofereix truites de tòfona negra (aquest cop autèntica) i paté de tòfona negra i ens diuen que el vi, però, l’anem a comprar a una altra parada de més avall. La falta de consens ens porta a un sopar molt més convencional al carrer just a tocar de l’església del poble; per acabar amb el mite que els francesos sopen a les vuit, no ens fan gens de mala cara quan hi arribem a quarts de deu.
La tornada fins a “la nostra casa” es fa una mica llarga, de nit, amb el cansament de tot el dia i la calor acumulada al cos.
L’endemà decidim anar tornant i desviar-nos cap a Coustellet per agafar una altra “route lavandière”. Coustellet el coneixíem d’una altra sortida dos anys endarrere quan hi vàrem visitar el seu Musée du Lavande; té l’encant que el diumenge hi fan un mercat esplèndid, amb formatges, embotis, olis, patés i embotits que podrien conformar un picnic d’autèntic luxe si no fos perquè la calor ho desaconsella totalment. Seguim via cap a Forcalquier on comptem dinar, travessant uns paisatges esplèndids de turonets arrodonits, amb corbes suaus, de cos de dona. I travessant avingudes amb plàtans centenaris a banda i banda, per l’ombra dels quals desfilaven les tropes napoleòniques allà el segle XIX.
A Forcalquier aquest diumenge hi havia una fira de brocanters; molt francesa. Els venedors dinen a la parada mateixa amb taules llargues amb tot de viandes que semblen aportacions dels mateixos comensals. A l’hora que arribem el seu àpat ja està ben endinsat i les cares vermelles i els ulls ja una mica tancats, fan que no ens parin gens d’atenció. O potser és que els seus ulls avesats a calcular el preu que els clients estaran disposats apagar ens hagin ja catalogat com a “turistes badocs”. Un dinar intranscendent en un restaurant vora el carrer principal ens dóna energies per tornar a la carretera en direcció a Cruis. La carretera cap aquest poblet sembla que ens meni on Nostre Senyor va perdre l’espardenya.

Un paisatge agrest, abrupte, desèrtic i a sobre amb la reserva de la benzina encesa. Finalment arribem a Cruis i ja de lluny divisem grans camps d’espígol que, un cop ens hi acostem veiem que alguns d’ells estan mg abandonats. Altres fan un goig d’espant. Nova sessió de fotos i encetem la tornada amoïnats per poder posar benzina.
I aquí comença una altra història. Totes les benzineres estaven tancades i funcionaven automàticament prèvia introducció de la visa en un lector. Sorprenentment cap de les nostres targetes de crèdit o dèbit acceptada. Un cop havíem posat totes les targetes del dret i de l’inrevés, a la viceversa i de través i havíem assajat dotzenes de vegades el “coup séc” amb què havíem de treure la targeta del lector, ens començàvem a desesperar. No sabíem com fer-ho quan va aparèixer el nostre salvador: un senyor de cap a 60 anys va accedir a deixar-nos la seva targeta per posar 50 € que li vàrem lliurar i va marxar tot seguit. Refiats que el bon senyor havia posat un límit a la càrrega, anàvem omplint i xerrant. De cop i volta em vaig adonar que ja havíem passat de 50 €, concretament 51,89 €. Quin greu que ens va saber haver “canat” uns pocs diners a un bon home que ens havia volgut ajudar.
Amb el banc hem mirat de trobar-lo i fer-l’hi un ingrés però no hi hagut manera: protecció de dades personals.
Un cap de setmana xulíssim una mica entelat per aquest fet.