Lou Reed al Portaferrada.

Aquest divendres vàrem anar al concert de Lou Reed i Laurie Anderson a Sant Feliu de Guíxols. He de reconèixer que sóc un seguidor diguem-ne tebi de Lou Reed i que desconec de forma absoluta el treball de Laurie Anderson. Però hi feia cap amb ganes de poder sentir un concert d’un dels mites del rock i amb la il·lusió de poder-lo sentir cantar “walking on the wild side” i la meva preferida ,“perfect day”. Les informacions prèvies ja avisaven que la cosa no aniria per aquí (un acte íntim..diàleg...) però no és pas tan fàcil desenganyar-me.
Abans d’entrar, fent un tomb vora el port vàrem poder copsar el públic. Majoritàriament eren arcohippies (o seria millor dir-ne gerontohippies), algun turista despistat (era el millor lloc per anar amb mainada?) i algun moderníssim amb ulleres de pasta i pentinat postmodern que eren potser els que podien estar més segurs del que el concert ens oferiria. “Entre mi” que diria la meva mare, somreia pensant que semblava una trobada d’antics deixebles de gurús indis, perquè molts dels assistents feien cara d’haver passat part de la dècada del seixantes o setantes meditant en algun poblet de la India.
Seiem (fila 3, un luxe) i l’escenari ja donava pista del que podria ser. Negre i bàsicament buit. L’espai central l’ocupen una cadira lilosa a la dreta amb alguna maquinota al davant (aggg, avui he sabut que es tractava de la metal music machine), uns teclats i portàtils al centre endarrerit i uns altres teclats a l’esquerra. Una mica més al fons, una filera de guitarres que prometia.
Entren els 3 músics, aplaudiments i sense cap mena de cerimònia Lou Reed se’n va a seure, li apropen una guitarra i...acords distorsionats on es reconeix una de les cançons de “Magic and loss”, l’únic CD que tinc d’ell ( i que només posava quan tenia ganes de deprimir-me, és a dir quasi mai, però que ara recuperaré). Entrem en un joc de distorsions una mica espès, amb Lou Reed fent indicacions al tècnic de so que apugi el volum del violí elèctric de Laurie Anderson.
Damunt l’escenari, una pantalla amb les traduccions (en català!!! Quina merda que em sorprengui,no?) de les lletres d’una bellesa trista i colpidora.
I finalment, la seva veu. Osti quina veu que té aquest home. Cavernosa, profunda, amb una dicció impoluta, serena...
Poc guitarreig, i molta distorsió que es feia pesadeta però mica en mica hi anava entrant i podia gaudir de moments molt emotius i intensos. Em fixava en els moviments de les seves mans en els pocs moments que enllaçava acords i, conscient de les meves limitacions guitarrístiques, em tornava a plantejar si no seria millor que em deixés córrer els intents de tocar de manera mínimament decent.
Avui llegeixo quines cançons varen interpretar perquè no les coneixia i revisc la intensitat de Pale blue eyes, Who am I, Halloween parade i Lost art of conversation. I l’emoció hipnòtica de Story about a story (amb la veu filtrada de Laurie Anderson explicant una tristíssima i depriment història que la noia de davant meu trobava hilarant) i el pop electro-psicodèlic de Only an expert, en la qual com jugant jugant, les lletres fotien unes quantes bufetades de realitat. “només un expert pot reconèixer un problema allà on ningú hi veu un problema”.
El diari i TV3 diuen que el concert va agradar molt a la meitat del públic però que molta gent va marxar abans d’hora. I molts encara que varen aguantar fins al final no es varen voler quedar per sentir un bis fantàstic (Ricard Bofill i companyia varen fugir de seguit que es varen apagar els llums però, això si, varen sortit aplaudint; que no sigui dit..).
Jo..encara no ho sé segur. Em va agradar? Si. Em va entusiasmar? No ho sé, a estones si. Però clar jo no m’entusiasmo fàcilment.
De totes maneres la tele ja deia que ens ho havien posat difícil a aquells que volíem veure i escoltar rock’n’roll i ens vàrem trobar amb música electrònica. Per una vegada la meva diagnosi del final del concert que vaig compartir amb parents retrobats allà (tenien les millors entrades de tot) coincideix amb la dels experts.
El millor de tot el comentari d’un conegut (sospitem que hi havia anat de franc perquè treballa en una de les empreses patrocinadores del festival): “Osti, durant una hora m’he pensat que en Lou Reed era el tio pelut del mig (Suddarth Calhoun) “. Un gintonic després encara rèiem.